Egipte Uoc 2008

Una trobada esporàdica

2010-01-11T07:28:00.000-08:00

El passat divendres, 8 de gener d'aquest nou any 2008, un dia després del cap d'any ortodoxe, un servidor, la Mercè, la Montse, la Marta i la Carme Gàlvez, vàrem anar al Caixafòrum per assistir a la visita de l'exposició: "Els móns de l'Islam", un recorregut per la història d'aquesta religió, a través de més de cent objectes que l'Aga Khan, el principal líder espiritual dels xiïtes ismaelites a la ïndia.
És una exposició extensa, important, interessant, però mal organitzada en el temps. El contingut, explicat per una noia amb molt bona voluntat, i més gràcia que coneixement del tema, ens va obligar a recórrr les diferents sales en un temps determinat, explicant les principals característiques de l'islam en un temps realment curt i insuficient. Però a part d'aquest factor, que és superable, haig de denunciar que només vàrem tenir un quart d'hora per contemplar, al nostre aire, els diferents objectes i documents.
Vaig pensar en aquells comentaris que fa en Josep quan diu que una exposició és bona o està bé, en la mesura que t'aporta alguna cosa nova al teu coneixement. Entenc que en aquest cas, la promoció no està ben feta, i molt menys la dedicació d'especialistes, que són els que hauríen d'explicar aquestes exposicions, per la seva temàtica especial, delicada i suficientment profunda com per entretenir-s'hi mínimament. Val més menjar poc i pahir bé, diem a casa nostra. La veritat és que vaig sortir amb la sensació de que seguim amb els mateixos defectes de desconeixement, o potser pitjor, sense la voluntat suficient de conèixder a l'altre per arribar a entendre'l.

Miquel

Al-Azhar : Observem els homes

2009-11-30T07:19:00.001-08:00

"Només pujar a l'avió, ens ha vingut un comentari a la Mercè i a mí: "t'has fixat que algunes fesomies ja són diferents?". I és que certament les faccions d'un dels pilots, tot i que sense divergir massa de les nostres, prenen unes corbes, i unes característiques peculiars. El tò de la pell és més torrat que el nostre, sense arribar a l negre, per descomptat, els ulls foscos i engrandits acompanyen una cara més aviat arrodonida per les galtes, i un nas ben gruixut en presideix la façana principal, que descansa sota una gorra de plat que sembla acabada de sortir de la tintoreria.
El vol passa relativament ràpid, i com sovinteja en les comanyies aèries, la tripulació és variada pel que fa a nacionalitats, i fora del primer contacte amb el pilot, encara no hem arribat a lloc dels fets, com per observar millor als homes.
Diferenciar l'aspecte, el tarannà, i els moviments corporals és altament difícil a l'hora de fer una observació completa d'una persona. En aquest cas l'impacte és prou important, com per entretenir-nos-hi una mica.
A l'aeroport he vist tres tipus d'homes: els de l'agència de viatge, els del servei de neteja i manteniment, i els dels cossos de seguretat i vigilància aduaners. Els de l'agència, ambbla seva bona intenció comercial, encorbatats fins al damunt del coll, sobretot el més baixet que, a més a més té una panxa prominent que li fa patir la camisa amb insistència fins a límits preocupants. El front li goteja abastament, i el seu neguit, que el fa moure's amunt i avall sense parar, escridassant, parlant, somrient, gesticulant, m'estressa un xic. Moreno, amb un cabell ben negre, es treu de sobre la feina, mentre un esfilagarssat company, que el segueix com un gos ensinistrat per arreu de la sala, s'ha tret l'americana, i soporta el tràngul de la millor manera que pot. De fet, si el deixéssin, es treuria la camisa inla corbata, i es posaria més còmode per afrontar les últimes hores de feina de la jornada.
El segon tipus que he observat és el de l'equip de manteniment i neteja. Embotits en unes granotes de color groc cridaner, coneixedors de la seva seguretat en el treball, i una mica engrescats per haver trencat la monotonia de les últimes hpres, reposen desinteressadament, tot fent una cigarreta, arrepenjats a una de les parets de la sala, molt propers a la cinta transportadora, per on han de passar les maletes. Els homes, cpncretament n'hi ha dos al meu darrera també gesticulen, però parlen una mica més baix que l'amo de l'agència; i sense cap mena de discreció miren de dalt a baix, pam a pam, racó a racó, saxó a saxó, cada una de les dones que formen part del grup. El seu deix és tranquil, però a la vegada xafarder; com acostumats a la llibertat de poser mirar, dir i fer una mica el que volen.
El tercer tipus d'home que he vist, és el representant de la llei, de l'ordre, de la paperassa, i conscient de la seva autoritat, va valer la seva posició amb prepotència, amb aires de superioritat, com tractant-nos d'ignorants, o forasters que venim a casa seva, i que hem de passar per l'adreçador. La seva vestimenta, tot i que hauria de ser la més opulenta, la que estés més ben plantada sobre el cos, es manifesta ben bé al contrari, amb les cassaques mal girbades, els cinturons i les cibelles posats de qualsevol manera, i les camises arremangades, els que estan dins de la guixeta, i els pantalons molt per sobre la cintura els que estan fora, ensenyant els mitjons per la part del canell, a l'estil dels nostres avis quan estaven asseguts a la porta de casa del poble.
Tres tipologies ben diferents, dún mateix lloc, molt lluny de casa, i deslligats de les nostres maneres.
Però on es troba realment el contrast important és al sortir al carrer, i sobretot quan hom s'endinsa pels barris més poblats, amb més autenticitat cultural, i on les arrels es manifesten a flor de pell, i les expressions no estan condicionades per contractes de viatge, o per paperrassa de control.
Tinc la impressió d'haver vist molts homes asseguts, uns al bar, altres dins les botigues. També tinc la sensació de que els seus moviments són molt més lents que els dels hmes de l'aeroport, i que els preocupa menys la nostra p`resència, però en canvi estant molt més atents al nostre pas.
No hi ha papaers per entremig, ni permisos, ni identificacions. Ens creuem els uns amb els altres i, com no podia ser d'altra manera, ens mirem de dalt a baix. Potser més ells que nosaltres. En tot cas no he tingut en cap moment la sensació d'ésser agobiat per cap home, fora de la pressió comercial, de la que anàvem ben avisats d'antuvi. Les xil.laves s'alternen amb els pantalons i les americanes ajustades, i algunes camises, moltes de quadres, cobreixen el cos més prim o més gras, fins i tot alguna vegada amb un jerse per sobre.
Les cares són gruixudes i primes.Potser com més gran és l'home, més panxa mostra, i segurment més catxassa. Veig alguna barba, però no gaires, i el que sí que constato és l'escalfor de la pell d'algunes mans que he estretat, a la mesquita, quan en Hassan m'ha mostrat el seu petit "tresor secret", o quan hem acordat algun tracte a l'hora d'intervanviar un objecte pels nostres preuats euros.
Els homes del bar semblen perdre el temps. potser no saben què és el temps, o de ben segur que el passen o compten ben diferent que nosaltres. Ens miren de reüll, ens segueixen una estona sense deixar la seva conversa, i fan passar les hores xuclant la xixa amb ganes, molt pausadament, mentre escolten al company de cadira, o discuteixen sobre les noticies que es deixen escoltar i veure des d'un petit televisor, o discrepen sobre l'última jugada del seu equip de futbol, del qual n'estan retransmitint la segona part.
Per entre els carrers els mercaders porten grans caixes amb menjar o estris al seu interior; els homes que van motoritzats fan apartar els vianants amb gesticulacions molt explícites, i amb botzinades eixordidores; i de moment no n'he vist agafats de la mà de la seva esposa passejant pel carrrer.

"Homes!", hem pensat segur de primeres. Si és així ja em sembla bé. El que tinc clar, i sobretot després de l'experiència personal, és que m'empiparia molt que haguésim pensat "moros!". Però això vindrà després, ara senzillament estem observant amb ulls d'infant, el film de la cultura dels homes al Caire.

Miquel

Al -Azhar : Estació 1 - Observem els carrers

2009-11-17T07:43:00.000-08:00

" No puc enganyar a ningú. Mai ho he pretès i sempre he intentat expressar sincerament allò que veia amb els meus ulls d'infant encuriosit.
La impressió de bruticia em va impressionar des del primer moment. Deixalles, bosses, papers, estris i mals endreços, es veuen a tort i a dret, quan s'enfilen segons quins carrers de la capital. L'asfalt, els carrers que en tenen, és vell, i es mostra castigat per l'incessant colpejar del bestiar que arrossega algun carro, o el desgast constant d'uns automòbils envellits, que circulen fent giragonzes constants. De tant en tant, mirant una mica més enllà, trobem carrers encara sense arreglar, on la sorra n'és el firmament, i la desigualtat en l'alineació de les cases provoca encara més una sensació de desordre. Les voreres no són massa amples, i s'utilitzen a estones, només quan hi ha un excés de circulació, o bé hi ha amplada suficient per passejar-hi tranquil.lament. Les línies de separació dels carrils només apareixen en algunes vies principals, i les mitjanes estan formades per blocs de ciment reforçat, més o menys aliniats, separant la direcció d'anada de la de tornada, donant una pinzellada de provisionalitat constant que deixa entreveure certa deixadesa.
Hi ha semàfors, no a tot arreu. Algunes cruïlles, convertides en grans rotondes urbanes, són veritables formiguers de cotxes, furgonetes, camions i persones, que creuen amunt i avall, tot sguint el l'estridència d'una viabilitat entesa, segons els nostres ulls, des de l'anarquia normativa, i lluny de tot concepte endreçat i ordenat com féren les nostres antigues quadrícules romanes.
Tornant als carrers secundaris, o transversals de la gran via per on passa el nostre autocar, s'hi poden veure cotxes aparcats de qualsevol manera, cadires a la porta d'una casa, on hi ha un grup de gent que parla, capses de productes alimentaris de collita pròpia a manera d'aparador, però sense vidres, ni sense grans cartells lluminosos publicitaris.
A mesura que anem entrant, però a la part més urbana, un xic més "moderna", apareixen voreres més estructurades, cotxes aparcats a banda i banda del carrer i algunes botigues amb espai lluminós a l'interior, així com arbrat, i fins i tot algunes marques al terra pels aparcaments.
En certa manera els carrers de la ciutat em recorden el desert, però en format encimentat, és com si haguéssin trasl.ladat la seva manera de fer i viure fins fa uns quants anys, i haguéssisn fet servir aquests préstecs culturals que els occidentals els vàrem deixar en l'època de les grans colonitzacions.
De ben segur que en els barris més comercials, tot s'occidentalitza molt més, i es perd aquest encant desllorigat de les coses fetes improvisadament, i aquesta sensació de llibertat que hom nota quan puja i baixa de la vorera, o creua un carrrer quan observa que el cotxe s'ha aturat per donar preferència a un vianant. Per a mi va ser un crit de llibertat, que després vaig matitzar, però aquest ara `pujo, ara baixo, ara m'aturo, m'enganxo a una furgoneta, salto perquè ja he arribat, passo amb el cotxe entre dos camions perquè he tocat dues vegades el clàxon, o m'arrisco a creuar la rotonda, em van semblar prou lleugeres, i una mica alliberadores de la rigidesa occidental, i de la seva normativa.
M'agradaria saber, entre altres coses, els índexs de sinistralitat, la mortalitat en la conducció, o altres estadístiques, absurdes al meu entendre, però que a vegades serveixen per fer veure a alguns incrèduls segons quina avantatges.

Miquel

Al-Azhar "La resplandent" (3)

2009-11-17T07:32:00.000-08:00

"De fet durant tot el viatge, els estímuls i els constrastos vàren estar donant voltes entorn nostre. No crec que hi hagués ningú que quedés indiferent, i tots, absolutament tots, en vàrem treure les conclusions personals que consideràrem oportunes, i que ens van servir per donar explicació, o per preguntar-nos qualsevol dubte.
En concret, i per fer un símil de caràcter religiós, cada moment nou amb xoc intercultural, va ser com una estació d'un "via crucis", on anàvem descobrint els diferents moments de la nostra diferència amb l'alteritat.

"La resplandent", nom que rep la rimera universitat creada al món àrab, no s'anomena així només per l'esplendor que deurien mostrar els seus murs i la seva estructura a la vora de la zona fatimita d'un Caire que encara no existia com a tal. Possiblement, hi va començar a resplandir la saviesa i el coneixement, i m'agradaria que se la recordés més com al símbol que podia haver representat en aquell moment de progrés, de discusió, d'aprenentatge, de coneixement, de divulgació, de lectura, de descobriment, i d'una passa més de l'home, seguint aquest fil tant feble i trencadís que lliga les diferents etàpes de la història, al mateix temps que crea dubtes i genera noves interpretacions de l'entorn que ens fa evolucionar i canviar.

Des de "la resplandent" anirem passant, una a una, totes les estaciones que vàrem viure a Egipte, i que poden ser motiu de comentari, de controvèrsia, o de simple record per a tothom.

Miquel

Al -Azhar "La resplandent" (2)

2009-11-16T07:26:00.000-08:00

"Una de les primeres característiques que vaig observar, i de la que en vaig prendre deguda nota, va ser el "desordre" general que es podia obser arreu, bé sigui a l'aeroport, bé sigui a la recepció de l'hotel, o més significativament contemplant el trànsit rodat de la gran ciutat, de la metròpoli que enlluerna a hores d'ara a molts camperols de la zona.
No puc amagar aquest primer impuls de dir "però on hem anat a para?" "què és tot aquest desgavell?". El fet d'anar en grup, i la seguretat de que el cap visible sigui un expert, o un bon coneixedor de la ciutat i del tarannà, dona molta tranquil.litat. Aquest aspecte és el que em va permetre anar entrant, poc a poc, aprofitant les escletxes dels estereotips mentals, per poder analitzar quin era el motiu resal d'aquest "xoc" inicial de l'arribada a El Caire.
Des de la finestra estant, malgrat la foscor ja dominava tot el territori, i tot i escoltar les onsignes, les primeres paraules en àrab, o les informacions que en Josep anava donant des del micro, els meus ulls no paraven d'observar cada un dels moviments que anàven passant a la banda dreta, segons la meva posició, de l'autocar. Era com una pel.lícula vistra darrera un vidre, amb comentarista que va alliçonant, i va introduïnt termes mentre les imatges es succeeixen.

La vorera no és molt ampla. Una barana extensa, tant llarga com la carretera que transcorre per la llera del Nil, serveix de soport a infinitat d'habitants que a aquestes hores, ja a les fosques, es muen amunt i avall. Sorprèn veure una cadira de fusta vella, o una de plegable similar a les nostres de càmping de fa cinquanta anys, encarada al riu, i ocupada per un home, quiet, silenciós, reflexiu, mentre espera notar el més lleuger moviment, l'estrebada més petita encara que sigui, del fil que ha llençat des de la seva canya. Hi ha caps coberts i caps descoberts, però predominen les sandàlies, i les xil.laves d'un gris ennuvolat, que unifiquen la imatge dels homes. La pesca sempre ha estat una disciplina molt relaxant, pausada, per a persones amb paciència, però amb el pas dels dies, aniré descobrint que potser sigui així per a nosaltres; "ells", els homes que llencen la canya al riu, ja són sovint així sense anar a pescar.
En algun punt veig una taula, petita, antiga per a nosaltres, també plegable, i al seu voltant hi ha un grup d'homes que fa passar l'estona amb una partida d'algun joc de taula, i en altres taules famílies senceres, amb homes, dones i fills, apuren quatre miques de menjar que han pogut gaudir des de fa una bona estopna. L'aire segurament ara és emnys calurosós que quan el sol era ponent-se, però segueix éssent igualment càlid.
Amunt i avall no paren de passar homes i dones, cadascú amb la seva indumentària, i fins i tot hi ha criatures que corren entre els viananants, tot fent volar alguna faldilla de xil.lava. L'autocar, com un oasi enmig del desert, va passant per entremig d'aquest món nou, sense fer més soroll que els altres vehicles. De moment tinc la sensació d'estar dins d'una bombolla protectora, aïllat d'un exterior que se'm mostra extrany, i que em proporciona imatges i sensacions "curioses" a la meva mentalitat barcelonina.

Acostumat a viure a l'eixample de Barceona, on la quadrícula romana, actualitzada pel famós Plà Cerdà, mai es va dur a terme; avesat a la rectitud dels semàfors,als passos de vianants i a les escridassades d'alguns conductors al veure alguna infracció, em trobo absolutament desvalgut enmig del botzinetg constant, cridaner, incissiu i, perquè no dir-ho, caòtic d'un trànsit fora de tota lògica. El conductor de l'autocar no n'és aliè. No es tracta de que hi hagi una colla d'eixelebrats conductors que vagin al seu aire, o que abusin dels seus clàxons, sinó que vaig començar a entendre que el que estava fora de lloc era jo mateix.
Per uns instants vaig voler controlar quins eren els codis que fèien servir uns i altres per canviar de carril, o per fer qualsevol manipobra; llavors vaig adonar-me que el concepte de carril és originàriament absent del llenguatge circulatori cairota. Una altra vegada em trontollaven les neurones, i la meva ànsia de curiositat em proporcionava nous "ímputs" que m'anaven consolidant un pòsit que hauria n'anar analitzant dia darrera dia, i cnsolidant en el meu coneixement, pas primordial i necessari per entendre quina és l'estructura a la qual m'havia començat a endinsar.

Tot plegat un bon cop d'aire, una sotregada, un revulsiu corporal que sacsseja amb ganes tot el meu organisme i que, extasiat per la diferència no fa res més que activar l'interès per penetrar en els conceptes que envolten aquest aire calent d'una zona nord-africana, poblada per egipcis, o millor dit, per homes i dones que es miren ells mateixos, el cosmos, i el seu entorn d'una manera diferent a la nostra. Ja ens sabíem els uàhit, itnin, talàta,..., però quin món més interessant se'ns començava a presentar davant la nostra mirada occidental.

Miquel

Al-Azhar (1)

2009-11-14T13:16:00.000-08:00

"El viatge fins ara ha transcorregut entre poblacions egípcies on la presència de la religió islàmica era evident, però com un dels objectius principals des de l'inici, era conèixer a fons l'Egipte Antic, les seves construccions, els seus rituals, l'art, els costums, i les característiques fonamentals de l'essència de la seva creença i existència; havíem passat més per alt, o potser algú havia passat més per alt, que la creença que domina en aquests moments el pais d'Egipte és la de la religió de l'islam.
Aquesta era la primera vegada que un servidor es desplaçava a un pais amb una marcada "alteritat", fora d'Europa, i amb condicionants estigmatismes occidentals.
No ens hem d'enganyar, i no podem negar que molts dels anem a l'autocar desconeixem, i tenim prejudicis fets, sobre la vida a un país islàmic.
Al-Azhar, "la resplandent", la universitat que els fatimites vàren crear durant el seu domini a la zona, ens explicarà a partir d'ara aquells sentiments, aquells descobriments, les experiències, els contrastos i els aprenentatges que en Miquel, humil "escriba" barceloní, va anar trobant-se durant els quinze dies, i que fan referència al món islàmic.
Fins ara ha estat la Dama del Sicòmor, la deesa que en sentit funerari, cada nit vetlla als morts segons creien els egipcis dels tres regnes antics, qui ha expressat el què anava passant.

Al-Azhar és menys antiga, ja no és una aproximació a una deïtat, sinó que és una construcció destinada des de la seva creació, al saber, a l'explicació del món, i la discussió sobre els temes d'interès de la humanitat, des del punt de vista d'uns "altres", que també teníem universitats, però que explicàvem la història, i teníem un a concepció cosmogònica diferents, dórígen mític igual, però definitivament racionalitzada, i estructurada, i darreramenr marcada per una Il.lustració que ha marcat el devenir dels últims segles de la nostra història.

Així doncs, la Dama del Sicòmor es despedeix romanent fent la seva feina, i Al-Azhar comença la seva tasca.

Miquel

La Dama del Sicòmor (40)

2009-11-05T07:16:00.000-08:00

"Ara fa temps que la Dama, la que descansa prop del sicòmor, no ha explicat res, ha estat com desapareguda. Les aparences enganyen, ja ho deien els psicòlegs que contrarrestaven les teoríes conductistes. A voltes el que es veu no és la realitat, hi ha una història al darrera, o hi ha explicacions que desconeixem, i sovint hem de conèixer bé la història per entendre segons quines situacions.
El nostre temps, les nostres hores, no cpincideixen amb les que seguíen els egípcis faraònics. De fet no seguíen les hores, sinó el ritme de la lluminositat natural. Per això podem entendre aquest parèntesi de la Dama.
Tot aquest temps ha estat de nit. Re, ambiciós i orgullós, no és perfecte, i també necessita descansar; de fet, cada mitja volta que dona en descansa una altra mitja. És la seva feina, sortir i amagar-se, entregar-se als egipcis, i lluitar a les tenebres on Osiris regna amb silenciosa sepulcralitat, guardant la vida dels morts.
La Dama, la que descansa prop del Sicòmor, no té la categoria de Re, i per tant, no es pot permetre el descans, ni perdre el temps donant voltes al voltant d'una esfera habitada, com ells creien, per un grapat d'homenets organitzats al voltant d'un riu enorme.
A les nits, quan tots els vius descansen, sigilosament, movent les quatre potes que l'ajuden a desplaçar-se feixugament amunt i avall de Deir-el Bahri, s'apropa a l'altra banda del fil que separa les dues vides. Amb tendresa, i sense fer-se notar, arriba allà on descansen a la vida eterna els habitants de la zona, i porta aliments i cuida de la situació dels difunts.
Les famílies ho saben, i per tant estan tranquil.les a l'hora de dormir, saben que els seus més propers estan ben atesos, i no els mancarà l'aliment bàsics per la seva subsistència. La Dama, Athor en altres aproximacions cultuals, n'és conscient, i volent ésser molt responsable i seguir mantenint el seu culte, no deixa de sortir, nit darrera nit, atenta, respectuosa, afectuosa, a alimentar als homes i dones que descansen a la profunditat de les seves tombes.

És el sentit del culte. Us imagineu què deuria pensar la deïtat, quan veia tot el cúmul de regals, la quantitat de festes, o el respecte que li teníen tots els habitants, cada dos per tres? Els egípcis no s'estaven per cabòries ni es trencaven excessivament el cap en entendre res d'això. De pares a fills, entre amics, de generació en generació, els mitesl els fets primordials s'explicàven, amb la mateixa naturalitat que ara, en plè segle XXI, acotxem a un infant i li llegim el conte que a nosaltres ens explicava l'àvia de memòria, perquè moltes vegades no sabia ni llegir.
Els egipcis apreciaven a la deesa Athor. També sabíen que el seu culte els assegurava que la Dama, així es coneixia en sentit funerari, passés arran de terra, arran de les lloses, dels sarcòfags, o de la terra bruna, alimentat l'esperit etern dels que vivíen ja per sempre fora de l'òrbita dels vius.

