Malgrat en el temps, capítol 2
Hace 14 años
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Altres blocs:
EL REI D'HORUS
"Des que tinc consciència de pertànyer a aquest món, i ja fa uns quants anys d'això, que he sentit, i ara últimament amb més insistència, la discusió sobre si s'haurien de prohibir o no les curses de braus.
Jo visc prop de la la plaça d'Espanya, en conseqüència, dins del meu escenari urbà de tota la vida he tingut la "Plaza de Totos de las Arenas, ara malauradament reconvertint-se en un gran centre d'oci, o de consum per als barcelonins.
Al llarg del temps he sentit els arguments que han anat esgrimint uns i altres, a favor i en cntra de les "coridas de toros" com majoritàriament s'han anomenat.
Des d'un punt de vista més naturalita o ecològic, els que defensen la vida dels animals han considerat una matança, i una aberració moral, el patiment i el destí que es donava al brau que sortia, com diu Garcia Lorca "... a las cinco de la tarde..." a l'arena de la plaça. Per contra, els ramaders responsables de les bèsties, argumenten que és una raça criada expressament per aquesta destinació, i que "como siempre ha sido en España", forma part d'una espècie que es cuida amb la finalitat de ser torejada.
L'altre gran argument és el nacionalisme. Uns per tradició, perquè tenim aquest mal costum de veure la història només fins a l'època dels nostres avis, i es considera un símbol d'espanyolisme important, al que a més a més, els personatges del glamour mediàtic sovint assisteixen, per tal de remarcar el seu estatus i la seva imatge.
Els altres, els catalanistes de soca rel aquells que defenen la catalanitat amb qualsevol argument, sigui coherent o no, rebutgen la "fiesta nacional", com a esteriotip de feixisme espanyolista i retrògrade.
Us puc ben assegurar que cap dels arguments m'han convençut mai i, reconeixent la meva ignorància en el tema, he volgut sempre trobar una explicació històrica que realment mostrés fonaments, i em portés a una conclusió final.
Ara fa un temps, exactament el 23 d¡'ctubre del 2008, llegint La Vanguardia, i concretament aquesta darrera plana titulada "La contra", portada per tres excel.lents periodistes, vaig llegir una entrevista prou interessant.
El títol era: "Khairatthi Ram Bhat, titiritero indio". Estava feta a rel de l'actuació en un teatre de Barcelona, d'un grup de titellaires vinguts de la India.
El títol de l'enrevista resa: "Los títeres interceden entre los dioses i los hombres".
El cert és que em va cridar molt l'atenció. L'home pertany a na casta, a la Índia està regulat així, del Bath. És una casta itinerant, dedicada al teatre de titelles, la música i el cant des de fa 750 anys. En Khairathi segueix dient que la seva familia fa dos segles que construeixen titelles artesanalment i represntant obres. Més tard, quan el periodista limcomenta que són preciosos, ell li respòn: "para nosotros son sagrados. Los veneramos: les hablamos, los vestimos, los mimamos, los cuidamos, viajamos con ellos... !Son criaturas vivas, con sus vidas!.
- "Y mueren?" - li pregunta en Víctoa Amela
- Cuando mueren, los dejamos en las aguas del río de Jaisalmer, el río se los lleva... - li contesta l'home.
No em poden negar la bellesa dels simbolismes, i de les expressions que surten de la boca d'en Khairathi. Se'l veu tant natural, immers en les seves creences, feliç d'anar complint cada un dels rituals que la seva casta té com a exemple de vida, que hom es deixa portar i, inevitablement el porta a reflexionar sobre moltes coses i moltes actuacions de les que fem cada dia nosaltres.
Més endavant l'entrevista segueix en tò agradable:
- "usted aprendió de sus padres, ?no?"
- "Sí. Entre nosotros, un niño passa a ser hombre el dia en que consigue construir él solo su primera marioneta. Yo tenía 10 años el día en que me hice hombre, lo recuerdo."
Impressionant. Tal com diria l'antropòlen Van Gennep, es tracta d'un "ritus de pasage", del moment en que cada cultura escull per arribar a un estatus, una condició determinada. O potser no recordeu, els que teniu certa edat, que se'ns obligava a fer la "mili" a una certa edat? Era una qüestió purament política, o potser estem parlant d'un ritus que ens permetia passar a formar part de la societat dels adults, i que et permetia obtenir certs privilegis que fins aleshores no havíem pogut obtenir. Totes les nostres actuacions tenen un sentit, i si gratem una mica a fons, endevinem que no som tant diferents els uns als alres, pel que fa a la condició humana.
L'entrevista s'allarga i arriba un moment que li pregunta:
- "Y de España, ?qué le gusta?"
- La gente. Y las lentejas muy picantes. Cuando salimos de India echaos mucho en falta el picante. Eso sí, allí no siempre podemos comer cada dia."
I acaba l'entrevista amb la pregunta pr amí més colpidora:
- "¿Hay algo que le disguste de aquí?"
- "Una corida de toros que vimos. ¡El toro es la montura de Krishna! Nos duele mucho ver lo que le hacían a aquel toro... Todos lloramos... Tampoco me gusta ver como dejan correr aquí el agua de los grifos en las casas...¡Con lo valiosa que es para nosotros el agua!"
I l'entrevista acaba aquí.
Us imagineu quina va ser la meva alegria al llegir aquesta pàgina del diari? He hagut d'esperar 48 anys per escoltar una resposta, un argument clar i coherent sobre una cursa de braus. Perduts en les banalitats de les discussions polítiques i mediàtiques, que enpobreixen constantment el coneixement de les nostres realitats culturals, no hem estat conscients, o no en som encara que per tractar els fets tradicionals, les actuacions rituals, hem d'aprofundr mes, sense deixar la senzillesa de l'expressió, per intentar tenir una opinió sobre el món que estem fent i que preparem pels anys propers.
La història no la podem veure amb la perspectiva limitada de dues o tres generacions. La nostra cultura occidental tan sols porta 2.000 anys com a màxim d'existència, si contem l'era cristiana, i per poder entendre tot el que ens passa, hem de retrocedir encara més i tenir en compte que l'home, aquest ésser viu que pertany al planeta terra, igual que fa el sol, l'aigua, l'aire, i la sora del deseert, es mou per un sistema de creences que, ens agradi o no, arrela profundament a les nostres cosnciències i marca les nostres actituds.
Ja ho veieu, no calen debats televisats, ni grans escrits, ni tracttats, ni banderes, ni manifestacions.
En Khairathi Ram Bhat, titellaire indi, que diu que no sap ni llehgir ni escriure, perquè la seva cultura és de tradició oral, ens dóna la resposta més senzilla i sincera a una qüestió que semblava tant complexa: ¿Com pot ser que martiritzem d'aquesta manera a la montra de Krishna?
Miquel
1 comentario:
Hola amigos,pensaba que era la única que recordaba el viaje y lo bien que me lo había pasado,pero no,veo que no soy la única.Tengo muchas ganas de veros y recordar con todos el viaje y las anecdotas.La verdad es que no nos podemos quejar de haber tenido un buen guia y profesor como Josep que nos ha enseñado tanto y que hemos llegado ha aprender tanto y a disfrutarlo y a vivirlo como nadie. Un beso para todos Susana
Publicar un comentario