Cada poble, cada cultura, cda grup humà, ha tingut sempre algun punt d'inici que l'ha fet anar cap a un cantó o cap a l'altre. El canvi de culte, les invasions d'altres maneres de fer i de pensar, altres humans amb altres històries, mítiques, però històries, feien canviar el destí d'una zona, o d'una població. La Dama del sicòmor no n'era conscient potser; segurament pensava que eternament feria aquesta feina, que sempre cuidaria, a les nits fosques, dels seus difunts. Però poc s'esperava que no gaire lluny d'allí, passat el Nil, fins i tot creuada l'ampla extensió que representa la Mar Roja, un fet important donaria un tomb a la història, i es generaria una inèrcia captivadora que faria variar els destins de molts humans, de moltes deeses, i que perduraria fins als nostres dies, fins i tot allà on la Dama tenia el seu temple, i des d'on observaba a Re, el Nil, i la vida que creava les seves crescudes.
Segurament millor que no en fos conscient, o potser sí que va arribar a entreveure per on anàven les coses i encara, quan un grapat d'homes vinguts de la península ibèrica s'aixopluguen sota un sicòmor a Karnak, esclata en un somriure desorbitat, perquè els molesta el seu amo i senyior, Re, el déu que tot ho pot, o que tot ho va poguer fins que els "altres" vàren interpretar la naturalesa i la seva existència de manera diferent.

Jo penso que la Dama encara riu. S'amaga entre les columnes de la sala Hipòstila, per entre l'obelisc i les sales de la barca; i fns i tot es permet el luxe de llençar-se al llac, de nit, quan ningú la veu. i encara vetlla pels que viuen a l'altra banda del fil de la vida.

Miquel

La Dama del Sicòmor (39)

2009-10-11T04:22:00.000-07:00

"Ara ja fa tants dies que hem sortit de Barcelona, que he perdut absolutment la noció del temps. Això m'agrada. No saber a primer cop d'ull quin dia de la setmana és, i no tenir gaire controlada l'hora del dia, em dona aquella sensació especial de llibertat que a voltes trobo a faltar a la meva ciutat, la Barcelona esplèndida de disseny i repleta d'incoherències.
Egipte, el país del que el meu pare em parlava com la pàtria de Nàsser, l'home que va regir amb màde ferro els destins d'aquest país durant unes dècades, i que va donar inicialment un brí d'esperança als seus habitants, pel fet de que era nadiu de la terra. Després les coses anàrem com anàren, i les converses amb el meu pare van passar a ser més disertacions, perquè no tot va anar succeïnt com el poble esperava. El meu pare, que va morir ara ha fet vint anys, va éssr educat durant i després d'una guerra qe anomenem oficialment civil, amb tots els defectes de la manipulació nacionalista espanyola, i també els de les tendències occidentals, molt escorades cap a una mentalitat molt concreta. Per això admirava a homes con el Mariscal Tito (Josip Broz quan era militant), o a Mustafa Kemal, de sobrenom Atatuk,o a l'ordre i la olítica d'igualtat i treball per a tots de l'Unió deRepúbliques Socialistes Sovètiques, o la unificació italiana de Garibaldi, o la centralitat (?) de Francesc Cambó, i molts altres personatges de la història, matèria de la que li agradava molt parlar.
Jo escoltava, acumulava els comentaris i després sortia al carrer, o llegia llibres de tot tipus que em queien a les mans, fet que em permetia tenir na visió prou àmplia de molts aspectes. Però la transmissió oral, la de pares a fills, la dels amics de la família més propers, deixa sempre una marca important.
Però em faltaven dos aspectes que havia de completar per arrodonir l'aprenentatge, i per tancar el cerle del coneixement, només possible a tavés e l'estudi reglat, i els viatges als destins volguts per poder veure, viure i comparar,amb tota la informació acumulada durant els anys de la meva existència.
Ara, després de quaranta vuit anys, estic tancant el cercle. Faig servir aquest temps verbal perquè no és possible tancar-lo mai, sempre queda l'últim graó, un comentari, una visió, un pensamnt, una vivència, que amplia el ventall del coneixement absolut. Aquesta impossibilitat, l'horitzó contemplat des de la Mar Roja, l'expressivitat de les piràmides, els reclams de le tombes del Regne Nou, m'anima a seguir aprofundint e el coneixement, seguint crec, una necessitat que la nostra consciència ens reclama incansablement de saber qui som, què fem i, sobretot, d'on venim.
Ara s'ha obert una altra finestra, una més en la llarga galeria del viatge, una vidriera transparent que enes ha de donar a conèixer amb més realitat aquest món al que anomenem ón Islàmic, i que de del primer dia ha estat present en cada una de les nostres caminades.
Un salt en el temps important en el mateix territori. És com una muntanya ussa amb un fil conductor comú, la història,o la realitat, o senzillament l'expressió humana en diferents moments de la seva existència.

Miquel Santaeulàlia

La Dama del Sicòmor (38)

2009-10-07T13:25:00.000-07:00

"Avui he plorat. Sí, no us extrany que us expliqui aquesta petita intimitat del viatge.
Aquest matí, després del curt recorregut que hem fet amb una barca extremadament sorollosa, i que en Josep ens expliqués que encara es veuen algunes de les estructures de les que es vàrem emprar a l'hora de transportar el Temple de Fikles d'un indret a l'altre, sencer, seguint la mateixa estructura, fins i tot mantenint una semblant disposició de l'illot sobre el que descansa el temple, hem arribat a les portes d'una de les belleses arquitectòniques i històtiques de l'Antic Egipte.
El temple manté auqesta estructura que estem veient últimament, amb un gran pati envoltat de columnes, on les figures que estan representades als pilons segueixen tenint la postura, auqella ara entesa postura, de la paleta de Narmer, amb una ma baixada, prop de l'enemic, i l'altre, alçada, braç enlaire, amenbaçant, poderosa, reflex evident del poder i de la superioritat del poble egipci, del faraó, sobre la resta de mortals que no compartíen l'excel.lència de les creences del territori. La mà alçada, però, fins i tot el braç, ja no denoten la mateixa potestat, ni la mateixa capacitat de convicció a qui l'observa des de lluny. La representació s'ha anat transformant en això, una simple representació cultual, arquitectònica, però no tant plena de contingut. Alguna cosa ha anat canviant al pas del temps, i l'art, expressió visual en aquest cas, de la força i sentiment d'una cultura, ha deixat la rigidesa i l'extrema rigorositat de les frmes, per passar a una expressió més rutinària, sense prou sentiment, que fa pensar més en un mural que en un reclam a l'exaltació del poble abans d'entrar al temple.

En Josep, com sempre amb el seu mocador blnac ben envlolcallat al cap, i concentrat en els continguts que deixa anar amb incontinència doctoral, ens explica la gran complexitat dels jeroglífics de l'època, i ens mostra l'última expressió documentada, l'últim impacte visual estudiat amb deteniment, que fa referència a l'època i que demostra la complexitat a la que havia arribat a aquestes alçades la civilització egípcia. Realment, res a veure amb el llibre de les piràmides, ni alguns textos del Ramesseum, o de Medinet Abu. Cada vegada hi ha més elements, i sobretot, això ens expliquen, cada vegada és més complicat interpretar el veritable significat, donada la varietat de possibilitat de simbolisme que representen imatges semblants disposades d'una manera o altra. Aquesta complexitat no era en va. La mateixa evolució de la societat, de les creences, dels cultes, del podr, de les pressions exteriors, delx contextes que vàren anar canviant, havien provocat que els homes i dones que habitàven la conca del Nil variéssin la seva manera de fer, de pensar i d'entendre les coses. De tal forma, cada vegada era més difícil expressar idees noves, conceptes innovadors, i l'única sol.lució era omplir i omplir els cartutxos de més i més expressions en un espai molt reduït.

Jo em defineixo a mí mateix com a una persona sentimental, d'aquells a qui agrada que les pel.lícukles acabin bé, i, tal com feia mon pare, sóc capaç d'humitejar-me els ulls amb qualsevol escena o expressió que afecti un sentiment interioritzat. Això és el que m'ha passat avui. Amagat, mig encobert per una de les columnes repletes d'informació antropològica, no he pogut evitar que un parell de llàgrimes es deixessin caure per la meva galta dreta, mentre intentava fer el cor una mica fort.

- Aquest és el final del viatge! - Aquesta frase pronunciada pels llavis d'en Josep, enmig de la plaça, mentre explicava l'Edicte de Milà, el tancament dels temples, i la prohibició de la ritualitat egipcia politeísta i específica del territori, vibra encara a hores d'ara, més d'un any després, com una sensació de tancament important d'una etapa de la història, d'aquesta història personal, que potser és més col.lectiva del que volem pensar a vegades, i que s'inicia molt més enllà de les nostres anteriors generacions dels arbres genealògics que poden abastar alguns segles. Tres mil anys d'història en orris, tres mil anys de creure en una eternitat que s'esfuma en un temple perdut en l'interior del continent africà, enmig de les aigües del Nil, últim reducte de culte i religiositat egípcia, fins que l'evidència, l'esgotament, la inconsistència d'una estructura a la que no perrmeten mantenir el culte que la sosté, han acabat en tot un seguit de símbols, temples, tombes, pintures, columnes, obeliscs, déus, festivals, curses, summes sacerdots, faraons, esclaus, barques celestials, i un seguit de restes que expliquen, encara què va passar a la conca del nil fa cinc mil anys.

Però les llàgrimes, les dues que vàren anar galta avall, van assecar-se. És obvi, Re no podia permetre un sentiment com aquest, i no estava d'acord amb el colpeig punyent de ràbia que em revoltava contra la sensació de final. No gaire lluny, també a les parets del temple, una inscripció ens crida l'atenció. És ben diferent de totes les altres, no té res a veure amb els jeroglífics, ni amb els cartutxos reials. Són com gargots, com pinzellades gravades a la roca, expressió d'un sentiment, de la força d'un grup d'éssers humans que volem dir quelcom a qui s'acosti a la paret. L'expressió és molt senzilla, de traç diferents però extremadament estilitzat i menys encarcarat que l'últim jeroglífic documentat. És el reflex d'una nova cultura, d'una manera diferent d'interpretar el medi, d'adaptar-se a la vida, i de mostrar un nou sistema de creences i d'idees.

Les llàgrimes de tristor s'han convertit en brillantor d'emoció d'uns ulls que contemplen - gràcies Re per l'energia i la llum que ens dones - la segona part de la història, el capítol següent, la demostració de que l'evolució segueix i que res és finit. O potser sí, però en tot cas, sempre hi ha una tercera via, un nou camí, una nova interpretació del món. L'empció ara és d'alegria, de satisfacció.
L'obra ha estat acabada a la perfecció. L'objectiu ha estat aconzseguit en tota la seva plenitud. Penso ara en ,a nostra primera visita al desert, en la primera piràmide que vàrem poder contemplar, la de Djoser, la graonada. Quanta raó va tenir el se arquitecte, Imhotep, l'home que va decidir posar una pedra sobre l'altre per cobrir totalment l'estructura de tovot, i va intentar assolir l'objectiu de l'eternitat, de la permanència.
Les formes a partir d'ara, a partir de Files, canvien, però l'home segueix, impertorbable, pensant, creient, inventant, i adaptant-se als contextos que l'envolten, per evitar que res s'aturi, que la vida segueixi, eternament, sens fi, amb la sola intenció de ser feliç, de poder viure amb els seus, prop dels que més aprecia, i rendint-se al culte que ha de consolidar la seva existència.

Miquel

La Dama del Sicòmor (37)

2009-09-30T09:24:00.000-07:00

Encara ressonen les rialles de la nit anterior, asseguts tots al voltant del menjar, un sopar el.laborat expressament per a nosaltres, i encara m'enterboleix els ulls la brillantor de les dentadures blanques i radiants, que deixaven entreveure les nois núbies, dones de casa, satisfetes de rebre convidats, i curioses, i xafarderes, i criticaires, com poden ser qualsevol de les comanyes del viatge.
Núbia, una zona del continent africà, un grapat de negres agrupats en una zona determinada, o una cultura que intenta sobreviure als canvis ràpids i constants dels últims segles. La modernitat els ha privat del seu petit paradís terrenal. L'aigua, la necessitat, o el desitg personal, de produïr energia, d'abastir la població de tot Egipte, i negociar els preus del consum d'aquesta energia amb altres països veïns, ha colgat moltes de les esperances de felicitat de les famílies que tímidament, senzillament, han habitat la zona fronterera entre l'actual Egipte i el Sudan, i que s'han vist abocats a ser uns de tants entre els milions i milions de sers humans que formen part de l'estat aque regeix els seus destins.
"We are black!", va explicar en Josep que li havia contestat un barquer a la pregunta de quina era la diferència del seu poble amb els egipcis del nord. Una clara resposta d'identitat. Quan tenim necessitat de mantenir quelcom que considerem nostre, i veiem que es va perdent, o en certa manera es menysprea, podem tenir fàcilment la tendència de buscar sortides més contundents, a voltes titllades de radicals, per tal de fer un reforç positiu de la identitat a mantenir.
Als Estats Uniots d'Amèrica del Nord, les comunitats negres dels suburbis, molts dels grups marginals organitzats en bandes de carrer, violents, marcats per la desestructuració familiar, van trobar en aquesta mateixa expressió un dels símbols d'identitat. Van passar de dir-se "negroes" a anomenar-se senzillament "blacks!".
És curiós que malgrat la distància, una certa similitud es trobi en les reaccions de dues persones inserides en mons culturalment diferents. Segurament la marginalitat i la manca de recursos dels americans del nord, així com el sentit de desubicació de la llar que poden sentir els nubis, presenta una situació anòmala en dos entorns absolutament diferents, fins i tot extremadament allunyats a l'hora de tenir un concepte de com és el món i que hi fem. Però una sola cosa hi ha de comú entre les dues reaccions, entre la rebel.lió de remarcar amb força el color de la seva pell; davant d'una adversitat que afecta a la més profunda sensibilitat, a la consciència humana, una religió, entesa com un sistema estructurat de creences, ha estat capaç d'aglutinar els dos grups. L'Islam, més ben o més malament inerpretat, amb tots els seus defectes i les seves corrupcions internes, que no oblidem també existeixen, està donant consistència a una protesta, a una reclamació social, a un intent desesperat de tornar als orígens, per tornar a l'ordre, el que es manté equilibrat davant de la dualitat constant de la vida.

Aquesta és una de les pors que tenim actualment els occidentals, quan veiem que, malgrat que la nostra cultura s'estanca, s'esgota, s'envelleix, i comença a fer aigües per diferents esquerdes, una altra estructura, desfasada en el temps, només en el temps, sigui capaç de porporcionar alternatives, més o menys fiables, però en tot cas alternatives, a la nostra quotidianitat.

Sopar a casa de la família núbia em va agradar, m'hi vaig trobar bé i vaig sentir auqell pessigolleig a l'estómac d'uns moments íntims, tranquils i feliços, que em van ocupar una porció petita del meu temps vital. Tot això que m'emporto.

Miquel

La Dama del Sicòmor (36)

2009-09-23T23:31:00.000-07:00

"Dedicat especialment a la Montse Gallardo"

Haig de confessar que l'experiència d'aquest sopar, a casa d'una família núbia, va ser una de les bones experiències que m'he endut del viatge.
Després del cansament que ja comença a acumular-se a les cames, i al cos en general, de tant anar amunt i avall, de l'autocar, de llargues hores exposats al sol, d'explicacions, i de fer i desfer maletes, venen de gust uns instants de tranquil.litat, sobretot fora del context habitual al que estem acostumats.
Ens acullen quatre parets fetes per mà d'obra casolana, sense polir excessivament, i pintades d'un blanc trencat, sobre les que no es pot aplicar el concepte de llis a la seva superfície, però que cumpleixen la seva funció que, en bona part, és preservar certa intimitat familiar. El terme és prou relatiu, perquè si una cosa em sembla ue és diferent a la nostra manera de fer, és el concepte de familia, de barri, o de comunitat que tenen els habitants d'aquesta zona. Possiblement hi ha moments que necessiten la soletat, o el saber-se aïllats de la resta d'habitants, però són prou conscients, al seu entendre, que els uns és necessiten als alres, i que, de moment, sembla que en poblats d'aquestes caracteróistiques, sense una densitat demogràfica excessiva, la comunitat és molt més important del que ho poguem considerar nosaltres.
Aquesta pot ser una diferència cultural important, que portada a gran escala, a tota la població dels països àrabs, i ampliant-ho fins i tot a tots els països de majoria musulmana, sigui un dels molts motius de les dificultats que hi ha actualment per a un "entente" entre occident i el món islàmic. En certa manera podríem pensar aue ens trobem davant d'una mena de lluita encoberta entre un individualisme ferotge, occidental, liberal, capitalista i religiós, en front d'una cultura on el concepte comunitat és bàsic, i per tant la unitat proporciona la força necessària per mantenir-se com a cultura forta. Segurament no és tant senzill. És molt probable que aquesta unitat del món islàmic sigui més fictícia que real, donades dels diferents tendències i maneres d'enfocar els temes religiosos, i les interpretacions culturals i legals als fiderents problemes que van sorgint al dia a dia.
En aquest racó de món, però, assegut descalç sobre una superfície repleta d'estores, la impressió és de felicitat, d'acolliment, de que passa el temps al seu ritme, no al nostre, i que un grapat d'homes i dones comparteixen la foscor de la nit estel.lada, al voltant d'un dels rituals més antics de la humanitat: un bon àpat. No ens molesta ningú, els uns xerem amb els altres. i fins i tot hi ha qui està observant als alres o el firmament sense dir res. No passa res especial, tot transcorre com ha de ser, naturalment; i com que ningú ens dona pressa, ni hi ha cambrers que ens demanen si olem quelcom més, ens deixem portar pel "dolce fare niente" d'una estona, no minuts, molt agradable.
Dins de la casa els nens segueixen corrent amunt i avall, sempre sobre les catifes, entre un sofà, la màquina de les begudes, i una taula que. alguna vegada, fan servir per menjar alguna cosa o seure-hi al voltant per petar la xerrada. Tant simple com aquesta descripció és la vivenda d'aquesta família. I les cases que hem anat passant per apropar-nos des de la faluca, tenien un aspecte similar. Senzillesa i simplicitat, practicitat i austeritat. Un sostre, quatre estris bàsics per viure i, això sí, un bon espai comú on poder comparir amb més gent la vida. La terrassa és molt més gran que l'habitacle, segurament perquè la vida és més trascendent que dormir o refugiar-se per moments si fa molta calor. I aquí, en aquest petit poblat nubi, la vida es fa al carrer o a l'aire lliure de les terrasses, amb alra gent del pobl, o de fora el poble.
Mentrestant, aliè a la xerameca de tota la cola, l'home de la casa segurix assegut al terra, sobre la catifa, recolzat amb una mà per no perdre l'equilibri, els peus descalços, la xil.lava ben posada, mentre amn la mà dreta aguanta la pipa de la xixa que va xuclant, lentament, deixant entre pipada i pipada, alguns espais temporals de vida silenciosa, mentre d'una manera absolutament desentesa, deixa anar algunes alenades de fum que s'esvaiex en l'ambient, de la mateixa manera que ho fan les nostres paraules i comparteix amb nosaltres des del seu pedestal que li proporciona un graó que ell mateix va fer per marcar la diferència amb la terrassa, el pas del temps a la velocitat que marca el vent i el riu, el NIl que segueix baixant prop de la casa, sense variar el ritme. Ni un rellotge en cap racó de la casa. Fa falta saber quina hora és a cada moment? Ara ens toca compartir l'àpat, perquè la nit ja s'ha apoderat del cel, i quan les primeres llambregades de sol comencin a il.luminar el firmament serà el moment, no l'hora, d'aixecar-se i anar a fer les feines que calgui. I així un dia darrera l'altre, sense treva, sense presses, deixant-se portar pel propi cicle vital, natural, ordenat i regit per les anades i tornades de Re. Tant se val si és el sol qui dona voltes al voltant nostre, o sóm nosalres que voltem al sol, sense aquesta explicació, sense tanta lògica i coneixement científic, la vida ha estat possible durant molts i molts segles, segurament ho serà eternament, tot i que anairan canviant els contextes, i la humanitat s'anirà adaptant, uns d'una manera, altres d'una altra, als ritmes vitals.

Me'n vaig del poblat nubi amb l'experiència d'haver viscut el pas pausat del temps, d'haver trencat alguns tòpics mentals de les relacions familiars, d'haver compartit un bon àpat amb molta gent, de relativitzat les diferències culturals al mateix temps que entenia la seva existència i la importància del seu coneixement, i sobretot, si em permeteu la frivolitat, que per a mí no ho és, d'haver descobert una bellesa especial, la de les cares amb els pómuls més marcats, el negre enfosquit, la pell brillant i llisa, i els ulls grossos i penetrants d'unes dones que m'han trasmès impulsos molt positius. En definitiva m'he retrobat amb aquest universal que es pot considerar la bellesa.
Tot això després de tornar a passar de nou per la passarel.la, un tauló de fusta improvisat, amb l'ajuda d'una mà amiga, rugosa, forta, acompanyada d'una expressió del rostre alegre, somrient, satisfet d'entrellaçar la seva mà amb la meva, i de saber que els dos havíem entès, encara que fos per unes hores el veritable sentit de la vida.
I sobretot, entès de moltes maneres diferents, la importància del sentit de familia, de saber que el nostre pas per aquesta vida terrenal ens envolta d'aquells sers que més apreciem i que, trencant amb l'individualisme d'un liberalisme agressiu, hem de saber respectar, aprenent els ensenyaments dels més grans, com l'àvia que ha aparegut en el moment oportú, els germas, les germanes, i els fills que segueixen donant sentit a la vida quan algú dels més estimats deixa d'estar entre nosaltres.El respecte a la gent més gran és, al meu entendre una de les pèrdues més importants de la nostra societat occidental. En tot cas és important entendre que irremissiblemnt el temps passa, i els fets es succeeixen un darera l'altre, encara que no sigui la nostra voluntat, i que la propia natura marqui les pautes.
Recordo amb certa nostàlgia, quan de jove anava als Alps per caminar entre aquelles muntanyes de bellesa excelsa, que a la punta Helbrönner, un cim fronterer entre França i Itàlia, hi ha una imatge d'un Sant Crist i una frase que dicta en francès i en italià: "Si tots els pobles del món poguéssin donar-se la mà...".

Miquel

La Dama del Sicòmor (35)

2009-09-20T03:19:00.000-07:00

La nit se’ns ha tirat a sobre sense que ens n’adonessim massa. Això és bò, donat que vol dir que estem bé, relaxats, i fruïnt d’aquesta estona prop del riu.Ara la faluca ha accelerat la marxa, i després d’una parada deguda a la manca de vent, o a la poca força amb la que bufava, l’home que porta el timó, impassible, sense donar senyals de preocupació ni de cansament, ha posat en marxa un motor que, a part de ser eficient perquè fa avançar la faluca, emet un soroll estrepitós que trenca una mica l’encant del moment.
A nosaltres ja gairebé no ens fa res, pperquè volem arribar aviat al destí, que el bany ens ha obert la gana, i tenim, com a mínim jo, la curiositat iinnocent de veure de ben a prop la vida rutinària d’un poblat nubi.
Desconeixia la història fins abans de programar el viatge a Egipte. En sabia de la seva existència, però els matisos m’heren desconeguts. Per les explicacions d’en Josep m’ha semblat entendre que podríem incloure als nubis com una d’aquestes regions amb cultura pròpia, de la que no s’ha tingut en compte la seva vàlua a l’hora de fer grans projectes, i que passaria a formar part d’aquesta bossa de nacions sense estat que, al meu entendre comença a estar massa plena i posa en dubte l’estructura racional i política basada en els principis de la il.lustració europea i els seus posteriors nacionalismes.

L’arribada al port, o al punt on les barques oden deixar els passatgers és immediata. El que sí que no ténen resolt, segons la nostra mira occidental, és la qüestió de les passarel.les, encara fetes de llargues fustes, aprofitades de qualsevol construcció, o fetes expresses per a aquestes ocasions, i que ens fan trontollar a l’hora de baixar, un per un, amb l’ajuda de la mà, sempre amiga, d’algú que des de terra et facilita el descens.
Ens han vingut a rebre dues persones. Un home de mitjana edat, tot i que se’m fa difícil endevinar edats amb les facciones i les marques de la pell d’aquesta gent, i un vailet de pocs anys que, joiós, content, i feliç de fer la feina que fa son pare, i de rebre gent nova a casa seva, ens va guiant per entre els carrers de la població.
L’estructura és ben senzilla. És un entremat de carrers, sense quadricular, òbviament, sense asfaltar, també òbviament, i no aire amples,. Suposo que l’estretor ve donada per la recerca de punts d’ombra, per resguardar-se en alguns moments del dia del sol. Les cases no són gaire grans. Tal com ja havíem vist durant el viatge de baixada a Aswuan, molts sostres són en forma de mitja bòveda allargada, sembla ser que per mantenir millor la frescor dins dels habitacles. És una construcció característica de la zona núbia.
A mesura que ens van guiant per entre els diferents carrers, observem la vida que transcorre al nostre voltant. Alguna finestra oberta ens deixa entreveure una sala gran, amb un sofà enorme, i un segit de catifes que omplen tot el terra. Fora, assegudes en algunes bancades, algunes dones xerren, amb gran expressivitat de les seves mans, vestides amb atuells ben llargs i els caps ben tapats. El nostre pas no acaba d’impressionar-les, suposo que ja estan avesades a algunes visites, i a més a més, com passa a tots els pobles del món, les xafarderies corren amunt i avall. Avui, segur que en una bancada, o de porta a porta, tothom sabía que un grup d’occidentals homes i d’hones com ells, però vestits diferents, farien una visita, com cada any, amb en Josep.
No veig a cap home. Passem pel costat d’una gran sala on, sobre les catifes, uns nens estan asseguts mirant un partit de futbol en un televisor instal.lat sobre una estanteria, a la paret del davant. Dedueixo que és com un local social, o una sala polivalent, de les que ténen els ajuntaments de casa nostra, i que proporcionen un espai més de lleure a la joventut, a la quitxalla, i quan convé també a la gent gran.
Finalmet arribem a la casa de destí. En Josep es fon en abraçades i salutacions a tots els membres de la família que el surten a rebre. Són totes les dones i els nens. Immediatament ens conviden a entrar a una terraça, repleta de catifes, i d’acord amb el que mana la manera de fer del lloc, ens treiem les sandàlies. De nou la sensació de llibertat i de contacte amb el terra, m’impregnen el cos. Camino una mica amunt i avall, observo l’habitacle senzill, consistent n una gran sala on dormen tots, i on preparen algunes coses del menjar. També hi tenen una nevera ben repleta de beguda ebn fresca; és evident, i no ens ha d’extranyar, l’acolliment implica que el visitant es trobi el màxim de confortable possible, i per tant cal tenir en compte els nostres gustos i els nostres costums.
Els nens corren amunt i avall. Pregunten, xerren, juguen, ens miren encuriosits, veue coses diferents a les que estan acostumats, i aquesta innocència infantil els fa ser més xafarders. En algun moment tinc la sensació de que fan alguna broma sobre nosaltres i se n’enriuen una mica. I doncs! Què podem esperar d’uns infants?. Els moments estan estudiats, cada actuació té el seu “tempo”, i tot està previst. Tot d’una, l’àvia, no sé si la de tota la família, però la persona més gran, s’asseu al mig de la rotllana que hem anat fent i extén sobre la catifa un seguit de materials, ornaments de tota mena, que han el.laborat com a collita pròpia, i també per aprofitar les visites com la nostra. Immediatament un eixam de dones, deixant-se portar per aquest instint consumista dels grans magatzems i de les rebaixes de casa nostra, s’aixequen i s’apropen a l’improvitzada parada de mercat, per obser quin material hi ha exposat. Comencen a sonar els preus i les negociacions. El regateitg, el posicionament sobre el valor dels objectes, la qualitat, l’utilitat, i l’estètica són valors que es discuteixen en un anglès d’estar per casa, i que porten en l amajoria d’ocasions a un acord agraït per lesdues bandes. L’àvia, vestida d’un negre intens, gairebé com el color de la seva pell, fa servir la seva autoritat, m’imagino més per l’edat que per la condició de dona, i de tant en tant mana fer viatges als nens a buscar més coses, o a endreçar-ne d’altres. Els nens li fan cas, sense fer mala cara i atenen les seves peticions.
Quan la dona ha vist que el mercat ja etava saturat, i la possibilitat de compra s’havia reduït a la mínima expressió, ha recollit tot el material dins d’un mocador, s’ha desplaçat fora de la terraça, i no l’hem vist més en tota la nit.

En Josep, actiu i cofoi d’estar en un ambient que li agrada, ens presenta a una de les dones que serà resposable del nostre sopar. Amb un somriure de galta a galta ens explica com a nirà tot, i en Josep ens ho tradueix i ens comenta els detalls.
En aquests instants, perdut en la llunyania d’un poblat nubi, al continent africà, més lluny d’on havia estat mai de casa, he recordat a Plató. Curiosament el moment podria dir-se que similar donat que estem a punt de fer, respectant les diferències, un banquet, i he pensat en la seva obra, precisament anomenada d’aquesta manera , El Banquet, on fa una disertació i explicació del que és per a ell la bellesa. Jo crec que si hagués estat, que desconegut si ho va fer, en aquesta zona, e una casa com estem tots junts aquesta nit, hagués trobat més arguments per a definir la bellesa.
Haig de confessar que ha estat un autèntic plaer observar els ulls de la noia que ens ha explicat elsplats del sopar.Uns ulls grossos entre clars i foscos, brillants, penetrants, encisadors; protegits per unes parpelles negres, i envoltats per unes galtes molssudes i a la vegada tibants, brillants, d’un negre intens, que contrasta amb la blancor d’una dentadura perfecta, blanca i lluent, que pot fer perdre els sentits. El sei vestit, a conjunt amb la cobertura que duu al cap, acompanyen enconjunt, i amb els seus colors vius donen la imatge de vida, d’energia de fogositat. Des d’aquest moment puc afirmar que a bellesa pot definir-se, d’una manera casolana i particular, com la imatge d’una dona núbia que manifesta espontàniament els seus sentiments. La vaig veure feliç, potser per la nostra presència, potser perquè guanyaràuns diners per a la família, potser perquè està contenta de com li ha anat el dia, en tot cas denota aquesta felicitat exaltant els punts de bellesa que he comentat.

Després han aparegut tres dones més, de diferents edats, de belesa similar, i també, peruqè no dir-ho, amb un caràcter i una ironia qe em va sorprendre una mica. Saltant per sobre de la imatge estigmatitzada de la odnaal món musulmà, he constatat de nou, que la capacitat de decissió femenina és prou important en les famílies, i que no podem generalitzar, com sempre ha estat així, sobre quatre conceptes esteriotipats, amb o sense interessos creats, des d’occident. Avui he vist que el domini de la casa corespòn a les dones. Elles han fet el sopar, han preparat els ornaments per vendre, els han venut, han servit el sopar i han rentat els plats després. Tot com una rutina ben entesa, sense una sensació de sacrifici especial.
Darrera nostre, per sobre del graó que tanca una mica la terraça hi ha una gran xixa. En Josep, una vegada acabat l’àpat, s’ha dirigit cap allà i s’ha posat a fumar en companyia d’un dels homes de la casa. Fins ara no m’havia adonat de la seva presència. Un home prim, negre com el carbó, amb una xil.lava de color gris llis, els peus descalços, deixant veure una planta molt més blanquinosa que la resta del seu cos, amb el mocador entortolligat al cap, i recolzat a la paret, fent xuclades a la xixa, i treient-ne el fum amb parsimònia, relaxat, deixant de tant en tant anar alguna expressió amb en Josep, però sense immutar-se massa de la nostra presència, ni de la feina wue pugui haver-hi per fer. Ell ha complert amb la seva funció, les dones amb la que correspòn, i ara es dedica a aquest acte socialde fumar una xixa, agraït per la nostra presència, content de ser útil, i de compartir quelcom amb altres, que per a ells som realment “els altres”. Tot normal, sense estressos, sense cap alçada de veu, sense cabòries, ni sense recriminacions. L’acollida ha estat perfecte. El sopar exquisit. Per uns instants he recordat alguna visita que he fet al poble de la família de la Mercè, un petit llogarret de cinqunata habitants, on quan arribes sempre hi ha una casa disposada a rebre’t al seu interior i on, encara a dia d’avui, la dona s’encarrega de reure els pastissos, donar-nos una ampolla de vi, xerrar amb nosaltres, regalar-nos una gallina, i proposar-nos de quedar-nos a dinar. Mentrestant l’home, si és que no està a la plaçaxerrant amb els altres homes, comparteix la xerrada, però no s’aixeca per posar-nos gots, ni tallar el pastis. I és en aquests moments on hom s’adona de que les diferèncias són importants, i sobretot interessants, però que l’home i la dona, amb condicionants que s’escapen al comportament de peu plà, tenim una mateixa estructura de consciència. La nostra actitud, la del grup del viatge no és diferent en moltes coses a la de la familia que ens acull. Hi ha, això sí, un fet cultural de formació, d’habits, de religió, i de costums, que ens diferencien; aquí és on veig la riquesa que s’ha de mantenir; però en essència, el nostre comportament bàsic ha estat, i serà similar, cadascú dins de la seva cultura que anirà una velocitat o a una altra, i que agafarà uns esquemes o altres, però serà en el fons un home o una dona que tenen consciència religiosa, i necessitat d’una estructura social que li doni seguretat i pautes clares de conducta.

Miquel

La Dama del Sicòmor (34)

2009-09-20T03:18:00.000-07:00

El festival de llums i de colors no para. A mesura que va passant el temps, no les hores, el sol, o millor dit, nosaltres respecte al sol, canviem la posició, i aquest acte, imperceptible a la nostra sensibilitat visual primària, fa que els ratjos de l’astre rei incideixin cada moment de manera diferent, sobre cada un dels racons que contemplem.
L’aigua es va obscurint, al mateix temps que manté l’espessor consistent, i a la llera dreta, segons la direcció sud que estem prenent, s’acarona amb tendresa amb els acabats d’un desert que ve a marcar el camí que han de seguir les aigües, donant sortida al navegant que vol prendre terra. Els grocs, torrats, beigs, marrons, teula i daurat, conformen un constant espiral de lluminositat que s’escampa sorra endins, dunes enllà, fins al límit que podem observar des de la barca.
Només es tracta de deixar passar les imatges. És com una pel.lícula sense diàleg, només amb la banda sonora de l’aigua, i el seguit de fotogrames que mostra cada un dels vessants de les llargues catifes desèrtiques. Film excepcional, sensibilitat a flor de pell que extasia, que embadaleix, i deixa amb la boca oberta als qui, com jo, ens quedem asseguts sobre la fusta per repintar de la faluca, tot gaudint d’un paisatge inèdit, insòlit i màgic. Si cada un dels grans de sorra parlessin, si les valls entre duna i duna expressessin el que han viscut, i les imatges que han pogut observar des de la seva banda, contemplant el riu i l’altra llera, segur que podriem construir gran part de la nostra història. Quantes barques reials no hauran vist passar riu amunt, cap al sud, cap a Files o Abu Simbel, amb la reina, el rei, o els nobles, o tot el sèquit conjunt, amb les veles a tot vent, i els remers apretant amb força les dents per apressar la marxa si l’ocasió ho demanava.
Torno a pensar en la Mar Roja i el seu horitzó semicircular en la llunyania, en la forma esbelta i plena de símbol de les grans piràmides de Giza, i em sembla retrobar de nou aquesta imatge, aquesta franja tant tènue, tant imperceptible a simple vista, però que marca un pas, un accés de la vida a la mort, sense que això representi cap tràngol especial. On s’acaba l’aigua i comença el desert? No ho puc pas definir, és, com diuen els francesos “une lieson”, una continuitat de líquid a sòlid, perquè la nostra mentalitat racional l’ha d’anomenar d’alguna manera, però que en el fons, no és res més que un traspàs sense entrebancs, una continuitat que parla més d’eternitat que de barreres.

No em puc treue del cap l’expressió colòrica de la sorra del desert. Em vénen unes ganes de llençar-me per entre les dunes, d’enfonsar els peus, i caminar una estona notant el seu acolliment, a la vegada que em mostra la seva cara, el seu color, la seva brillantor a una hora del dia que Re, un xic enrogit, ja comença a entreobrir les portes del món de les tenebres, i apaga poc a poc els reflexos sobre el nostre entorn. A partir d’aquí el desert quedarà en silenci. Seguirà movent-se, perquè el vent no s’atura malgrat el sol ja no es vegi. La vida segueix avançant al seu ritme, de nou impercetible, però constant , sense monotoníes, canvint els ritmes i modificant-ne les direccions. Al contrari del que els homes, una part de la humanitat com a mínim, a après a fer per estancar-se i, al meu entendre, perdre l’alegria de l’espontaneitat, i que ens porta a una rutina sense un final concret, aburrida, i empobrint el sistema de creences que ha d’estructurar qualsevol societat.
Aquí tot està previst, però és improvitzat. Està clar que s’ha de completar el cercle, però sense tancarlo, sinó tornant-lo a començar, com l’espiral que gira i gira, però es va fent llarg, i sempre té un aspecte diferent, perquè els grans de la sorra del desert es mouen, tot i que respecten els límits que el Nil, que tampoc ha parat la seva activitat durant el vespre, els marca per seguir l’ordre establert, el que ha de conseguir mantenir els cicles naturals vius.
Algunes roques trenques l’extensió terrosa, fins i tot, molt prop de la ribera, unes quantes palmeres proporcionen les últimes ombres del dia. Alguns camells, cansants, esgotats de la rutina, encara traginen amunt i avall algun que altre turista, visitant encuriosit per les noves experiències.
La nostra faluca segueix lliscant riu amunt, mapa avall, i fent surar els nostres cossos encara ressentits per l’esforç de la pujada a la Muntanya Tebana. No parem de fer fotos, de mirar a una banda i a l’altra, de descobrir racons, alguna espècie nova d’ocellot que s’amaga entremig d’uns matolls.

- Filma’l Miquel, que aquesta espècie no la coneixem! – em crida en Pere com excitat per la descoberta, igual que un nen que acaba de descobrir un gran misteri o tresor. Ha vist un exemplar d’au que es movia per entre unes branques d’un arbust ben ancorat al mig del riu, realment un tresor nou, dels molts que anem trobant cada dia en aquest entorn agradable del viatge a Egipte d’enguany. No hi sóc a temps. La vela està inflada al màxim i ens empeny a contracorrent, però em qeda reflexada a la retina l’au que, atenta als moviment sota l’aigua, espera veure un exemplar prou proper i a l’abast per allargar el bec amb força i proporciar-se un bon àpat aquest vespre.
Cada vegada ens acostem més a la vora del riu, i per tant ens arriba menys la lum solar. Ara sorra i sol juguen a crear ombres a tort i a dret, movent-les cap a la dreta, o cap a l’esquera, entretenint-se a despistar-nos. Arribel al lloc de destí. Ben bé una platja, el final d’una extensa rampa que ens arriba de ben amunt, del límit que abasten els nostres ulls, i que amaga al darrera un extens desert, que no he tingut la sort de poder observar. M’ha quedat el regust de poder tornar-hi. Hi ha moments que sento certa recança, força curiositat per saber què es podia veure des de dalt, des del petit coll entre roques, d’on baixa tota la sorra que ens proporciona un espai on descansar i observar el riu.
Fem el pas. Baixem de la faluca caminant per sobre de dos taulons de fusta, que no s’han pintat en els últims quinze anys, i que tenen una amplada molt minsa, que fa que el mateix noi que ajudava a pujar la vela, ens ajudi, tot agafant-nos les mans, a fer el recorregut. Al pas d’uns més que altres, els taulons prenen una forma envorbada que fan pensar en una possible trencadissa. El noi no hi pensa. Sempre els ha vist i utilitzat per deixar baixar als turístes, i si no hi ha cap contratemps especial creu que no es trencaran, i que aguantaran per sempre més. És una altra manera de concebre les coses, de mantenir el material, d’entendre la manera de viure.
Un cop a la sorra ens treiem la roba i ens quedem només amb els banyadors. Segueix fent una temperatura prou elevada com per anar amb el cos mig un, i es fa agradable pensar en un bany reconfortant. Uns quants ja s’han llençat a l’aigua. Els més atrevits, els que estan més acostumats a nedar o en ténen més ganes, han creuat un bon tros de corrent, per arribar fins a un illot que sobresurt com una enorme roca, entremig de les aigües. Jo no he estat mai bon nadador. El meu medi natural ha estat de sempre, la terra ferma, tot i amb això estica punt de llençar-me a la petita aventura de creuar el pas. L’esforç que han de fer alguns per a tornar me’n desdiu de seguida i opto, com els altres companys assenyats de la colla, per quedar-me a la riba i entrar caminant, tranquil, al meu aire, a les interioritats del Nil.
Un bany nilòtic, una experiència nova viscuda. L’aigua és diferent de la dels rius en els que m’he banyat prop de casa, al Pirineu, o a altres zones d’Europa. L’agua està fresca, però manté, en certa manera, l’escalfor del cúmul d’energia que el sol li ha estat donant durant unes quantes hores del dia. No hi ha una sensació de gran velocitat, però si que noto que m’arrossega, m’empeny avall, cap al nord, cap on fa arribar cada una de les seves gotes recollides des de la seva font incial molts quilòmetres al sud. Tinc la sensació d’espesssor, d’estar immers en una massa líquida consistent, i que em fa molt de respecte. La banyada és curta, unes capbussades, quatre braçades, i una estona per deixar-se portar, només uns metres per relaxar-me, i notar l’aigua per tot el cos.

Veig alguna faluca a l’altra banda, encara empesa per la força del vent, lluitant contra el corrent impulsiu del riu. No m’extranya que l’amant d’Adrià escollís aquesta llengua d’aigua per suicidar-se, era una mort segura, el millor antídot per una amor mal entès, o una relació prohibida.
Si poguéssim entendre tot el que ens expliquen aquestes aigües, sabríem més de la història que tots els manuals junts d’Història Antiga. Ens sorprendríem segur, de la quantitat de vivències observades al pas constant del temps, i de les passejades del sol; sobretot sabríem molt més de la vida i la mort, de com l’entenien, o l’han entès els diferents habitants d’ambdues lleres, perquè el Nil, a part de ser un riu que recorre gran quantitat de quilòmetres, i d’una admirable imatge senyorial, és font de vida, i de traspàs entre les dues vides, entre el verd i el groc, entre el roig i el negre, entre la vidaterrenal i la vida mortal, en definitiva, un tampolí a l’eternitat.

Miquel

La Dama del Sicòmor (33)

2009-09-14T13:34:00.000-07:00

La faluca segueix el seu curs, ben guiada, i empesa per la brisa que bufa prou fort, perquè la vela pugui aprofitar-ne l’embranzida, i fer que l’embarcació segueixi surant riu amunt. Entre les reflexions, els comentaris entre companys, i la bellesa del paisatge, no ens hem adonat que la velocitat ha baixat considerablement, i que estem gairebé parats. Ha estat la referència d’unes roques que queden a la nostra esquerra, la que ens ha fet veure que la pèrdua de velocitat ha acabat en una deturada de la barca.
- Estem entrant a la primera cataracta – torna a informar en Josep, com pretenent
tranquilitzar al personal de que no hi ha més problema.
Quan vaig estar a la presentació del viatge, no tenia consciència exacta de com eren les diferents cataractes del Nil. La imatge, primera impressió visual que hom es fa quan no sap com és un paisatge, era d’un salt d’aigua, no excessivament elevat ni perillós, perquè sí que és cert que sabia que es podien creuar. Però ja ens havia exlicat en Josep que, en realitat, es tractava d’un s ràpids, amb remolins,que les faluques havien de superar d’una manera determinada, que només els mariners de tota la vida coneixien.
Certament hi ha hagut un cert rebombori, entre la por i l’encant d’una situació nova. Ja he coentat que el Nil, dins de dins, impressiona molt més que des de la llera estant. Aquest fet, i el desconeixement per part de molts dels presents, de les arts de la navegació, ha donat peu a algun comentari, i a més d’una cara seriosa. El silenci s’ha apoderat del moment, i tots, absolutamet tots, hem confiat amb l’home del timó que donant ordres, ara no tant relaxat, ha intentat mantenir la fluca en la postura adequada, esperant el moment precís per aprofitar el corrent adequat que permeti, de nou amb l’ajuda del vent, avançar de nou cap al nostre destí.
Aquest procés ha durat uns minuts. Segurament a més d’un li ha resultat anguniós, fins i tot estic convençut que algun mal pensament ha pogut córrer per entre les neurones d’algun dels nostres cervells. Tot plegat una petita vivència més per explicar a la tornada a la les nostres llargs segures i protegides de la intempèrie i de les veleitats de la natura.
Estem rodejats de remolins. Es nota que hi ha una força que, per sota la superficie, frena i arrossega cap enrera la barca, com intentant que no creuem el primer escull que la natura ha creuat, que el Nil ha interposat amb intenció, de manera que només els que realment vulguin i sàpiguen entendre les lleis de la seva potència, puguin pujar per le seves aigües.
És un< imSón petits instants que hom recorda, conscient o inconscientment, d’un llarg viage. Ningú havia passat aquesta petita experiència, senzilla i sense cap secret, però en el fons ens ha deixat el regust de que estem fent una activitat ben diferent a la que estem avesats, i que descobrim petits secrets de la mare natura, tot i que ens facin patir un xic. Segurament patim perquè ens n’hem distanciat massa de la natura. Potser hem oblidat que en som una ínfima part, i que no podem pretendre estar per sobre de moltes de les coses que ens passen al voltant. Una roca, un riu, una palmera, i un ésser humà, són elements que comparteixen un espai, creat després de tot un procés de moviments, de canvis, de colisions; o qui sap si creades per algú, així hi ha gent que ho pensa, i que hem de respectar i preservar com si de casa nostra es tractés. Avui el Nil ens ha ensenyat a respectar-lo, a no fer mofa de la seva capacitat de transport i de gaudi, de no menysprear el seu poder, que ja de per sí li va assignar la força de la creació, i que els reis, els déus egipcis, van saber entendre, més que ningú lloant la seva força i agraint-li constantment la font de vida que per a ells, i per a la resta d’humans que ells encara no coneixien, representava.

MIquel

La Dama del Sicòmor (32)

2009-09-13T10:58:00.000-07:00

El Nil 2ª part

El corrent és fort. Vist des de tant a prop, el Nil és més imponent que des de la balconada de l’hotel de Luxor. Les seves aigües, tranquil.les, mòbils, deixen anar un regust de majestuositat, perquè se saben superiors a tot el que l’envolta. Saben que la seva aportació és imprescindible, cada cert espai de temps, perquè els conreus i les palmeres estiguin en un bon punt de fertilitat; saben també, que els homes i les dones, des de sempre, des que hi ha consciència de quehan existit, l’han hagut de creuar, o els ha mantingut aturats a una de les bandes de la seva llera, dominant els esdeveniments. No s’obliden, les aigües del Nil, que gràcies a la seva profunditat, i a la seva fortalesa, l’home ha pogut transportar enormes blocs de granit, o roques de qualsevol pedrera, per aconseguir les construccions que li eren essencials pels seus rituals. Ara fins i tot, segueix éssent aquest mitjà de transport turístic, que permet omplir una mica més les arques del pais, i fer-ne perdurar la seva estabilitat. Però sobretot, el motiu pel que les aigües nilòtiques tenen aquest aire senyorial i altiu, és perquè han estat el mitjà de transport dels grans faraons, dels més esplendorosos sèquits reials, i element de traspàs, de creuament de la fina cortina d’aire corrent, que separa la vida dels vius de la vida dels morts. Reis i déus, els homes que guardaven l’ordre, es veien obligats, un moment o altre, a bellugar-se per entre aquestes petites onades que es produeixen quan la faluca, guiada per una brisa prou forta, trenca amb la seva proa. Per això les barques sempre han estat símbols principals de l’Antic Egipte, i per això, quan des de l’antiga Tebas, sortint del temple de Karnak, per arribar, en línia recta, al temple de Hatsepshut, es celebrava la Merave,llosa Festa de la Vall, el riu anava cofoi de joia, i les seves aigües s’entregaven a la màxima deïtat, a la imatge d’Amon, transportada curosament, sense deixar-se veure, mantenint aquell misteri especial que guarden totes les religions, totes les creences, i que és una icona imprescindible de la seva estructura.
Malgrat que tot ha anat canviant, que els governants no són els mateixos, que els costums han variat, que viu molta més gent a la vora del riu, que hi ha un tràfec incansable de grans barcasses, i que ja no se celebren rituals religiosos que impliquin creuar d’una llera a l’altra, les aigües tenen memòria, han completat el seu cicle vital, i quan Re les ha cridat al seu costat, evaporant-les del seu entorn natural, després les ha tornat a deixar, en una altra banda, en un altre indret, però han acabat tornant a passar per la mateixa vall, per alimentar amb força la mar Mediterrània.
El Nil segueix éssent important, i ell mateix n’és conscient.
Nosaltres anem d’una banda a l’altra, observant el paisatge, fent fotos, i escoltant la remor de l’aigua. Cada vegada observem que les lleres es defineixen més, i poc a poc va desapareixent qualsevol tipus de vegetació, de manera que la franja verda, de conreu i de palmeres, va amagant-se, per deixar pas, cada vegada amb més presència al desert.
Aquesta imatge em costarà molt que s’esborri dels meus records. Penso que a partir d’ara ja formarà, eternament, part de la meva consciència, de la meva història personal. En un moment determinat, mirant cap a l’oest, apareix una gran fortalesa austera per fora, simple de planta, i amb uns bòveda central perfectament delimitada sobre un firmament cada vegada menys il.luminat.
- És el mausoleu de l’Aga Khan – diu en Josep, sempre atent a qualsevol detall d’interès.
Haig de reconèixer que la meva incultura sobre el tema no m’ha permès reconèixer la construcció ni entendre quin significat podia tenir. A estat més tard, quan el meu interès per la història de l’Islam, ha aconseguit acostar-me al personatge, descobrir que el mateix nom té implícit el reconeixement d’un càrrec dins de la seva comunitat, que pertany als ismailites, és una branca important dels shiites septimans, que només reconeixen com a successors de la transmissió corànica, a aquelles persones que, d’una manera o altra, segueixen la línia consanguínia del qui fou gendre de Muhammad, i l’últim dels quatre grans califes, Alí Ibn Abu Talib, que vàren succeir al profeta. La història de fet és complica força més, però en aquest moment, el que recordo de la visió del mausoleu, és el seu contrallum, estèticament retallat amb precisió milimètrica sobre el fons celestial, i enfilat dalt d’un dels turons amb més alçada de la zona. Del seu govern, i de la gestió de la comunitat ara no toca parlar-ne, però va ésser un personatge que no va passar desapercebut en el devenir del shiisme, sobretot a les zones més orientals del territori islàmic de l’època.
Nosaltres seguim la ruta suau i plàcida. L’home del timó, ara sí que el veig ben negre, amb faccions molt més africanes que els egipcis que ens hem creuat fins al moment, va mirant a munt i avall, segur del que està fent, emportat per una rutina que l`’ha dt a guanyar-se les garrofes, en part, duent turistes per entre els corrents nilòtics. Es deixa fer algna foto, i assegut o dret a la popa de l’embarcació, ens observa, igual que veu passar el paisatge, o qui sap si amb la mateixa curiositat que ho fem nosalres, que de reüll, o cara a cara el fitem com qui ha descobert quelcom nou. Quina imatge deu tenir de nosaltres? Quin sentit – deu pensar – té pagar uns diners per passar per on passa ell cada vegada que vol o ho necessita? Segur que l’encurioseix la nostra vestimenta, un enremig entre la moda occidental que ha vist per televisió, i la utilització parcail d’algunes peces, per ell ben familiars, que volen semblarse a les que ells duen normalment. “No saben posar-se bé emocador!” – deu dir-se per ell mateix. Tampoc deu entendre el neguit fotogràfic, i l’excés d’activitat enre tots nosaltres. Pot ser que cregui excessiu que cada màquina tregui la mateixa imatge d’un mateix lloc. “No deu ser millor fer una foto i després repartir-la entre tots?”. “Tant diferents som, que necessiten quedar-se amb les imatges, i després mirar-les a casa, o oblidar-les en una carpeta de l’ordinador?”. Tinc curiositat per entrar en aquesta ment i descobrir què pensa i quina imatge s’està emportant d’un grup de persones, que no som més que éssers humans com ell, però occidentals. Em pregunto si deu tenir la sensació de que som els descendents dels que van colonitzar el seu pais, la seva cultura; o si creu que venim amb la prepotència de que estem a un nivell superior, pel sol fet de tenir un canvi de moneda i una estructura econòmica més elevada. També em pregunto, finalment, si és possible pensar en diferents nivells de cultura econòmica, en el sentit millor/pitjor, o senzillament en una mentalitat i una visió de les monedes i els bitllets diferents, senzillament en funció de la practicitat o de les necessitats de cadascú.
En tot cas l’home, de qui no recordo el nom, no ha deixat el somriure en cap moment, i van fent algun comentari que altra mentre, serè, no deixa anar la mà del timó.

Miquel

La Dama del Sicòmor (31)

2009-09-12T02:47:00.000-07:00

EL NIL 1ª PART

La tarda és tranquila i agradable. Al vestíbul del’hotel es respira un aire com de neguit, unes anades i vingudes de n’Osama, i unes llargues converses de diferents grups que, asseguts en uns sillons d’estil gairebé colonial, omplen la sala d’estar just al front de la recepció.
Tot és a punt per a començar l’activitat programada, només cal que estiguem tots presents i se’ns doni l’ordre corresponent. Amb tranquilitat, en Hamdy i jo, ja hem passat comptes, i hem previst el pagament que s’haurà de fer a l’home de la faluca. No hi ha problema, fa uns quants anys que fa el mateix viatge pels grups dela UOC, i els nostres capitans han assolit tal nivell d’exactitud, que ja m’entreguen, sense demora l’import exacte corresponent.
- Ial.la!, ial.la! – sentim des de la porta de l’ascensor. És el crit màgic, el reclam
necessari, la crida a l’activitat, que ningú desprècia, que tots obeïm a la primera, com si d’un grapat d’escolars es tractés. Ja és el ritual d’inici, d’activació de les neurones, i d’accés a la porta per tal d’iniciar la caminada.
El port no queda gaire lluny; és a la “corniche”, el que anomenaríem un passeig ,marítim a les nostres costes catalanes. No cal que portem massa material, una càmera de fotos qui vulgui, una mica d’aigua, i el mocador, cobertura del cap essencial, per evitar alguna que altra insolació. Ens apropem tot “xino xano” a la vora del riu, prop d’on hi ha amarrats un grapat de creuers. Són estructures molt antigues, envellides per la humitat i el tragí d’anys seguits, un darrera l’altra, portant tusites amunt i avall del Nil, sempre amb les mateixes maniobres, les mateixes aturades, i les mateixes celebracions a les grans sales de restaurant. Estèticament no ténen res d’interessant. Són unes barcasses de tres o quatre pisos d’alçada, amb un seguit de camarots en filera, un corredor amb barana de cara al mar, una terrassa amb cadires i ombrel.les per prendre algun refresc. A la part superior s’hi endevina una gran sala, decorada en un estil barroc segons el meu gust no gens encertat, que deixen entreveure el que són els restaurants on es fan les festes, i els sopars amb el capità, o la festa de la xil.lava. Tot plegat em dona la sensació d’estancament, en el temps i en el contingut; és com si es tractés d’unes plataformes que no han evolucionat, i que aporten una bona font d’ingressos als propietaris, i que passegen als turistes als lllocs més emblemàtics, sense que aquests, els turistes, puguin arribar a entrar mínimament, en el context cultural de la zona, i molt menys en la realitat històrica d’una civilització com va ser la de l’Egipte Antic. Em crida l’atenció que els creuers estan ancorats un al costat de l’altre, fent fileres de fins a quatre barcasses, unes lligades a les altres, de manera que el que viatgi en la que està a la part de fora ha de passar, inevitablement, per totes i cada una de les anteriors. No m’agrada aquesta acumulació d’habitacles, i de material flotant, que no permet contemplar el riu en tot el seu esplendor.
Em venen al cap les imatges, algunes imaginades, altres vistes a través de la gran pantalla del cinema, de les pel.lícules ambientades en l’època colonial, o les adaptacions de l’Agatha Cristhie, on els corredors amb barana, eren còmplices d’amors imossibles, i d’assassinats que Poirot, incanable eminència de la investigació, resolia, sempre amb sorpresa final, des de qualsevol sala gran del creuer. Però fora d’aquestes evocacions puntuals, l’oxidació de les enormes quilles, i la manca de gust estètic en certes decoracions em produeixen una sensació de desencís.
Les escales que arriben a l’alçada del riu es baixen amb facilitat. Al final, movent-se considerablement, oscil.lant a l’ordre de les petites onades provocades per la presència dels motors dels creuers, ens espera una faluca, més gran de les que havia vist fins ara, amb un home de faccions lleugerament diferents a les del personal de l’hotel, que ens saluda amb una enorme rialla, que deixa entreveure una sana dentadura blanca, i demostra la satisfacció que té de poder acollir dins de la seva embarcació, a aquest grapat de persones que pretenen passar una estona agradable riu amunt. L’estructura del seu rostre és diferent. Potser m’atreviria a dir que tot ell és com més rude, però sobretot el color de la pell és el que el diferencia dels homes que vàrem veure a El Caire o a Luxor. És negre.
En Josep ens havia expicat, en més d’una ocasió, el comentari que li havia fet, no sé si el barquer d’avui o un altre, quan fent referència a la diferència més important que podia tenir, amb els homes egipcis de més al nord, li havia respost: “I’m black!”. La realitat correspòn exactament amb el relat. No en va estem a la regió de Núbia, i ens endinsem cada vegada més cap a l’interior del continent africà. Algunes trets característics havien de tenir els seus habitants i, a part de la construcció tradicional de les seves cases, el color de la pell n’és un dels més importants. També les faccions de la cara són altres, ja ho he dit.
El tarannà, però, és igual de tranquil, potser un xic més, que el de les diferents persones que hem anat trobant al llarg de tots aquests dies de descoberta. Sembla importar-li relativament el temps, i va fent els moviments per deslligar els nusos, preparar la vela, i organitzar la sortida, amb una parsimònia rutinària, sabedor que arribarem al mateix destí per molt que acceleri la seva actitud, i vulgui anar més de pressa.
Poc a poc ens anem situant cap a la part central del Nil. En aquests instants és quan hom s’adona de l’amplada real d’aquesta massa viva d’aigua que va a morir a la mar Mediterrània uns quants quilòmetres més al nord.
La faluca enfoca la proa cap al nord, riu avall, i una vegada superat un illot de proporcions prou grans, com per soportar una edificació de vàries planes, en no gaire bon estat, fa un gir i gira cap al sud, és a dir corrent amunt, en direcció contraria al descens habitual del riu. El barquer, atent a qualsevol canvi de vent, i a la circulació d’altres embarcacions com la nostra, desplega la robusta i triangular vela de la faluca, i comença a surar a una velocitat rítmica però pausada. El moviment és agradable, fins i ot sensual. Assegut amb els peus descalços a una de les dues bandes, aprofitant la bancada que arriba de proa a popa, arroso les cames i, amb el mocador ben lligat al cap, començo a contemplar elpaisatge que em va passant per davant la vista, agafant-ne els colors i les imatges que més em van agradant.
Anar en una faluca pel Nil és com somiar. Es tracta de deixar-se portar, de mantenir el cos en “stand by”i tenir actius els cinc sentits, atents, vius, precisos en les percepcions, i receptors de l’entorn més proper, per que et transportin ben lluny, allà on la realitat no pot arribar, i on el món oníric domina la consciència.
Tot d’una la velocitat es redueix, i fins i tot ens sembla que la faluca s’arriba a aturar. L’home que governa el timó no s’immuta. Nosaltres seguim mirant aquí i allà, fent fotos, o escoltant com l’aigua va topant, una i altra vegada, contra la quilla, acompanyant un silenci relaxant.
Ens hem fixat en unes cases que hi ha a la nostra esquerra, segons avancem, i en un grup de vailets que, engrescats, s’han envilat en una petita barca, i amb uns rems improvitzats amb unes fustes una mica envellides, avancen cap on estem nosaltres, a una velocitat considerable. Ens adonem de la seva presència i comencen algunes especulacions. Només el barquer i en Josep saben la veritat. La faluca no ha parat per casualitat just en aquest punt, els nens no estàven esperant just amb la barca preparada per tal de sortir corrents per casualitat. Tot era previst. És una col.laboració a tres bandes, un complot per fer arribar de nou més missatges subliminals a les nostres consciències. La trama ha sortit a la perfecció, tant pels tres coreògrafs, com pel públic assistent a l’acte que, cadascú a la seva manera, n’ha tret una reflexió.
En Josep, que ja fa estona que està assegut a la proa, amb els peus descalços, unes voltes amb les cames penjant, altres amb les cames arronssades i agafades amb les mans pels ge nolls, els ha dit als nens que erem espanyols, i de sobte, sense que canviéssin massa l’expressió, ni perdessin el somriure de la cara, han encetat a cantar: “…dale a tu cuerpo alegría Macarena…”. Quan ho ha considerat oportú els ha dit que erem francesos, i han començat a cantar en francès, i després en italià, fins acabar amb una tonada típica núbia, que ha estat corejada per la totalitat del grup. Les càmeres han anat disparant una foto darrera l’altre, i jo he pogut gravar gairebé tota l’actuació. Arribat el moment precis, esgotat tot el repertori, i apressats per la necessitat de seguir amb la previsió de l’activitat d’aquesta tarda, en Josep ha donat les consignes corresponents per a seguir, i llavors els nens, que eren dos, han allargat les mans, en aquest símbols que fa molts dies que veig, de voler recollir quelcom, si pot ser en efetiu millor, per tal de dur alguna cosa a casa que ajudi a la subsistència, o a algun extra, que de tant en tant a tots ens agrada.
Cada vegada que remiro el vídeo, i veig aquests dos nens cantar m’emociono. D’entrada, i si ho mirem molt fredament, es tracta d’una simple i pura transacció comercial, és a dir, jo faig un servei, i en rebo una contraprestació en forma de remuneració econòmica. Fins aquí la més trivial de les reflexions, no tant lluny d’una realitat nostra, en la que més d’un es quedaria després d’haver fet el viatge i haver deixat anar una moneda d’un euro, com a compensació de la “gràcia” que els ha fet que els dos nens cantessin en diferents idiomes, unes quantes cançons conegudes. Però em sembla que podem anar molt més enllà, és més considero imprescindible que anem molt més enllà en els nostres pensaments.
He pensat en els meus fills, fins i tot en els amics dels meus fills. I he retrocedit uns quants anys, fins a l’edat del dotze o catorze anys, que he pensat era la que corrresponia més o menys a la dels dos vailets que ens han acompanyat aquests minuts. Ha estat impossibleimaginar-me’ls, als meus fills, fent una activitat com aquesta.
En primer lloc la valentia, el coratge d’endinsar-se en un riu d’aquestes dimensions, de gran cabal, amb els riscs físics que, per molt que se’l coneguin, representa. Però aquesta valentia és possible que no vingui donada per la inconsciència de dos xiquets, adolescents, o ab el cap verd, que “juguen” a fer riure uns quants visitants foranis per treure’n algun benefici. Segur que ve donada a la força, per una situació de limitació de recursos a la família, que ha vist com el seu entorn, el seu medi natural, ha anat canviat, ha estat transformat en bona part per l’home, i sovint per l’home que ha colonitzat aquestes terres, reduïnt les seves possibilitats de conreu i de pesca.
L’adaptació al medi i a l’entorn, crec jo, no deixa de ser un signe d’intel.ligència, de capacitat, de recursos humans ben utilitzats, i en aquest sentit m’alegro que els nens puguin aprofitar aquestes “visites”, per aportar més recursos a les seves famílies.
Però el que més m’ha arribat a l’ànima, ha estat el somriure de les seves cares. No han parat de mostrar-nos la dentadura d’un blanc contrastant, i fins i ot s’han atrevit a fer alguna broma, o a desafiar els nostres comentaris. Estan tan avesats a aquesta activitat aque ja no ténen vergonya, ni massa escrúpols en les seves actuacions. La necessitat fa sortir tots els recursos. En canvi, si analitzem el seu somriure, si mirem els seus ulls, aquest espill del nostre interior, m’ha semblat que una íntima tristor s’endevinava en cada una de les mirades que fan a tort i a dret, per arribar a tots els navegants. No puc parlar de manca de felicitat, perquè no conec les seves realitats individuals, però si que m’atreveixo a dir que el somriure en algun moment és forçat, i que del seu interior surt un reclam d’amargura, per una banda perquè no poden desenvolupar-se com a persones, tal com ells mateixos voldrien, i per l’altra, perquè els passa per davant un món, del que nosaltres en som ambaixadors, on tot sembla possible, i on la riquesa i la felicitat semblen estar a flor de pell. En el fons considero que són prou conscients, que ells s’adonen de les seves dificultats, però al mateix temps de la falàcia vital que pot representar la nostra presència aquesta tarda navegant pel Nil. Ho saben i se n’aprofiten, com deia abans, una gran capacitat d’adaptació al context i a les circumstàncies de cada moment.
La vitalitat que han després els dos nens en aquests cinc minuts, no te res a veure amb algunes de les moltes actituds passives dels nostres adolescents occidentals. Com a tot arreu hi ha de tot, però ara,tot just fa uns instants, transportatper una senzilla faluca, a molts quilòmetres de casa meva, se m’ha fet palesa clarament, aquesta sensació ja endevinada de fa molts anys, de les grans diferències culturals, econòmiques, sentimentals i de possibilitats entre, no tant sols dels indicidus, sinó sobretot de les diferents cultures del planeta.
Em costarà oblidar la veu dels nens cantant, i la brillantor dels seus ulls, el veritable reflex de la seva situació diferent. Els ulls brillen quan hi ha emoció, sentiment, ja sigui d’alegria, de felicitat, o de tristor. En aquest cas vaig veure-hi un xic d’amargura, i em vaig sentir una mica responsable de la situació. M’agradaria tornar-los a veure, saber-ne alguna cosa més; com són les seves famílies, quins pensaments tenen, quines aspiracions, què els agradaria ser quan fossin més grans, quines aficions tenen, a què juguen, si treballen, com ens veuren, què pensen de nosaltres, dels grups quevan passant a diari per davant de les seves vivendes, si ens consideren diferents per l’aspecte o per la manera de fer i del que tenim… Són tantes les preguntes que em venen al cap, que m’alegro d’haver-los vist, m’han fet sentir viu.

Miquel

El camí (pendent) de Santiago

2009-09-01T06:40:00.000-07:00

Dons a mi em passa con a en Miquel, he estat pensant en fer aquesta ruta, que a la vegada experiència durant molt de temps, i sempre hi ha quelcom que es posa per en mitg.

Primerament tenia el concepte de que es tractava d'una questió merament religiosa, directament lligada amb l'esglesia catòlica, posteriorment, bé, a mida que anat sabent més, he constatat, a partir de lectures i experiències d'altres, que efectivament és una experiència religiosa, encara que es tracta de la part més espiritual de la religió i que no pot fer-se seva cap "tendència" concreta.

El fet de haver aprofundit un xic en cultures medievals, ha contribuit molt en forjar aquesta nova idea, que per altra banda crec que es pot enllaçar amb els temps actuals. Les experiències d'intercambi de identitats, el camí entés com a viatge a través del temps i 'espai a l'hora que també el fem cap a les nostres profunditats més íntimes, deu ser una cura per l'ànima, a banda de altres teràpies que tè poder compartir una idea comú, lluny de les diferències establertes.

Cal posar-hi remei, he de fer el camí....
Que sigueu feliços
Rosa Carné

El camí de Sant Jaume II

2009-08-24T11:44:00.000-07:00

Us imagineu en Ramon caminant cap a "Santiago de Compostela"? Jo sí! I me l'imagino amb aquest tarannà afable, xerraire, i comunitari del que fa esment en el seu comentari. És un comentari escuet, precís, que no explica més del que ha d'explicar, perquè ell ho ha viscut així. Cadascú interpreta les experiències d'una manera, i per tant les expressa en funció d'aquesta percepció personal.
Ha de ser bonic fer el camí de Sant Jaume. Jo no l'he fet mai, i és un d'aquells temes que m'ha quedat pendent. Potser si em prejubilo aviat... En tot cas és una proposta a llarg termini per qui si vulgui apuntar, però hem de pensar a uns quants anys vista.

Per altra banda el comentari d'en Ramon m'ha fet pensar en unes paraules, de les primeres abans de anar a Egipte, que ens va deixar anar en Josep, ala presentació del viatge. Més o menys venia a dir que les guerres, alguns fets històrics inportants, certes qüestions polítiques, s'han de mirar des de la perspectiva de les religions; enlloc de fer-ho des d'una visió més "marxista", o mediàtica, o econòmica. En aquell moment em va semblar entendre'l, perquè acabava de fer la seva assignatura de Prehistòria i Història Antiga, i coneixia alguns dels seus parers; però ara, havent viscut i après el que he après en un any, m'adono que la religió, les religions, els sistemes de creences, més o menys dogmatitzades, apareixen a tort i a dret en qualsevol indret del món. Els símbols, els llocs, la manera d'arribar-hi, les expressions de germanor i solidaritat, en el fons, estan impregnades d'una certa religiositat. I fins i tot, i aquí és on trobo certa bellesa humana, hem estat capaços, en més d'un moment, de compartir i respectar les creences dels altres. De fet, el missatge d'en Ramon, no deixa de ser una expressió d'optimisme, tal com entén ell la vida, per pensar que no tot està perdut, i que, tot i que no som nosaltres els que dirigim el devenir de la natura i el món, sí que en som part molt important, i la nostra actitud compta, i força.

Miquel

P.D. En aquest sentit, i si no és molt demanar, estaria bé que aquells de vosaltres que hague estat en alguna part del món diferent a la Garrotxa, on he passat uns dies esplèndits, ens féssiu cinc cèntims de les vostres experiències, o ens passessiu algunes fotos per comentar-les.

El Camí de Sant Jaume

2009-08-24T10:35:00.000-07:00

Fa pocs dies que he tornat de fer el camí de Sant Jaume. Havia pensat fer el camí egipci, el que comença a la petxina que hi ha al primer piló del Temple de Karnak, però finalment em vaig decidir pel camí francès, començant a Villafranca del Bierzo. La impressió que tinc és que molt poca gent el fa per raons estrictament religioses, la gent busca unes vacances diferents, unes experiències noves, un viatge barato... El que és ben curiós és l’ambient evangèlic que es respira, potser la gent no n’és conscient però està fent el que predicava Jesucrist, deixant de costat la part dogmàtica del cristianisme, aquella frase que em varen fer estudiar a les classes de religió “Amaros los unos a los otros com yo os he amado” és el que es respira intensament en tot el camí: amor, solidaritat, convivència, bon rotllo... Hi ha un aiguabarreig de procedències i la salutació és sempre la mateixa “Buen camino” encara que jo ho substituia moltes vegades per un Bon dia, perquè “El camino” em recordava massa a Monsenyor Escrivà de Balaguer. També ho deia en català per evitar una situació que vaig viure al Nepal, on vaig estar força estona parlant en angles amb un català, això m’ha permès destapar el català d’un munt de caminants.

Ra Amon

La Dama del Sicòmor i Meretseger 5

2009-08-23T02:34:00.000-07:00

Feia temps que no agraïa amb tanta intensitat trobar una ombra, o un cobert que em protegís de l’impuls extenuant del sol. Unes escales em porten fins al cobert, una senzilla estructura de fusta molt ferma i acollidora amb unes taules allargades, vorejades per bancades, també de fusta, per donar seient als visitants.
Estem al bell mig de la Vall dels Reis. Impressiona només explicar-ho. Tantes han estat les vegades que a l’escola, amb amics, o a diferents documentals havia sentit parlar d’aquest indret, que em sembla impossible que s’hagi fet realitat.
M’imaginava qui sap què. M’havia fet sempre la imatge d’un pompós espai enmig de grans estructures, i un seguit de grans monuments, o de formes constructives de dimensions desproporcionades i majestuoses. Però res de res. Tot al contrari de la imatge feta a base d’un conglomerat d’informacions, algunes fiables, altres esbiaxades, i d’altres tendenciosament despreciables. Recordo vagament fotografies en blanc i negre, d’un senyor cobert amb un "salakoff" brut de pols, amb flema britànica, mostrant orgullosament les troballes de la tomba de Tutankhamon. També em venen a la memòria les pel.lícules d’aventura fàcil, on mòmies i esperits persegueixen als intrèpits exploradors, professors d’universitat de primera línia, finalment comprats per poder econòmics locals, o colonials, cercant el secret, aquella peça que falta per completar el màgic puzzle rocós que ha de donar la vida eterna a qui el compongui. I com puc oblidar-me de les teoríes, explicacions imaginatives d’empreses de màrketing mediàtic, on els maleficis acaben matant als científics aque havien gosat ultratjar els llocs de descans de les mòmies reials.
Fixeu-vos si n’és de complexe el nostre món, la nostra cultura, la nostra visió de l’alteritat. Tota aquesta complexitat, que ha anat en increment a mesura que els mitjans audiovisuals han començat a dominar l’espectre formatiu i cultural, fet arribar amb facilitat a les llars, però exempte de filtre científic, o de sedàs fidedigne.
Els meus ulls veuen simplement una vall, tancada, amb parets escarpades que s’enlairen cap al cel, amb unes estructures de formigó relativament discretes, que indiquen les entrades a les diferents tombes, sense vegetació, sense detalls decoratius, ni formes escultòriques, i potser sense cap símbol religiós. D’aquest últim aspecte no n’estic tant segur. Assegut a l’extrem del cobert, mirant cap al sud, contemplo el cim, el Qurn, de la Muntanya Tebana. Té una forma curiosa, fins i tot em resulta molt familiar. La base del cim és ampla, i es va estretant lentament, fins que queda coronat per un montícul, com un petit mogró, que presideix des del punt més alt tota la vall. Intento imaginar-me una persona, quaranta centímetres més baixa que jo, empapada d’un seguit de normes i d’actituts cultuals, entrant des del principi de la vall ample, caminant tranquil.lament, veient com se li estreta el pas, i sempre tenint com a referència el cim, la màxima alçada, que el guia, o li indica que aquell espai té un aire diferent.
Hi ha qui parla, i a mi m’agrada imaginar-m’ho així, de que no és casualitat que es busqués aquest racó de món per a construir-hi les tombes reials. La imatge del cim en forma imaginativa de piràmide, i si m’apureu més de montícul, ens pot transportar fàcilment al record del "fet primordial", del montícul que sorgí d’entre les aigües, i fou, en el seu moment, l’orígen de tot. De fet, mirat des d’un punt de vista espiritual, la sensació d’ascensió és realment imaginable.

Per altra banda, l’austeritat de l’entorn, l’absència de grans figures, o de colosos, o de temples que es puguin observar a simple vista, ens delimiten clarament el canvi que ja hem observat des que vàrem deixar la Mar Roja. La caraterística ctònica funerària, ha fet un gir de cent vuitanta graus, i ha passat a ser la forma més important i habitual de presentar el canvi de la vida a la mort, i a l’inrevés, de manera que Re segueix fent la seva funció, i segueix éssent un déu creador, pero ara el món subterrani, Ossiris i les tenebres de la nit, són qui acullen els cossos momificats dels reis. L’art, la construcció, la pintura, la simbologia, la ritualitat màgica, tot el culte funerari, queda enterrat dins la roca, en la profunditat de la terra, lluny dels ulls dels humans,
El sarcòfag reial, la sala funerària, queda al fons de llargs passadissos, majoritàriament seguint un mateix eix, encara que amb algunes variants específiques. Són sales on la xafogor ofega al qui hi entra, però la gran expressivitat de les seves parets, i el silenci mil.lenari que es pot escoltar prop del sarcòfag, alliberen totes les tensions i acompanyen a la reflexió. Els detalls de cada un dels gravats, de les pintures, representant els llibres de les hores, el dels que estan a la Duat, el llibre dels Morts, acompanyen, des de les parets més profundes de la vall, al faraó, amb la seva màgia viva i fresca.
Des de fora tot segueix igual, senzill i auster, com encobrint l’enorme riquesa d’història i de culte que omple les entranyes de les muntanyes que ens envolten. El Qurn recorda el respecte que hem de mostrar a l’espai sepulcral, i les diferents entrades ens indiquen l’accés als espais prohibits als humans, reservats només al faraó i al summe sacerdot que ordenava tancar, a pany i forrellat, qualsevol accés.
Els artistes, els tècnics que s’encarregaven de que tot estés a punt esperant el dia que el faraó traspassés el fràgil vel que separa la vida terrenal, de la vida mortal a les tenebres, anaven i venien pel camí que nosaltres, humans creguts en coneixements, i sovint valedors d’una veritat creada a occicdent, amb la màxima discreció. Ningú havia de saber que passava entre aquestes parets rocoses, ni les famílies que, pacients, esperàven veure la filera de treballadors que apareixiessin per la carena, camí de retorn a les seves llars, cansants, satisfets de la feina realitzada, i tranquils de que un altre grup de persones els ha substituït en la tasca concreta que els han encomanat.
Ningú podia podia accedir als espais màgics reservats als reis. Tot un món de vida s’obria al darrera de cada entrada tapiada. De nit, l’anar i venir de les figures representades a les parets, animava els passadissos i les sales, els músics interpretaven les peces musicals creades per a l’ocasió, els servents omplien la sala funerària d’obsequis i menjars pel faraó, i els guadians de les diferents portes vigilaven atents, les dotze hores nocturnes, els perills que les tenebres havien reservat per interrompre la quotidianitat faraònica. Ossiris regnava aquells moments i vetllava perquè no faltés res, ni menjar, ni ofrenes, ni companyia, ni música, i sobretot que cap serp maligna arribés a segar l’eterna existència de l’enviat dels déus. Ningú sap si la tapa del sarcòfag s’obria, o solia romandre tancada. Tant li fa. La màgia era molt més forta que qualsevol estri o estructura creada pels humans, i el resultat era que el faraó podia viure en el seu habitacle, desplaçant-se sense entrebancs entre les extenses parets decorades, als nostres ulls, per imatges de mil colors i d’infinites formes, però ordenades adequadament, segons marcava el ritual.
Passat aquest espai de temps, aquesta porció de la roda de la vida, sense que res hagués interromput la vida reial, el sol, que il.luminava, des de molt primerenca hora, el cim de la Muntanya Tebana, imposava de nou la seva força, i reganava altra vegada sobre la vida, la dels vius i la dels morts, per completar un nou cicle diari d’activitat terrenal.
Des de la tranquilitat de la coberta, i esperant a la resta del grup, observo curiós la senzillesa de la vall, la simplicitat de les formes, i la serenor que es respira. Tot plegat, no sé si té a veure amb la riquesa interior del món subterrani, i del misteri que, obssessiu en cridar la meva atenció, m’envolcalla tot pensant en la profunda religiositat de la vida a l’Antic Egipte. Ritus, misteri i culte de nou s’agermanen per transmetre’m el sentit d’una vida, d’un grapat de vides, entregades altruistament als inicis de l’ordre.

Escrit: Miquel
Fotografia: Ramon

La Dama del Sicòmor

2009-08-18T13:56:00.001-07:00

Com sempre en Ramon ens aporta imatges curioses, reals i amb contingut. Potser al moment de transmetre-les no ha pensat en la simbologia, o potser sí; és possible que no hagi relacionat unes amb les altres, o potser sí. En tot cas, és impressionant, al meu entendre, la conexió cultural que les tres imatges aporten juntades una darrera l'altra.

Tres èpoques, tres cultures, tres construccions, tres ubicacions, tres maneres d'entendre el món; però en definitiva una sola expressió humana: la religiositat.

Egipcis, musulmans i cristians han interpretat, cadascú a la seva manera, la creació, la comunitat, les creences, i han transformat els seus pensaments, l'impuls religiós de les seves consciències, de manera que han construït els edificis de culte corresponents, per tal de mantenir els rituals bàsics per a mantenir la religió vigent.

La tolerància, qualitat essencial per al manteniment d'una religió, també es mostra àmpliament en aquesta bella imatge que vàrem veure durant el nostre vistge, ara reformada, de la mesquita sobre el temple de Luxor.

A partir d'aquí es presenten moltes reflexions, de les que podem anar comentant i reflexionant, donat que l'evolució de les tres religions no ha estat, ni de molt menys la mateixa, tot i que han anat seguint un esquema similar, evolució inevitable de les diferents estructures culturals, que han donat suport al sistema de creences.

M'agrada pensar en aquestes diferents manifestacions de la religiositat, i poder-ne analitzar la situació actual, reflexió que ajuda a entendre, molt més sovint del que ens pensem, la situació actual de moltes països, i de moltes cultures que conviuen, o com a veïns, o intercanviant constantment els seus components.

Miquel

La Dama del Sicòmor i Meretseger 4

2009-08-16T03:55:00.000-07:00

*( Este capítulo, escrito en castellano, está dedicado especialmente a Carmen, con la que compartí miedos a las alturas, a la vez que una agradable compañía, especialmente este día, y en otros momentos del viaje. Incluso le quiero agradecer el detalle de su desplazamiento desde Zaragoza, el día que organizamos la primera cena del grupo en Barcelona).

Llevamos ya suficiente tiempo descansando y deleitándonos con el paisaje, y tenemos todavia un buen recorrido por hacer, i muchas experiencias nuevas por vivir, motivo por el cual suena en un momento determinado la ya clásica expressión del "ial.la! ial.la!".
Es el momento de iniciar la ascensión definitiva, unos a la cima de la Montaña Tebana, y los otros siguiendo el camino que, siguiendo la cresta de un enorme acantilado, nos llevarà al collado de acceso al Valle de los Reyes.
Hamdy, cumplidor como siempre de sus obligaciones, ya se ha adelantado y nos va a esperar en el lugar final de destino del día. El grupo que va a subir hasta la cima, compuesto por los elementos más jóvenes , y una de las parejas de más edad, en representación de la clase sexagenaria, empiezan su andadura siguiendo un sendero correctament marcado, y que se puede seguir con la vista desde el refugio casi hasta la cumbre.
El resto esperamos unos minutos, para igualar los tiempos de llegada, ya que nuestro recorrido és más placentero, llano y ràpido.
La verdad és que he estado dudando hasta el último instante, todavia en el autocar, si hacer la ruta de hoy, o quedarme junto a Pascual y Osama, para recoger al grupo en el otro valle al final de la jornada. El motivo? El vértigo, o el miedo a las alturas; todavía no sé como definir esta sensación que me agobia en cada ocasión que debo enfrentarme a una situación como la de hoy. Ayer, desde la ventana de la habitación estuve contemplando el esplendor de la montaña al amanecer, con los primeros retoques de luz que el sol, tempranero como siempre, empezaba a pintar en las diferentes altures, coloreando de un rojizo terroso las laderas más suaves, y blanqueando de un platino brillante las rocas que, ya a cierta altura, ayudan a mantener la estructura de la ancestral montaña sagrada.
Podia distinguir perfectamente el camino que recorria horizontalmente, la parte más alta del acantilado, y me preguntaba si aquél era el camino que deberíamos recorrer para llegar al Valle de los Reyes. Mercè ya me conoce, y me animó a no dejar perder otra nueva oportunidad de ver algo insólito; para ella es difícil entender qué passa por mi cabeza cuando me encuentro con estas situaciones para mí complicadas. También lo es para mí, y sigo sin entenderlo, toda vez que cuando era mozo, hace más de treinta años, subía y bajaba los montes del Pirineo, esta preciosa zona montañosa de mi querido país, con una facilidad y una ilusión enviadiables. En todo caso, desde la ventana de la habitación ya tomé la decisión de seguir el ritmo del grupo y afrontar la situación si más dudas al respecto.
Ahora, cuando empezamos a subir los primeros peldaños, ya no artificiales, sinó rocosos, que nos acercan a la altura del sendero, los fantasmas vertiginosos vuelven de nuevo a mi mente y envuelven mis sentidos incrementando mi sensación de inseguridad. La mano amiga de Mercè, incansable sufridora de mis defectos, me ayuda a seguir paso tras paso el camino. No puedo evitar exteriorizar mis sensaciones y recuerdo a Josep, se lo había comentado en el hotel, que el vértigo se está apoderando de mí de nuevo. Ya no se acordaba, pero de pronto se da cuenta de la situación, así como la de dos personas más del grupo que parecen tener esta misma impresión que la mía. Atento a todos los contratiempos, y controlando la situación, habla con todos para ver como nos encontramos.
Ya hemos llegado al punto más alto del camino. Ahora se trata simplemente de andar por el llano sendero, a dos metros de distancia del acantilado que nos separa, en vertical, del templo de Hatsepshut. Empezamos el recorrido. Yo voy cogido de la mano de Mercè, que agarro con energía hasta la saciedad, para quitarme de encima la tensión con la que ando. Sudamos. El esfuerzo es doble, y el sol deja caer impecablemente su fuerza vital sobre nuestras cabezas protegidas, pero saturadas de calor. Ando mirando al suelo para evitar tentaciones de contemplar el precipicio y ponerme más nervioso. Puedo ver, al lado de Mercè, como cubriendo el espacio vació que cae a mi derecha dos piernas amigas. Las reconozco y las agradezco, y me inyecta una sensación de moral que me aporta cierta tranquilidad. Siempre le voy a agradacer a Josep el andar àgil de sus piernas delgadas, cubiertas por unos pantalones "piratas", y los pies protegidos por las sandalias. Desconozco si fue un acto voluntario, o simple casualidad, no me importa , para mí resultó gratificante, otra experiencia humana, como algunas otras, más de las que reconocemos pocas veces, y que nos ayudan a continuar nuestra andadura diaria.
La ruta se aleja ligeramente del acantilado, y aprovechando una ligera subida, se detiene exhausta en un collado, lugar de paso habitual, de vientos, de historias y por supuesto, de personas que acceden de un valle a otro en su andadura nómada o profesional.
Me relajo. La lejanía de los desniveles verticales de Deir-el Bahari, me proporcionan aquél bienestar que había dejado en el refugio, unos metros a un nivel más inferior, contemplando el paisage. A medida que va llegando el grupo, los suspiros y los comentarios se suceden uno tras otro, increpando en algunos casos el exceso de calor, deseando en otros, que la ruta termine pronto y encontremos un espacio de reposo refrescante.
Estamos cerca de los restos, casi imperceptibles a nuestra mirada urbanita, del Pueblo de la Colina, punto intermedio, lugar de descanso, de los obreros, técnicos y artistas, que dedicaban su actividad diaria a los faraones. También, sin darnos cuenta, como habiéndose escondido a la mirada ultrajante de unos seres que no creemos en la cosmogonia antígua del lugar, nos ha pasado desapercibido un espacio cultual dedicado a Ptah, diós creador que conocimos en nuestra visita a la otrora importante necrópolis menfita.
Buscamos de inmediato un lugar a resguardo del viento y del calor. A nuestra izquierda, sólo a cincuenta metros del collado, unas rocas verticales proporcionan un espacio de sombra agradable, que despierta al instante nuestro instinto de conservación, y arrastra nuestras piernas agotadas, hasta su recodo salvador. Nos sentamos agrupados, aprovechando al màximo el espacio. Las sonrisas van apareciendo en nuestros rostros acalorados, y los comentarios, ahora ya mucho más agradables y jocosos, empiezan a desplazar-se al son del viento que sigue azotando las montañas.
El silencio, esta gran cualidad de la naturaleza, y de todos los seres que habitamos el planeta, me invade el cuerpo en su totalidad, y me cubre, como una chilaba protectora, y se me lleva a través del tiempo y el espacio, a la vez que desplaza mi visión colina tras colina, valle tras valle, hasta un infinito inacabable, lejano, difuso en el horizonte, envolviendo a mi mente en un torbellino de recuerdos e ideas que azotan mi consciencia incansablemente.
Entrecruzo sensaciones e imágenes actuales y de mi juventud. Hace ya más de veinticinco años, aproximadamente, tuve una experiencia similar, de placer visual y mental que me llenaron espiritualmente de tal manera, que forman parte de mi bagaje humano y personal, de los que no se pueden olvidar, a pesar de que los años incrementen mi edad inevitablemente.
En aquellos momentos estaba solo, en la "Vall de Núria", durante cuatro días, sin ver otra persona que la señora, de avanzada edad, que se hacía cargo de las llaves del Santuario, y se encargaba de liquidar el precio de las celdas que cumplían la función de lugar de reposo de los peregrinos que aparecíamos, fuera de las temporadas de invasión turística, a buscar un espacio de tranquilidad. Durante el dia, saliendo a caminar desde el amanecer, antes de las siete de la mañana, subía, una y otra vez, a cada una de las cimas que velan por la tranquilidad espiritual de la vírgen y de su santuario. Durante todo el día, con una pequeña porción de alimento, bàsico para la subsistencia, un bastón, y una mochila de tamaño reducido, recorría las crestas y los collados de la zona. Los vientos, cambiantes en función del día y de los caprichos del Creador, me envolvían, una y otra vez, zarandeando mis sentidos, pero recordándome, momento tras momento, que estava vivo. Las sensaciones que recuerdo de aquellos días de soledad en la alta montaña, se entremezclan con los de hoy, como si el tiempo no hubiera pasado, y todo mi ser retomara el hilo conductor de mi existencia.
El paisage era inigualable en belleza, como el de hoy en la Montaña Tebana. Hace unos años, el verde oscuro de los abundantes pinares, de pino negro y perenne, así como las extensiones de prado alpino, que recubre la tierra removida por bruscos movimientos tectónicos ancestrales, ahora cumbres de más de dos mil metros de altitud, y el saltar constante de un riachuelo cantarín y juguetón, me aportaron espacio, infinito, libertad, paro en el tiempo, belleza y paz interior. Curioso, una sensación extremadamente similar a la que estoy experimentando en este espacio, collado de paso y observatorio privilegiado de la vida, aunque no se divise ni un solo árbol, ni prados verdes; solamente un interminable desierto de montañas, rocas y arena, que me transportan hasta un infinito invisible al alcance de mis sentidos.
Paz interior y mucho respeto al contemplar el espacio que los egipcios del Reino Antiguo escogieron, por razones espirituales, como lugar de reposo de los cuerpos momificados de los faraones. Nunca ha venido más a tiempo la expresión de "silencio sepulcral".
Escucho con serenidad los silbidos agudos del viento que aprovecha qualquier brecha para cruzar, incansable, una ladera, y otra, y otra… Incluso, si cierro los ojos puedo entrever, como sombras transparentes, miles y miles de figuras que se entrecruzan sonrientes, eternas en su estructura, felices, con su doble corona del Bajo y Alto Egipto aposentada en sus etéreas cabezas, entrando y saliendo de sus hogares funerarios, cerrados a cal y canto por el Sumo Sacerdote, pero abiertas a la vida para sus moradores, a través de una cortina inapreciable a nuestra visión terrenal, que traspasan los seres divinos, a su libre albedrío, para gozar de su nueva vida, aquella de la que partieron un día, cualquier día, hace millones de años, y a la que vuelven a placer , satisfechos de ver como sus gentes, servidores leales, siguen sus rituales diarios, semanales o anuales, manteniendo en orden dual el valle del Nilo.
El tiempo, sentado a la sobra de las rocas, junto a mis compañeros de ruta, pierde el sentido tal como lo vivimos cada uno en nuestras occidentales vidas cuotidianas. Las horas desaparecen, rechazando nuestra obsesión de contarlas, una a una, pendientes siempre de unas agujas que se desplazan, rítmicamente, al "tempo" que alguien, en su momento, decidió establecer como el correcto. Todavía mantengo esta imagen, esta impresión corporal de atemporalidad, de viaje sin pauta, como el pianista que, siguiendo su impulso interior, deja desplazar sus dedos libremente por encima del teclado debidamente afinado, iniciando unas variaciones sobre cualquiera de los conciertos de piano de W. A.Mozart, quién también entendió, como los egípios del Reino Antiguo, que la música, si mantenía el orden y el ritmo perfectos, también era eterna.
La realidad, si es que lo dicho hasta ahora no lo es, implica, de todas formas, que tengamos que movernos, y seguir nuestro camino, para poder contemplar desde la altura el templo de Hatsepshut, y bajar hasta el Valle de los Reyes.
Habiéndonos desplazado un centenar de metros desde el collado, siguiendo la ladera este de la montaña, llegamos a la encrucijada de caminos que nos deriva hacia Deir-el-Bahari, o hasta la necrópolis real. Aquí, en este punto, Un servidor, y Carmen tomamos ya el camino de bajada, ya que preferimos no sufrir más nuestras malas sensaciones por la altura. Nos acompaña Mercè, a la que debo agradecer una vez más que, a pesar de la dificultad de entender mi situación, esté a mi lado en estos momentos.
La bajada és agradable, el camino todavía es suficientemente ancho como para andar los tres juntos, ocasión que aprovechan mis acompañantes para charlar, sobre sus orígenes comunes. Una por nacimiento, y otra por las raíces de toda su família, se animan en una amena conversación de costumbres, lugares y experiencias de su juventud, relacionados con este pueblo acogedor y arraigado a su tierra que es Aragón. Sus palabras y su cercanía, amenizan mi bajada, al mismo tiempo que alejan los fantasmas de los miedos y las inseguridades personales cerca de los ya pequeños acantilados. La verdad es que la bajada ha sido placentera y agradable, a pesar del sofocante calor que empieza a castigar en demasía, nuestros cuerpos frágiles de gran urbe occidental. El lugar de descanso, el punto de reunión, está ya al alcance de nuestras miradas curiosas, y nuestro caminar se agiliza animados por la posibilidad de poder reposar, a la espera de los demás componentes del grupo, y compartir con ellos las experiencias.

Miquel

ANEXO:

Hoy es 14 de agosto del 2009. Un año más tarde de nuestra primer experiencia egípcia como grupo. Aprovechando el último fin de semana de vacaciones, hemos aprovechado para acercarnos a la "Vall de Núria", una de las zonas más bellas del Pirineo catalán, y lugar de destino tradicional en mi familia desde mi bisabuelo, a principios del siglo pasado. El camino es estrecho, a una altura que oscila entre los 1900 y 2000 metros, y de vez en cuando hay pasos, senzillos y placenteros, pero con pendientes muy pronunciadas y vistas espectaculares sobre valles y cimas cubiertas por extensos prados alpinos. Al final, desde unas rocas que sobresalen por encima de un pequeño collado, se puede contemplar el valle, con el Santuario de la Vírgen, y la peque ermita de "Sant Gil". El tiempo me ha hecho una mala pasada y me ha mezclado las imágenes del año anterior y las del actual. Sentado en la roca he escuchado el silencio, mientras el viento se metía curioso entre cualquier grieta y los pinos que, agrupados en extensos bosques, habitan la zona. La belleza del momento y el respeto per el lugar de culto se repiten de nuevo. Hay diferencias, por supuesto; muchas más de los que "a priori" podamos pensar; pero la esencia és la misma. Reduciendo mi mente a la condición básica de persona humana, de ser miembro de la naturaleza que contemplo en estos instantes, me siento igual que en la Montaña Tebana, reconozco en mí los mismos sentimientos, esta sensación de creencia, de alguna cosa más allá de nuestra vida cuotidiana y a veces banal, que me hace pensar en la religiosidad del ser humano, en la necesidad de u sistema de creencias, sea la que sea, que nos hace repetir, en momentos y lugares distintos, actitudes similares para consolidar nuestra existencia. El orden vuelve a aparcer ante mis ojos, la constante contraposición de fuerzas, la roca, las praderas y los bosques, el agua que sigue fluyendo incansablemente, en Egipto con una fuerza abrumadora, y en el Pirineo omnipresente con formas más cambiantes y saltarinas. Me invade de nuevo la sensación de bucle, de espiral histórico que nos lleva a la circunferencia nunca acabada, a la evolución constante, a la que nuestra condición humana debe adaptar-se constantemente.
Al acabar la jornada, mi alegría era extraordinaria. Un simple cambio ha producido en mí esta sensación de evolución. El miedo a la altura a menguado considerablemente, y no he necesitado la ayuda de nadie a pesar de momentos que seguramente han sido igual o más espectaculares que en Egipto. Una vuelta más del espiral. La evolución nos viene dada por la pròpia dinámica de la naturaleza, pero también de la voluntad personal de cada uno de nosotros, humildes humanos, que podemos participar en los cambios, colaborando en este equilibrio imprescindible para evitar que el caos forme parte de nuestra existencia.

Miquel

La Dama del Sicòmor i Metseguer 3

2009-08-12T09:34:00.000-07:00

Em sorprèn les mides de les plantes de les diferents cases. El manteniment, i la cura que s’ha tingut en mantenir l’estructura de la ciutat, permet veure’n les interioritats, i imagina-se, a grans trets com era la vida diaria.
Cal entendre que les estatures dels egipcis d’aquella època era molt inferior a les mitjanes que tenim actuament a diferents països, i sobte els espais, i l’estretor de les portes, així com l’alçada d’alguna casa que es troba en força més bon estat una mica muntanya amunt. Fent una ullada a la rodona s’observa que no estem parlant d’una extensió gaire important; es tracta d’una concentració urbana de dimensions reduïdes, amb carrerons estrets, entrecreuats, que serpentegen lleugerament d’una banda a l’altra del recinte exterior.
La presència d’alguna estructura piramidal em recorda de nou, les primeres imatges de la història egípcia, retorno al record de Djoser, i dels posteriors intents per construir un habitacle funerari que donés, impressió de culte i proximitat a Re a la vegada. Són piràmides petites, de tamany molt casolà, que semblen com petites escultures en el paisatge urbà, però que indiquen diferents punts de referència de les zones cultuals dels habitants d’aquest espai especial.
El sol comença ja a "picar" fort, i els mocadors prenen el seu sentit, cobrint els nostres caps escalfats per les temperatures altes, i la constància de la pressió dels rajos que provenen del firmament. Hem deixat la ciutat i el temple de la ciutat, i ens aturem per uns instants davant d’una immensa fossa, que sembla mig natural, mig preparada per la mà de l’home. És el pou que subministrava l’aigua als habitants de Deir-el-Medina. Un poc que no tenia aigua, sinó que havia de ser omplert amb aigua del Nil, de l’única manera que teníen els egipcis, o que se’ls va ocórrer en aquell moment, per fer-ho. Senzillament amb una corrúa inacabable de rucs, carregats a banda i banda amb unes enormes cisternes repletes d’aigua, que anaven abocant al gran buit del pou, per evitar que es buidés, i així permetre el manteniment de les mínimes necessitats vitals dels ciutadans. El sistema segurment no era una meravella de la tècnica, però molt probablement era una representació màxima del sacrifici individual en benefici de la comunitat. No eren esclaus pròpiament dits, sinó treballadors que estàven al servei del bé comú; homes disposats a treballar les hores prèviament pactades, per ajudar a mantenir, com una peça més d’un complexe engranatge, el bon funcionament d’una estructura social molt superior, guida pel faraó, i sostinguda per l’equilibri d’una dualitat omnipresent a totes les cultures i civilitzacions del moment. Ells segurament no n’eren conscients, però estaven participant en un pas més en l’escala evolutiva dels humans, participant en aquesta llarga història que va començar amb un fet primordial, diferent en altres zones del planeta, però que va ser el detonant de tots els rituals, les creences, les estructures i les deïtats que poblàren i seguirien influïnt abastament, en tots els processos històrics posteriors, fins als nostres dies.
Cada ruc i cada egipci que l’acompanyava, feia la seva aportació, per simple que sembli.
Nosaltres seguim el camí amunt, tot seguint un corriol marcat pel pas continu de vianants, bàsicament soldats, que van a una mena de refugi que es veu uns metres més enllà, ja en plena pujada. Per acabar de facilitar la pujada, hi ha construït una sèrie de graons amb ciment, que trenquen una mica la màgia del moment, però que ens ajuden a accelerar el canvi de nivell.
El grup es dispersa, uns caminen amb passa segura, altres s’ho prenen amb certa calma i s’aturen a fer alguna que altra fotografia, i uns quants van seguint com poden l’ascensió, curta, però feixuga per la calorada que ens està caient al damunt. El punt de reunió, no gaire llunyà, ens serveix de referència,i ens anima veure’l amb l’ombra que ens proporciona el propi Re, coneixedor de les nostres mancances, i protector dels nostres cossos poc avesats a activitats com la d’avui.
El refugi, com ens semblava des de baixa, és una simple construcció de planta rectangular, molt simple, deixada, bruta i envellida, que serveix d’estança temporal a un grup d’homes armats que, teòricament, deuen estar fent funcions de vigilància per la zona. La part mes agradable, però és la paret sur, on ens protegeix l’ombra, i on hem anat seient tots i cada un de la colla a mesura que hem anat arribant. Tots? No. En Ramon, incansable observador, camina amunt i avall, s’estira, s’asseu, o es queda dret, palplantat, per tal de fer una fotografia darrera l’altra, i emportar-se un record visual, amb aquelles imatges, insòlites, que busca ell, i fan treure fum de la màquina de fotografiar.
Des d’aquest punt estant tenim un mirador excepcional. El que veiem més a prop és Deir-el-Medina, la ciutat dels treballadors de la Vall dels Reis, ara sí, mostrant-nos les seves dimensions, i recordant-me l’estructura d’un laberint, d’un seguit de carrers, entrades, i quadrats, ben atrapats els uns amb els altres com volent buscar l’acolliment, la unitat de tot el conjunt. És una imatge bella, amb sentit per sí mateixa, minúscula, com expressant la seva voluntat d’aïllament de la resta de l’extens desert, i recluïda entre roques i montículs per evitar ser descoberta pels que no havien de conèixer la seva existència.
Aixecant una mica la vista i seguint una línia fictícia de nord a sud, descobrim la necròpolis tebana. Un conjunt de temples funeraris, alguns amb més bon estat que altres, que marquen la línia divisòria enre la vida prop del riu, i la vida més enllà de la raó humana. Medineta Abu i el Ramesseum, construcions dels Ramesses III i II respectivament, són els que més em criden l’atenció. Segurament els més espectaculars, i els que marquen una època d’esplendor molt determinada. Entremig algun camp, ara erm, que correspòn a l’espai ocupat antigament per un altre temple, i més al nord, amagat darrera d’una petita carena muntanyosa que vorejarem per la part superior, s’endevina el gran circ rocós, Deir-el-bahari, que dona recer a u grapat de temples funeraris més, entre els que destaca abastament, per diferents motius, el de Hatsepshut, i que visitarem, segons marca la guia del viatge, demà mateix.
I per acabar, si encara obrim més l’objectiu de les nostres mirades, contemplem la immensitat de l’extensió de la vall del Nil, així com de la seva estructura perfecta, delineada gairebé, marcant amb exactitud l’arena del desert i la franja verda conreuada, que a banda i banda acompanya al llarg d’una extensa corba, que segueix en línia recta fins a l’infinit de la nostra capacitat de visió, el Nil, columna vertebral que ens anem trobant constantment, i que segueix incansable el seu recorregut.
És impressionant veure la precissió de les línies divisòries. Semblen talment dissenyades i fetes amb pulcritud per un enginyer d’alt nivell dels nostres temps. És ua meravella producte de la propia regulació natural, o potser un càlcul cultual i de creença dels humans, que marquen on comença una vida i on acaba l’altra. En tot cas és un espectacle excel.lent, encantador, que et deixa bocabadat, i dels que et pot mantenir estona i estona encisat, pensant, perdut en la immensitat d’un espai tant ampli, de tanta llibertat, que deixa córrer les idees per que s’esbravin cel enllà, sense guillotines mentals que retallin la capacitat humana de discernir sobre la vida, sobre la mort, i sobre la bellesa de la pròpia creació.

Miquel

La Dama del Sicòmor i Meretseguer 2

2009-08-11T09:36:00.000-07:00

El viatge en autocar no és gaire llarg. Avui tenim més recorregut a peu que altra cosa, i entre tota la colla hi ha certa expectació pel que ens trobarem. Com sempre, hom es fa una imatge de com serà el dia, o es crea unes expectatives, i després, sobretot aquí a Egipte, acaba amb una experiència absolutament inesperada, i de moment excitant. És el que comporta viatjar per altres cultures, que no ens permet preveure massa el que ens pot passar, perquè la nostra mentalitat, la nostra manera de fer, ens té acostumats a unes estructures determinades, que preveuen uns recorreguts determinats, amb unes guies que ens indiquen exactament el què veurem, on podem fer un descans al nostre aire, quina comoditat trobarem que ens permeti fruir del moment, i els punts exactes des d’on podrem contemplar allò que ens han ensenyat des de petits que és agradable a la nostra vista.
Aquí és absolutament diferent. Cada sortida és una sorpresa, una impressió desconeguda i inesperada. I, sobretot, com que ningú té la predeterminació d’uns estandars mentals establerts sobre el llocs per on passem, cada u en treurà la seva pròpia experiència, el seu propi sentiment, i l’aprenentatge que els sentits li facin arribar al més profund del seu ser, tant siguin bons com dolents.
Després d’un recorregut per diferents carreteres, que nosaltres anomenaríem comarcals, esquivant algun que altra carro arrosegat per un ase feixuc i esprimatxat, una vegada deixants de banda els dos colosos de Memnon, fem un tomb cap a la nostra dreta, i ens endinsem cap a la muntanya, fins a arribar a una àmplia esplanada preparada per aparcament de cotxes i autocars.
El gir ha estat significatiu, de sobte hem deixat tot el paisatge que ens envoltava, i hem entrat en un racó apartat del món, on només tenim la Muntanya Tebana al davant, i ja no se’ns pot veure des de la vall del Nil, com si haguéssim entrat en un espai recluït, on segurament no interessava que ningú en sabes l’existència. Més endavant, quan ja haguem començat la ruta descobrirem el secret d’aquest amagatall.
Tot i que el sol ja fa estona que ens acompanya, en aquest racó de món encara hi ha ombra. Som gairebé els primers d’arribar, i no tinc la impressió que s’acabi omplint massa l’esplanada, donat que no és un dels punts clau de les visites guiades dels viatges que es fan en creuer pel Nil.
En Josep fa una pregunta, un últim avís per qui no es vegi amb cor de fer la ruta, la més dura del viatge, i oferir-li la possibilitat de poder quedar-se a l’autocar, descansar o evitar situacions de fatiga. Només en Pascual, que arrossega una sèrie d’alteracions gastrointestinals des de fa dies, decideix quedar-se amb n’Osama i n’Osman, i venir-nos a buscar, unes hores més tard, a l’altra banda de la muntanya. La resta del grup, amb el material fotogràfic ben carregat, els mocadors al cap, i les ampolles d’aigua repletes fins al capdamunt, comencem a caminar, encara sota una ombra protectora camí amunt, en direcció a la falda de la Muntanya Tebana.
Des del pàrking, nom´s baixar de l’autocar, ja hem divisat algunes construccions, algunes en cert bon estat, d’altres en forma de runa destartalada, que corresponen, com ja hem escoltat a través del micròfon de l’autocar, a la població de Deir-el-Medina. Ara, mig retocada pels primers rajos de sol, protegida per la muntanya, i recollida en el silenci que recorre cada racó, la ciutat sembla un fantasma de l’antigor, conglomerat endreçat de roques i estructures, amb infinitat de formes, però endreçades, segons les normes, segons les creences dels que la van dissenyar, del qui van vler donar un esperit especial a aquest racó de món, com a part important de tot un complex, que anirem descobrint, i que va més enllà de la pura convivència humana, i de la l’habitabilitat de les zones rurals.
Caminant per entre els carrers es poden veure els dibuixos de les cases, amb les seves estances, els racons més íntims de la llar, i les formes més insospitades, així com les que ens recorden, per la seva estructura piramidal, que tot i haver fet un munt de quilòmetres, tot i haver passat molts anys de des del Regne Antic que deixàrem enrera abans de nedar per la Mar Roja, encara estem en aquest Egipte faraònic, venerador de l’energia solar, i fidel a les seves estructures mentals religioses.
És una ciutat per viure-hi, de fet era una ciutat per viure-hi, però encara, amb imaginació, es pot endevinar l’entrar i sortir de les dones, les corregudes dels nens, entrant i sortint per les petites portes, i els moments d’espera, després d’uns dies d’absència, de l’home estimat, que ha estat treballant durant hores i hores al sol, entregat a la seva tasca divina i faraònica, de servir al senyor mitjancer, entre els déus i els homes, i vetllador per la vida de tot el pais.
L’entorn és una barreja de parets de roca calcària i sorra. El tovot s’endevina com una de les bases de les construccions, juntament amb la pedra. La intimitat està garantida pel llunyà accés, desconegut pels habitants de les lleres del Nil, i per la majestuositat de la muntanya, barrera natural entre els homes i el "més enllà", aquell espai que no se sap fins on s’acaba, i que pot representar un límit clar entre l’existència dels vius i la permanència eterna dels morts. S’arriba a Deir-el-Medina des de la vida, i, per a uns quants, se’n surt pels camins que porten a la mort, a l’altre manera de vida, segons va creure el poble egipci durant gairebé tres mil anys d’existència com a tal.
L’encís de la ciutat vé donat per aquest misteri, per aquesta missió de mitjançera entre les dues vides, entre l’activitat diària de les mares sacrificades cudant els fills i esperant l’espòs, els nois formant-se per ser algun dia, útils a la causa per la que treballaven els seus pares, i els homes, experts en pintures, construcció, decoració i transport, que vivien, i prou ben remunerats, a cavall entre Deir-el-Medina i la Vall dels Reis.
Al capdamunt de la població, sortint-ne i enfilant el camí de pujada, un temple se’ns creua en el nostre recorregut. És petit, discret, però amb una estructura que em sobta i em sorprèn. A una banda el "témenos", una estructura semblant a les nostres muralles, però que resseguint les línies de la seva construcció amb tovot, endevinem unes corbes longitudinals, com onades enmig del desert, que representen, o recorden, o senzillament simbolitzen les onades, l’anar i venir de l’aigua que, una i altra vegada se’ns mostra present en tota representació: el Nil.
A la dreta, el temple ens obre les portes, i.sota l’atenta mirada d’una home gran, d’uns cinquanta anys, amb la pell molt bruna i esquerdada, i una xil.lava llisa de color blau grisos que li arriba fins al tormells, observem un pati amb una capella al fins, protegida per uns murs i unes columnes que són ben diferents a les que hem vist fins ara. És el primer cop que veiem uns capitells compòsits, i que els murs intercolumnis ens canvien la imatge funerària observada fins avui.
Ja ho vereu en el seu moment, però aquesta és la característica d’un temple de l’època Ptolemaica – comenta en Josep – per tant, això ens indica que aquesta construcció cultual és posterior a la construcció de la ciutat de Deir-el-Medina.
A les parets exteriors, ben marcat a la paret, hi ha un text ben gravat, on descobreixo, per primera vegada, alguns símbols que fins ara no havia vist mai. Reconec una estructura bàsica molt similar al poc grec que puc haver vist escrit en algun text esporàdicament, però hi ha dues lletres que se m’han mostrat per primera vegada davant de la meva atenta mirada. Descobrir uns inscripció copta ha estat un d’aquells moments màgics del viatge. Només per aquest detall ja ha valgut la pena pujar fins aquí dalt. La visió de la barreja de diferents maneres d’escriure, de la interseccció de dues llengües, o de dues cultures, sempre m’ha semblat interessant, de la mateixa manera que a la Mercè li agrada aturar-se a veure els rius, i sobretot quan n’hi ha dos que s’ajunten, passant de ser afluents a un nou riu diferent, que segueix el corrent natural; aquí estem davant d’una fenòmen per a mí interessant. Els préstecs culturals, els intercanvis de símbols, l’aprofitament de certs caràcters entre civilitzacions d’orígen diferet, no deixen de ser moment de fusio per continuar una evolució inevitable, fluctuant, silenciosa, però eficient, que condueix la nostra existència riu avall, fins on hi ha algun altre fenòmen que s’entrecreua, o s’adjnta, o desvia el curs, per seguir la roda natural de la que formem part inevitamblement. Dos símbols, dues lletres atrapades d’"altres", van representar un nou pas en la història de la cultura.
Miquel

La Dama del Sicòmor i Meretseger ( 1 )

2009-08-09T04:27:00.000-07:00

Si hi ha una referència que ha de definir en general el viatge a Egipte d'enguany, i parlo com a grup, em sembla que tots estataríeu d'acord en que és el dia que vàrem dedicar a la muntanya tebana. Per això comença ara un apartat especial dedicat a aquest dia, i que narrarà la Dama del Sicòmor, amb la col.laboració de la deessa cobra Meretseger, "la que estimava el silenci".

Muntanya Tebana 1

Avui hem de matinar més. Es tracta d’una llarga jornada, així ens ho han explicat, i serà important estar puntuals a l’autocar. A nosaltres, a la Mercè i a mí, ens agrada sempre ser puntuals, a volts potser massa i tot, però no podem evitar accelerar el ritme i sortir una mica accelerats de l’habitació. Malgrat això, no som els primers, sempre hi ha qui et passa al davant i ja està assegut a la taula.

El menjador és gran, organitzat en quatre espais, ocupats cada un per unes taules grans i rodones de capacitat per a cinc o sis persones. Al capdavall de la sal s’endevina la piscina de l’hotel, ara amb els parasols plegats, les cadires apilonades en un racó, i les “tumbones” amuntegades al costat de la petita barra de bar, que serveix per refrescar-se en els moments de més calor del dia.

És un self-service, igual que a l’hotel d’ El Caire, encara que una mica més complet. Després de la pila de plats grans i plates petits, dels cistells amb els coberts, i de la zona on hi ha unes piles de tovallons de paper, un seguit de safates de diferents tamanys, ens ofereixen tota mena d’exquisites opcions alimentàries.

La varietat és suficient com per satisfer les necessitats de tota mena de viatgers. Des de la torrada amb una mica de mantega, o melmelada, fins a unes safates repletes de carns de tota mena, menys de porc és clar, adobades amb espècies mediterrànies o autòctones de la zona. Al final de la filera d’ofertes d’aliments, darrera d’un mostrador, i davant d’una cuina on hi ja hi ha un tràfec intens de personal amb les gotes de suor que, des del front cauen galtes avall, hi ha un xicot, amb un sentit de l’humor especial, i una amabilitat exquisita, que prepara uns ous ferrats o unes truites amb ganes, i fent comentaris que fan riure a més d’un dels que li demanem que ens les prepari.

Els nostres cossos, relaxats pel descans nocturn, però encara amb l’engranatge en fase de “posta a punt”, es van cfeuant amunt i avall del bufet lliure, amb un plat a la mà, i dubtant què agafar per satisfer la gana primerenca.

Les cares són molt expressives. O potser per la manca d’expressivitat, queda molt clar que hi ha sòn, i que, tot i que ens hem tret les lleganyes, encara estem en aquella fase d’engegar l’activitat neuroanl al cent per cent. No tothom està al mateix punt. Passa com a les diferents cultures, cada u va despertant-se a la seva manera, i necessita el seu temps. En general hi ha força silenci, en tot cas les frases que es deixen sentir a les diferents taules són d’expressió curta, i a voltes una mica com per sortir del pas i no estar en silenci.

Els que estem compartint aquest dies a Egipte sabem, però que hi ha alguna excepció distingida. No podem evitar escoltar l’Oleguer fer algun comentari, o sentir com en Ramon i la Montse expliquen, amb aquella passió d’incontinència verbal que els caracteritza, anècdotes de les seves anades i vingudes per diferents parts del planeta. Per altra banda hi ha taules més silencioses. La Rosa, millor dit, les dues Roses, parlen poc, i la Marta fa una cara de son que no pot dissimular. La familia Mestres ja estan acostumats a aquests horaris, no en va fer-se càrrec d’un comerç dedicat al pollastre els ha curtit abastament pel que fa a les hores de llevar-se, i tots cinc seuen a la mateixa taula i fan els seus comentaris; bé potser tots no, perquè a en Noël el veig una mica endormiscat darrera de les seves ulleres.

Jo haig de reconèixer que tinc molt mal despertar, no tinc ganes de parlar, em costa menjar a una hora tant matinera, i vaig posant en marxa totes les parts del cos amb certa lentitud. De totes maneres aquí és diferent. La il.lusió de veure quelcom nou, de conèixer més història i veure més restes arquitectòniques, em desperten la il.lusió con un infant que està esperant que els pares li llegeixin un conte fantàstic. Parlo poc, però la Mercè ha engegat una conversa intensa amb l’Asensi sobre el magisteri i les oportunitats de treball dels mestres a l’escola pública molt interessant; la seva parella, la de l’Asensi, escolat atentament, igual que les dues amigues que van bevent el cafè amb llet amb parsimònia. La veu castellana i de timbre especial de l’Helena, es deixa sentir des de la taula del costat, així com alguna rialla, molt suau perquè encara no estan en plena activitat, de l’Eli i la Mercè, que han deixat el seu barret a la butaca. Una mica apartats, en una taula més petita, n’Osama regira uns papers que ha tret de la seva maleta negra que fa propaganda d’un congrés internacional d’Egiptologia, en Hamdy està seriós escoltant al seu company, i en Josep, despert, i amb el neguit que el caracteritza, gesticula i parla emb n’Osama, mentre fa apreci a un plat ben replet d’energia, menre espera, també com un infant, mostrar a tot el grup el regal que téamagat, com una sorpresa, que guardarà gelosament fins a l’últim instant de cada novetat, amb la il.lusió i sabedor de que ens encantarà a tots.

Poc a poc el brugit de les nostres veus va “in crescendo”, i ara, després de vint minuts, les rialles comencen a aparèixer ampliant el nostre rostre, i les bromes es succeeixen una darrera l’altra.

Quan miro cap a la taula apartada, on els tres homes parlaven dels últims detalls del dia, ja no hi veig a ningú. No ha hagut de passar massa segons perquè des d’algun lloc de la sala, segurament al costat de la porta de sortida, l’home de la samarreta de ratlles fes el crit de sortida i activés tots els mecanismes físics i mentals de tots nosaltres: Ial.la!, Ial.la!!.

Miquel

La Dama del Sicomor (30)

2009-08-09T04:26:00.001-07:00

Els processos polítics, així com els diferents corrents de pensament, es produeixen en un o altre moment en totes les cultures que cohabitem el planeta. Nosaltres, els occidentals, partim d’unes premises concretes, on el racionalisme i la lògica han estat dues de les bases importants de la nostra evolució. Parlar de Renaixement, ens transporta a una època determinada on, una sèrie de pensadors, canvis contextuals i circumstàncies socials, varen forçar canvis importants a tots nivells socials.

La resta del món no és diferent. Sempre hi ha moments de crisi o de “renaixement”, i també s’estableixen noves maneres de pensar i d’actuar, de manera que també evoluciona. El que canvia és la manera d’entendre, interpretar i expressar els canvis, així com el moment, el “tempo” i la cadència amb que es duen a terme els mateixos.

Egipte, des del seu Regne Antic, no ha estat una excepció. Durant el segel XVIII va viure un procés de renovació, de canvi, que alguns autors anomenen “renaixement”, o també “segona expansió”. Va ser en part durant el regnat de Muhammad Alí, i sempre amb personatges formats a la imortant universitat fatimita de Al-Azhar, que es van fer molts viatges a Europa, bàsicament a Paris, i van sorgir noves maneres d’interpretar la cultura de la zona nilòtica.

En aquells moments el colonialisme, per a mí una de les actituds occidentals que més mal han fet a bona part del món, estava en la seva plenitud. Va durar encara ays, molt més del que ens pensem, si és que encara no ha acabat.

Precisament coincidint amb els tractes entre El Caire i Paris, es va produïr un “intercanvi cultural”, per dir-ho d’una manera suau, un expoli per dir-ho segons el meu punt de vista, de manera que el màxim dirigent egipci va arribar a un acord per tal d’intercanviar algunes peces de certa importància, crec que segons la visió fancesa des d’un punt de vista crematístic.

El Rei Lluís Felip d’Orleans, sobirà francès, va accedir a donar una làmpada de gran tamany que actualment està a l’interior de la gran mesquita d’Alabastre a El Caire, i un rellotge, amb la seva circunferència, les seves agulles, i les hores ben marcades, que es llueix alpati de la mateixa mesquita, això sí sense funcionar. La contraprestació van ser els dos obeliscs que Ramesses II va fer construir a l’entrada del temple de Luxor. Actualment l’obelisc es troba a la Place de la Concorde, a l’inici de la gran avinguda d’”Les Champs Elisées”. D’obelisc només n’hi ha un a Paris, perquè va ser tant dificultós el trasllat, que les autoritats van decidir no transportar el segon i deixar-lo al seu lloc original, això sí, éssent propietat del govern francès fins a l’any 1980.

L’essència del colonialisme segueix prou vigent, molt més del que a simple vista ens podemimaginar. Per a mí aquest aspecte és negatiu, i és el que està ajudant a que la situació de molts països del món àrab, o també dels d’influència musulmana, es mantingui precària i en una constant beligerància interna i de cara a l’exterior.

Però el fet que em crida més l’atenció és la descontextualització dels elements bàsics d’una cultura. Perquè som capaços de desmontar les bases que fonamentan el pensament, la consciència religiosa, el sentit de comunitat, o de pertànyer a un grup humà,amb aquesta facilitat tant lleugera.

A Egipte, al desert, a moltes zones del planeta, el temps no es mesura amb un rellotge amb numeració, i unes agulles que es mouen a un ritme determinat. Hi ha llocs al món on encara es viu el temps, on els fets esdevenen a mesura que van passant, no pautats per una rigorositat lògica i meticulosa, que ens obliga a accelerar el nostre tarannà, o a deixar de banda rituals, o formes de vida que han estat el fonament de la nostra cultura. Quin sentit té mostrar al tursime un obelisc enmig d’una plaça, on la circulació de vehicls és agobiant, i on la temperatura i els agents meteorològics degrada constantment el material que només pot mantenir-se inperturbable gràcies a les característiques de la pedra de la pedrera d’Aswan.

Ambues peces, el rellotge i l’obelisc estan fora de lloc, i acceleren un procés de aculturament, de pèrdua de les bases de les diferents concepcions de creences i de valors, que limiten la nostra perspectiva de futur com a comunitat humana.

El colonialisme està present en aquest acte. Si tenim en compte la data del 1980 com a última possessió de l’obelisc de Luxor, se’ns hauria de posar la pell de gallina de veure com, amb plena consciència, la cultura occidental segueix amb els ulls clucs davant d’una deriva, cada vegada més cruenta vers l’etnocentrisme i la superiritat manifesta, creguda prò no real, del que s’anomena “primer món”.

Sortosament podem no ser fatalistes. Segueix existint la capacitat d’autocrítica i, en conseqüència, la possibilitat de poder canviar moltes de les actituds i formes; encara que això ens hagi de dur, molt probablement, cap a un altre concepte, una nova manera d’entendre el món, adaptant les tecnologies, respectant a l’”altre”, aprofitant els préstecs culturals que ens proporciona el fet migratori, i entenent la globalització com un factor positiu, si som capaços de mantenir les diferències, essència d’una convivència més estable i coherent. En tot cas evolucionar.

Miquel

La Dama del Sicòmor (29)

2009-08-09T04:24:00.000-07:00

La sabana africana és un territori proper al desert, però amb vegetació suficient com per acollir diferents espècies animals, que dónen certa vida a l’entorn, i que coneguda en les èpoques anteriors a l’era cristiana, deuria ser un conglomerat de misteris i d’històries de les que ens agradaria escoltar actualment.

Entre les espècies habituals de la sabana hi ha els mandrils. Segurament tothom, quan sent aquesta paraula els associa amb els simis. Efectivament, tot i que desgraciadament, gràcies a aquest circ ambulant que representa un zoo, extrem últim de la capacitat humana per reduir a l’absurd el seu entorn natural; la major part dels barcelonins, i molts habitants de les comarques catalanes saben de quin tipus de primat estem parlant.

Quan ens situem al continent africà, però, l’entorn ens transporta a un món ben diferent des les gàbies urbanes. Les extensions de terreny són imponents, amb finals inabastables a la vista dels nostres ulls, entrecreuant el desert amb zones de riques agrupacions arbòries, amb el moviment constant de manades d’elefants, o de zebres que beuen pacíficament en un rierol escuet, que es deixa anar per entre la fullaraca robusta i menuda, i sobretot l’intercanvi cnstant d’udols, de reclams, d’expressions melòdiques de diferents bèsties que es comuniquen, a la seva manera, ens transporta a l’essència de la vida, als orígen d’una existència de fa milions d’anys, que no vol dir de la primera,la primordial, la que va originar el món on ara compartim terreny tots plegats.

El sol, a trenc d’alba, això vol dir molt més d’hora que a Nova York, que a Tokio, o que a les Planes d’Hostoles, comença el dia avisant decorant el cel amb una vermellor intensa, pujant la intensitat del color a mesura que avancen les hores, i transformant-lo, poc a poc, en un ampli mantell groguenc, que prepara al seva sortida definitiva, observable pels ulls dels humans, de les altres espècies animals, deles plantes, de la terra, i de les aigües que, com les del Nil, no han parat de baixar lentament però constnats, fins a la Mediterrània.

És en aquell moment, quan encara el cercle solar no és visible, però el cel rogenc s’exten per tot el firmament, fent que la deessa Nut reculli la cúpula, que els mandrils, asseguts a les branques, transformades per unes hores en habitacles nocturns, comencen tot un ritual de crits i esgarips, que eixorden la zona, i es deixen sentir de ben lluny, segurament més enllà de la sabana.

La relació és simple, i pot semblar mollt evident. Els egipcis de l’antiguitat, de la mateixa manera que tots els pobles o cultures que a la mateixa època poblaven el planeta, aplicaven una qualitat que a mí m’agrada anomenar molt: el sentit comú. Per tant, i sense fer gaires càbales, establir un criteri de relació entre la sortida del sol, els mandrils, i les seves expressions cridaneres, no havia de ser molt difícil.

Per aquest motiu, el mandril va tenir de seguida una significació de culte al sol. I donada la sensibilitat pel fet religiós del Regne Nou, i sabuda l’interès en buscar símbols i maneres rituals per mantenir fortes les seves creences religioses, just abans d’entrar al temple de Luxor, al peu d’un altre imatge amb simbologia solar com és l’obelisc, hi ha quatre imatges de mandrils, tots encarats mirant amunt i, en el seu temps amb les mans exteses amb els palmells mirant al sol, com saludant-lo, beneint-lo, o mostrant-li l’agraïment pel nou dia. Les mans però, actualment, segurament donada l’erosió i la seva fragilitat ja no hi són, malgrat això el conjunt escolpit sobre la base de l’obelisc segueix mantenint el seu sentit cultual solar, i és una imatge curiosa i digne de veure.

Mique

La Dama del Sicòmor (28)

2009-08-07T11:42:00.000-07:00

Recordo amb il.lusió la primera imatge que vaig tenir del temple de Luxor. Era el dia que havíem estat fent "snorkeling" a la Mar Roja, i després d’un llarg viatge a través del Wadi Hammamat, arrivàrem a l’antiga Tebas.
Avui, a una hora tardana, quan ja és negra nit, i l’escalfor del sol de tot el dia ha deixat d’apretar, ens apropem de nou al Temple, aquesta vegada amb la intenció de veure’n les entranyes.
La tècnica, els nous avenços en il.luminació d’exteriors, i la rigurositat d’una feina ben feta, fan que surti de les nostres goles, una exclamació general de sorpresa i d’agraïment.
Valga’m Déu! – penso dins meu. Quanta bellesa!
En Josep, recelós en tots moments dels detalls, ens fa quatre apunts de la imatge del primer piló, acabat amb aquesta cornissa tant característica de les construccions del Regne Nou, i que ha adoptat el nom de "cornissa egípcia", de les estàtues gegantines representant al faraó, una a cada banda de l’entrada assegut en el tron, i quatre més dempeus al seu costat, amb una alçada considerable; així com el record de les finestretes, que ja vàrem veure a Karnak, però en menor nombre, perquè l’alçada en aquest cas és menor i hi havia menys banderoles.
Però un cop arribats a aquest punt ens comenta:
Ara – fa amb un tò contundent – enfilarem aquesta avinguda de l’esquerra fins al final, i està prohibit girar-se fins que jo us ho indiqui.
Dit i fet! Com a mesells seguidors del guia, caminem per sobre del terra de grava i, en silenci, caminem per una avinguda repleta d’esfinx d’un tamany mitjà, que ens escorten a banda i banda, de la mateixa manera que protegien, o decoraven el llarg camí que portava des del Temple de Karnak fins al de Luxor.
És negra nit i estem cansats, però avancem en silenci, envolcallats de l’espetec de les sandàlies amb cada pedra de grava que cobreix l’avinguda, amb unes ganes immenses de girar la vista enrera, però confiats en els consells que ens han donat, val la pena seguir caminant mirant, sobretot, el cel estel.lat, negre i il.luminat pels components còsmics que ens acompanyen fa un grapat de dies.
La colla es reagrupa. En Josep, enfilat en el seu núvol d’egiptòleg engrescat, ens espera amb una mitja rialla, satisfet de poder donar-vos la notícia del canvi de sentit, coneixedor de l’excel.lència del moment, i gelós protector d’un dels tresors que guarda en el seu interior, i que tant de gust explica als seus companys de viatge. Una vegada es fa la mitja rotllana es fa el silenci absolut. Les últimes passes dels que sempre arriben uns segons més tard en els diferents desplaçaments, unes quantes paraules de record, o millor dit repàs, del temple de Karnak, on hem descobert alguns trets bàsics del culte religiós i la consrucció del Regne Nou, i l’ordre esperada surt de la seva boca, la d’en Josep, que deixa a banda la contenció i diu en veu suau però clara: "ara ja podeu fer mitja volta i contemplar l’espectacle!".
Difícilment es pot definir en paraules la imatge que pot observar els meus ulls. Poques vegades, de veritat, he experimentat una impressió visual d’aquesta magnitud. Meravellós.
El corredor d’esfinxs s’estreta a mesura que arriba a l’entrada del temple.Es tracta d’un efecte òptic relacionat amb la perspectiva, que et fa viatjar, inevitablement cap al destí final, el primer piló, que presideix el recinte religiós amb elegant prestància. Els colosos, els dos asseguts al tron, i representant a Ramesses II, creen com un corredor que estreny el punt d’entrada, unificant el lloc de pas per on hauran d’entrar des del més humils dels servents, fins el summe sacerdot, o el propi faraó amb el seu sèquit.
L’estètica i la simetria, presideixen la imatge. Amb el piló milimètricament construït, adobat a les vores superiors per la cornissa egípcia, que retalla la pedra per sobre d’un firmament fosc i misteriós, ens acostem a l’estructura, mentre observem amb curiositat que només hi ha un obelisc a mà esquerra.
El treball d’il.luminació realitzat pels tècnics del govern egipci ha estat considerable, i amb força sensibilitat, han aconseguit que tot el conjunt ens mostri el seu esplendor. En aquest cas, l’obleisc, se li dona un tò entre grisós i platejat, que contrasta amb el sorrenc grogós de les parets que té al darrera.
Quan hom es posa al peu d’una estructura escultòrica d’aquestes dimensions, no pot evitar certes sensacions, ni reflexions que inevitablement conviden a pensaments i conductes concretes. La primera és la d’aixecar el cap, forçant les cervicals fins al límit, per poder contemplar el "piramidión", la petita estructura piramidal que encapçala el monument. Aquest acte incita, al mateix moment a aixecar la vista cel amunt, tenint en compte que la vida al carrer es feia més de dia que de nit, per contemplar, o potser hauria de dir, retre pleitesia a Re, que recorre de nou el firmament. Per tant, l’obelisc és un símbol solar, de culte, de conexió amb la deïtat, i amb la font de vida de la naturalesa.
Per altra banda, convida a una seriosa reflexió, després de saber que la seva alçada supera els trenta metres, i que el seu pès aproximat està entre les tres-centes vint-i-dues i tres-centes vint-i-cinc tones de pes. De fet, així col.locat, damunt d’una bona base, no té tant mèrit, però cal pensar que es tracta d’una obra d’una sola peça, feta a Aswan, i transporatda des d’allí, a centenars de quilòmetres, pujant Nil amunt.
Per uns instants retorno al Regne Antic i recordo la Piràmide Romboidal. En aquell moment, vaig tenir el sentiment d’estar davant d’una aresta perfecta, el.laborada amb les mans i estris molt senzills; res a envejar als arquitèctes i als especialistes més remunerats del nostre occident actual. Ara, uns dies més tard, havent passat uns centenars d’anys, i per tant havent evolucionat les concepcions en el sistema de creences, la magnificiència i la grandiositat, han passat al primer terme de les construccions religioses; ens trobem davant d’una altra perfecció arquitectònica. Ja no tant sols per la bellesa i la magnitud, sinó per la manera de transportar-la, així com la forma de col.locar-la al lloc adequat, i que hagi mantingut la seva posició sense cap mena de contratemps. Per això, i em sembla que reitero alguna afirmació que he fet en algun comentari anterior, sovint enllacem l’expressió evolució, directament relacionada amb millora o més "civilització". Després de veure el que estic contemplant aquesta nit, encara en dubto més.
És digne d’admirar, també, els gravats, directament realitzats sobre la mateixa pedra, i amb una perfecció excel.lent, treballats amb eines extremadament senzilles, i que indiquen un nivell de dedicació gairebé exclussiu, així com una enorme quantitat d’hores dedicades a reproduir els textos que el faraó, degudament aconsellat pel summe sacerdot, hagi decidit incloure en l’obelisc.
De nou l’antiguitat em sorprèn. Convençut dels avantatges i les millores que la nostra societat europea, motor incansable del "primer món", ara estic perdent totes les grans referències culturals que han format part, fins fa pocs dies, de la meva base de coneixements. Tot el meu sistema de valors trontolla. El fet de trobar-nos en un altre país, on el món es veu des d’un punt de vista diferent, m’ajuda a obrir la ment, a poder retrobar-me amb la capacitat d’autocrítica, capacitat bàsica per a l’aprenentatge, i per a la consolidació d’una escala de valors mínimament coherent, que tingui en compte els diferents punts de vista culturals.
Però encara em trenca més els esquemes el fet que, tot i estar entremig d’una cultura diferent, estic relativament a prop de casa, just a l’altra banda d’una superfície aquosa de dimensions determinades, però que relaciona la ciutat de Barcelona amb la ciutat d’Alexandria, i amb les cultures i els homes que hi viuen al darrera. Hem de ser, al meu entendre, conscients d’aquesta realitat, i només d’aquesta manera podrem comprendre moltes de les situacions que s’estan produïnt avui en dia en països costaners amb la Mediterrània. Coincidencia, però diferència cultural, entenent aquesta última com a sistema de creences que porten a actituds molt diferents, i que a vegades poden ser absolutament antònimes, però a la vegada sorgides d’una mateixa consciència religiosa dels humans, com a fet unificador.

Miquel

La Dama del Sicòmor (27)

2009-08-06T03:21:00.000-07:00

El dia s’ha despertat, com sempre, amb l’esfera solar brillant des del darrera de les dunes més llunyanes del desert. L’activitat comercial i agrícola ha començat, també com sempre, entremig d’anars i venir de gent que transporta matèries primeres, que va a veure un familiar, o que sapropa al seu tros de terra per veure l’evolució de l’última plantació que hi va fer fa uns dies.
De reüll, i mentre espera a una persona en concret, ha pogut observar les quatre banderoles que voleien espetegant, donat que una lleugera brisa que ve del nord està bufant de valent. Amb els peus descalços i la roba que li tapa les cames i la cintura, pensa en el seu germà que jeu, sobre un jaç de palla, malalt, suant i dient improperis pel dolor que li fan les cames, sense que cap persona, entesa en guariments, li hagi pogut dir què li passa i quin remei li convé.
Viuen els dos junts, a la mateixa cabana, a la zona on hi ha un grapat de construccions similars, allunyats del centre de la ciutat, on el Temple brilla amb esplendor i dona un airede certa rellevància a la població, que viu uns moments de gran efervescència i riquesa. Ell però, l’homenet, no ha pogut sortir de la seva feina de conreuar un tros de terra que li dona l’aliment, i el permet soportar la situació familiar d’una manera més passatgera.
Aquí, a Luxor gairebé no plou mai, i és difícil que el cel s’ennuvoli. Però el que més desitjava, i per això ahir va fer alguna ofrena i va resar una bona estona, era que sortís el sol en la seva plenitud, i omplís de joia i alegria tots els racons de la ciutat, de manera que Amon, màxim valedor de la vida i de la mort, insigne benefactor de les collites i de l’activitat de tots els vilatans, estigués content i es mirés les peticions de cada un dels seus servents amb il.lusió.
Al cap d’una estoneta a aparegut un alre homenet, un xic més alt, també amb la cintura tapada, amb una roba més fina, i decorada amb uns brodats amb relleu, que duu un objecte a la mà. Es saluden ambdós amb cortesia, i en un moment fan un intercanvi d’objectes. Res no es fa gratuït, i l’escriva, l’home que entén de lletra i és capaç d’escriure uns quants mots amb sentit, ha cobrat per haver copsat en l’ostraca, el prec de l’homenet de que el seu germà, l’últim familiar que li queda, pugui guarir-se i així, treballant tots dos, se’ls faci més agradable i passatgera la vida en aquest món.
La conversa no dura gaire estona. És senzillament una transacció comercial, i quan un ha rebut la part econòmica acordada, l’altre ha girat cúa i es disposa anar cap al centre. Per l’alçada del sol en el firmament, creu que encara serà a temps de poder arribar prop del temple. De fet, tot i que veia les banderoles de lluny, coneix molt bé l’entremat de carrers, i s’apropa a l’avinguda de les esfinx amb una celeritat envejable. Té bona orientació, i fins i tot el seu pare li va dir que tenia capcitat per fer altres coses que cuidar dels camps, però humil, sense més ambició que passar els anys de vida terrenals amb correció i fer el bé, ja es conforma.
De fet ha arribat a temps. Encara i ha algú que es passeja per la llarga avinguda d’esfinx, però al capdavall, ja es veu la comitiva que avança molt lentament. L’homenet té temps encara de girar-se cap al Temple i, agenollat, baixa el cap davant de les dues estàtues de Ramesses II que, assegudes al seu tron, marquen el passadís d’entrada principal. Al costat de cada una de les estàtues, n’hi ha dues dempeus, no tant monumentals però que en nombre de quatre recorden constantment, qui ha fet construïr aquest piló d’una filera de banderoles per banda. Per uns instants contempla els dos obeliscs, esbelts, altius, replets de simbologia i reialesa, que s’enlairen cap al cel, com a homenatge als déus que han fet òssible el regnat de Ramesses.
No té temps per a res més. Es gira i ja té la comitiva que, amb música al davantm i una escorta de sacerdots, protegeix la barca que duu, tapada, envoltada en el seu misteri etern, la imatge d’Amon. Just quan passa per davant seu, amb els ulls plorosos, i amb la intensitat que el fa moure el seu germà, estès sobre el jaç de palla i amb la salut deteriorada, llença l’òstraca amb la petició que li ha posat l’escriba, on demana, com a últim recurs a Amon, que es guareixi el seu germà.
La comitiva segueix el seu camí. De la mateixa manera que ho ha fet l’homenet, hi ha hagut peticions de tota mena, des d’altres òstraques, fins a ossos, imatges, i un grapat de precs que tots, vilatans que volen fer el bé, pensen que seran atesos per la deïtat.
La festa d’Opet, la gran oportunitat que tenen els tebans de poder apropar-se al màxim a Amon, ha estat aprofitada un any més per intentar que s’acompleixin els seus desitjos. A partir d’ara, una vegada les barques descansen a la seva capella, darrera del piló de la dreta, i la imatge ha estat de nou depositada al seu santuari, punt final del recorregut per l’interior del temple, els ciutadans viuran confiats en que es compleixin els seus desitjos. Segur que serà així, i si no, l’any vinent ho tornaran a intentar.
L’homenet es queda palplantat al costat d’una de les moltes esfinxs que segueixen l’avinguda. Ha volgut esperar a veure desaparèixer tota la comitiva, una vegada han fet el gir després d’entrar, donat que aquest temple, el de Luxor, és l’únic de tots els regnes faraònics, que no segueix un eix central rectilini, suposadament pel respecte que Ramesses II tingué, a l’hora de contruir el primer pìló, per la capella que ja existia anteriorment per al descans de les barques.
L’escriva ja no recorda amb prou feines què ha posat a l’òstraca. Ara ja treballa en la següent ñpetició, o en la redacció d’un text, curt, però interessant, que li ha e ncarregat un pare de família que paga bé, i li ha promès uns bons honoraris.
L’homenet torna cap a casa, ara sense cap pressa, mirant de tant en tant enrera per observar les banderoles, però preocupat per com trobarà al seu germà estès al jaç. En tot cas, aquesta tarda tornaràals seus horts, i seguirà el ritual diari de veure’n el creixement de les diferents espècies, i pensar en que demà el sol, de nou li donarà l’energia que necessita per seguir existint.

Miquel

La Dama del Sicòmor (26)

2009-08-04T04:18:00.000-07:00

Moltes vegades he tingut la sensació que, anant per aquests mons de déu, feia voltes a un mateix lloc, i perdia el temps sense arribar al destí correcte o desitjat. Aquesta podria ser l’aspecte que aquest matí hem oferit una colla de quaranta persones, granadetes la majoria, amb un mestre, un guia i un “ajudant de cambra”, al temple de Karnak.

No és freqüent estar a l’entrada a l’hora que hi érem nosaltres, però tampoc ho és estar-s’hi sis hores, a plè sol, i sense menjar un mos que engany l’estómac. Però el cert és que, malgrat aquestes incongruències, o potse millor dit, gràcies a elles, hem gaudit d’una de les sessions més competes de formació de tot el viatge d’enguany a Egipte.

Ha estat un constant anar i venir, un seguit de noms, de racons, de vistes panoràmiques, i de “lectures”, interpretades pel Josep, que han aportat més informació qualitativa a les nostres ments curioses.

Tots hem anat fent broma, quan creuàvem el passadís central, el recorregut rectilini del temple, i el mestre se’ns posava de costat, com si d’un agent de gtrànsit es tractés, i impedia que entréssim, o miressim a l’interior d’una de les parts més espectaculars.

El motiu el de sempre: la coherència. No podem arribar a contemplar la bellesa màxima, si abans no n’hem entès el procés, el motiu, l’essència de la seva existència. Nosaltres en feiem una mica de mofa, però en el fons sabíem, ara després d’uns quants dies sí, que tota activitat estava escrupulosament pensada i programada, en base a uns criteris de formació excel.lents.

Primer havíem de veure els temples de descans de les barques, l’obelisc de Hatsepshut, un piramidió, el nilòmetre, el gran llac, els diferents pilons, el símbol de l’apòstol “Santiago”, els forats quadrats a la part posterior dels pilons, les petites sales amb columnes, l’eix rectilini des de l’entrada fins al racó final, el poema que explica la primera gran batalla amb pacte de pau, l’aixopluc d’un Sicòmor, les diferents representacions d’Amon, la tríada, les figures ossiritzades, el déu Min, la barca i les diferents maneres de representar-la i transportar-la, la tríada desmantellada per representar la creu cristiana, les imatges dels sants entremig dels colors ja envellits pel pas del temps, de l’època copta; els capitells papiriformes, les capelles blanques i rosa, les esfinxs de l’entrada, els temples de Seti II, Ramesses III, Tutmosis III, un quiosc mig en runes…

Tot el procés era important. La història del Regne Nou havia estat un seguit d’aconteixements que es reflexen de manera espectacular en aquest temple, i es deixa sentir a través de les diferents representacions que, els diferents faraons, van anar deixant, sempre mantenint la unitat de construcció i de sentit religiós, que mantenia viu el somni egipci antic de l’eternitat.

Una vegada explicat tot, recorreguts els racons més recòndits d’una estructura immensa i de gran valor històric, va ser el moment de donar-nos el plaer de la bellesa, de l’espectacularitat, de premiar-nos amb la contemplació, des del seu cor, des de l’interior mateix de la Gran Sala Hipòstila, teranyina de columnes, jeroglífics, símbols i oracions, on em vaig quedar atrapat inevitablement, víctima de la força dels seus creadors, homes com jo mateix, però posseïts d’un sentit de la religió especial, com a mínim suficient per assolir un mínim de cohesió i coherència, que donava sentit a tota la seva existència.

Dues coses em van frapar per sobre d’alguna altra sensació: en primer lloc el sentit del misteri, representat per l’entramat extès abans del temple on descansava la imatge d’Amon, i només accessible al summe sacerdot fins al final, segons marcaven les indicacions que no permetíen el pas del poble; i en segon lloc la complexitat, producte d’una evolució important, des de les primeres mastabes i posteriors piràmides, que denotava una evolució dràstica, amb un gir conceptual important de la religiositat; passant del culte solar, amb un cert predomini de la figura del faraó, a una clara avantatge de la deïtat, Amon, el que passa per davant del faraó i regeix, inexorablement les vides de tots i cada un dels seus habitants, mantenint l’ordre natural, i comunicant-se amb el poble a través dels sacerdots, ja veritables intermediaris en el culte i en les manifestacions públiques.

És tanta la informació que recull el requadre de la gran sala hipòstila de Karnak que ara mateix em veuria incapaç de desxifar-ne tots els secrets. Per una banda els relleus de Ramesses III, on hi ha diferents expressions de les ofrenes, de la barca, de prínceps, d’esclaus, i de vençuts. Magnífics. Explicats per un expert prenen un sentit inassolible als humils ulls dels visitants esporàdics. I per l’altra, cada una de les columnes, immenses, en altura i en contingut, repletes de jeroglífics, de marques, d’expressions i de simbologia, que expressen al món sencer l’orgull de la seva presència, encara, enmig d’un món que cerca molts sentits perduts en la quotidianitat. Un darrera l’altre, els cartutxos, les imatges, alguns colors que encara han resistit en algun sostre, representen tot el pensament religiós d’un Egipte Antic, en aquest Regne Nou, en plena activitat, i en una de les millors èpoques d’esplendor de l’antiguitat.

Malgrat els carres i els corriols fessin una olor desagradable, o els habitacles de molts vilatans eren de tobot malmès i de poca qualitat, una bona part de la ciutat, i el temple de Karnak lluïen joiosos, resplandents, orgullosos de mostrar el seu ordre, davant del caos que representaven les cultures que, en aquestes èpoques ja havien estat descobertes, i assetjaven les fronteres de manera agressiva.

Karnak es manté, encara a hores d’ara, com un símbol de construcció capdavantera, d’una civilització que va creure molt a fons en els seus déus i en la seva unitat, com a recurs inevitable davant d’un caos amenaçador.

Miquel

La Dama del Sicòmor (25)

2009-08-01T00:55:00.001-07:00

Quan era petit, la mare em portava sovint al terrat de casa. Abans, fa més de quaranta anys, els terrats de les cases eren un lloc de trobada de les mares, els pares eren a la feina, i feien petar la xerrada mentre esteníen la roba als estenedors de plàstic que anaven d’una paret a l’altre, fent un xic de panxa, del pes que havien sportat durant molts anys.
Mentre les dones s’ajupien per agafar les agulles de fusta dels cabassos, i amb les mans rosades i curtides d’haver fregat una bona estona els llençols bruts, s’explicàven aquelles coses que els passava a casa, que els marits no prenien com importants, i que necessitàven treure del pap per fer més passador el dia.
Eren aquells moments, si no era dia d’escola, que els vailets aprofitàvem per córrer amunt i avall del terrat, des d’una barana a l’altra, empaitant-nos, o jugant asseguts a tombar "cromos" de futbolistes reconeguts.
En altres moments, però, la mare pujava sola, i jo l’acompanyava amb el cabàs replet dels llençols amb olor a net, i m’havia d’entretenir sol. Com que no hi havia cap casa amb més pisos que la nostra, mirant de cara al sud, podia contemplar la muntanya de Montjuïc, amb el seu castell al capdamunt, i les atraccions del gran parc que donava vida, cada cap de setmana a centenars de barcelonins i barcelonines. En una part d’aquest parc hi havia una nòria. A mi sempre m’havia impressionat la noria. La seva alçada, els colors, la il.luminació nocturna els dies festius, engalanada amb un seguit de bombetes de diferents colors, que enlluernava el ja de "per se", cel tèrvol d’una Barcelona que havia iniciat feia anys, un creixement desmesurat, i una gran activitat industrial que pol.lucionava força l’ambient.
Podia estar estones i estones mirant la nòria. Cada vagoneta era d’un color diferent, i cada volta que feia era com un esclat de joia pels qui hi seien. Podia sentir perfectament la sirena que indicava que es tancava l’accés i que començava a rodar, mentre endevinava el mosso encarregat de l’atracció, barrar el pas dels visitants, amb una cadeneta que lligava a l’altra banda de la passarel.la de fusta, tot indicant que a la propera pujarien els deu primers de la cúa.
Al capvespre, donat que darrera la nòria només hi havia l’extensió infinita del cel, els colors preníen força, i les voltes es feien més atractives, fins al punt de deixar-me embadalit contemplant l’espectacle inacabable de l’esfera lúdica, que marcava el pas del temps cada gir complet que feia.
La mare, curosa sempre amb la meva persona, acabava la feina i, sense dir-me res, respectava la meva observació, i es posava al meu costat, els braços recolzats a la part alta del marge de pedra enguixada, i es quedava al meu costat en silenci, absorta en els seus pensaments, decidint, possiblement què prepararia per sopar, perquè quan arribés el pare de la feina es trobés el plat a taula, i no remugués ni li fés retrets perquè estava cansat.
El món ha donat moltes voltes, infinitament més que les de la nòria. Entre altres coses perquè, fruit d’aquelles decisions que jo no arribava a entendre en aquells moments, es va decidir des de l’Ajuntament, que aquella estructura lúdica del Parc d’Atracions de Montjuïc, no estava ubicada en el lloc adequat, i en van ordenar desmuntar tota l’estructura, nòria inclosa.
El paisatge des del terrat va canviar d’un dia per l’altre. També és cert que, degut a les voltes que anava fent el planeta terra, els hàbits, els costums, i les obligacions dels homes i les dones, han anat canviant força.
Ara ja no hi ha temps per perdre mirant com gira la nòria. Segurament tampoc hi ha un sentit especial en veure girar un estri metàl.lic d’aquestes característiques, quan el desenvolupament teconològic ha creat, i ha fet entrar a totes les cases, altres estris més senzills de fer anar, i molt més engrescadors. Tampoc les mares pugen al terrat a estendre la roba i, malgrat el marit treballi i arribi cansat cada vespre a casa, no han tingut massa temps per pensar quin menjar feien per acontentar-lo. La feina ha arribat a formar part de la quotidianitat de cada persona, tant se val sigui home o dona, tant li fa si és el pare o la mare.
Amb el discurs de la igualtat, dels drets, dels avenços tecnològics, del progrés, de la millor qualitat de vida, dels majors ingressos, de la possibilitat de donar uns bons estudis als fills, de formar part del primer món, de les millores estètiques, dels avantatges del disseny, del valor de la propietat, de la laicitat, del valor de la persona individual, de la projecció professional, i un grapat d’excuses més, m’he quedat sense veure rodar la nòria, i el que és més important, sense fruir d’aquells moments que la mare, atenta i cumplidora, havia compartit amb mí des de ben petit.
I el cas és que hi segueixo pensant en la nòria. De fet, és l’atracció que representava millor la nostra vida, la nostra existència. Què faríem els humans si deixéssim de banda la nostra nòria natural? Tot gira al voltant nostre. La vida, la natura, l’entorn, és un constant gir, tot i que, a diferència de la nòria, no es tanca; potser per això la van treure del meu paisatge infantil, perquè tancava el cercle definitiu, i la vida, tot i donar voltes sobre sí mateixa, sempre acaba el cercle en un punt diferent des d’on ha començat. És més aviat com un espiral, que també giravolta incansable, però evoluciona. No m’atreveixo a dir si millora o empitjora, però repeteix el cicles vitals acabant-los en un final distint, imprevist moltes vegades per la nostra insignificant mirada, i que fa que els entorns i les circumstàncies canviïn modificant la nostra existència.
Aquest canvis, però, no són els mateixos per a tots els humans. Bé,de fet el gir i les modificacions hi són de la mateixa manera, però som nosaltres que els interpretem i els expressem de forma diferent. Els que vivim prop de la Maediterrània, sigui al nord, al sud, a l’est o a l’oest, tenim un lligam comú inevitable. Malgrat això, la realitat és explicada i viscuda des de punts de vista ben diferents. És aquest fet un inconvenient? O potser un avantatge?. No cal donar-hi gaires voltes, entenc jo, es tracta d’una realitat que caracteritza la nostra consciència humana. El nostre sistema de creences, que no ens faci por anomenar religió, tot i que en un sentit molt més ampli de l’etnocèntric concepte de que només hi ha tres o quatre religions veritables, ens fa entendre que el gir que fa el planeta, talment com la nòria, té moltes variacions, igual que els colors de les vagonetes,
Només entenent aquesta diversitat d’interpretacions, aquest concepte que no és nou, que els egipcis del Regne Antic, ja havien desenvolupat, podrem interpretar correctament el concepte de convivència. Per això van succeir-se, com a parèntesis en el temps, aquells anomenats pels occidentals períodes intermedis, que separàven temporalment els diferents regnes, com si un estigués deslligat inevitablement de la l’altre.
No és així, al meu entendre. Es tracta de l’espiral, de que quan s’acaba el recorregut d’una volta, arribem a un punt nou, diferent del de partida, que és el que fa canviar els esdeveniments i fa canviar els contextos. Els homes, simples observadors d’una realitat natual, no som ni capaços de fer que la volta sigui més ràpida, o que arribi allà on desitgem. És precisament quan ho intentem, que entrem en situacions de conflicte, i som capaços d’arribar a mostrar els nostres instints més primaris d’intolerància i de conflicte armat, provocant parades brusques en el gir perfecte de la natura, com si de sobte el mosso encarregat de la nòria, la fa aturar provocant una estrebada que fa moure les vagonetes d’una banda a l’altra i provocant el pànic als que estan gaudint del viatge circular.
En la mesura que respectem la nòria, la naftura seguirà el seu curs, el Nil mantindrà el seu cabal que incansablement dona vida a les seves lleres fèrtils, i Re, en la seva plenitud seguirà sortint per l’horitzó, potent, orgullós, brillant, d’haver arribat a tancar el cercle de la vida, després de passar unes quantes hores per les tenebres on amb Osiris, deïtat d’aquestes, i també de l’agricultura, haurà compartit la vida amb la deessa Nut, reina de la cúpula celeste, i protectora dels egipcis durant la llarga nit.
La nòria que veia des del terrat ja no roda. Era un símbol, un estri temporal que va fer la seva funció durant els anys en que va estar rodant. El que ens queda és la vida, la natura, els homes i les dones enfilats en una altra nòria, la del planeta, que gira indefinidament des de fa milions i milions d’anys, i que ho seguirà fent eternament, malgrat nosaltres, homes i dones que formem part de la pròpia esfera terrestre passarem, amb una forma o altra, interpretarem d’una manera o altre, el que veiem i creiem de la nostra existència.

Primer aniversari

2009-07-27T09:06:00.000-07:00

De molt jove ja sentia fascinació per el món dels egipcis, les seves construccions, la seva filosofia, en definitiva la seva manera de concebre la vida i la mort. A través del llibres de Terenci Moix, vaig anar aprofundint en el tema, encara que mai ho vaig fer de forma acadèmica. Per tant en el moment que vaig tenir la oportunitat de poder veure amb els meus propis ulls tot el que havia llegit no vaig perdre pas l’ocasió.

Ara farà un any, estava jo molt atabalada, no sabia exactament el que em passava, en aquestes dades, ja tenia l’equipatge mig fet. He de dir que el repassava cada dia, amb la seguretat que alguna cosa quedaria per endur-me. Sortia a les tardes a comprar coses que estava segura serien imprescindibles en el viatge i que a l’hora de la veritat no vaig necessitar; d’altres es van quedar a casa, ja que en l’última revisió, va primar més el sentit comú que la tonteria.

Vaig llegir tot el que em va caure a les mans sobre Egipte i les tecles de l’ordinador treien fum, de tantes i tantes opinions que vaig voler recavar sobre l’excursió. Hi havia moments que sentia nervis, d’altres moments creia notar un cert temor i en altres hores era tot barrejat, conformant un estat d’ànim semblant al de un nen la nit de reis.

Ara fa un any vaig sortir de casa meva d’una manera i vaig tornar d’una altre, vaig tornar enriquida de l’experiència de ser al davant de algunes de les mes grans meravelles construïdes per els homes, enriquida de possibilitat de observar la diversitat i constatar la meva identitat davant la dels altres que conforma aquesta diversitat. Vaig conèixer una altra cultura que ha estat maquillada i manipulada enfront la nostra. Vaig aprendre la petitesa del que ens pensem que és immens i la immensitat de les petites coses i també vaig aprendre la riquesa de la convivència i l’escalfor de la companyia.

Gràcies companys per formar part d’aquest aprenentatge del qual celebrem el primer aniversari.

Rosa Carné

La Geltrú i Vila-Nova de Cubelles

2009-07-21T12:16:00.000-07:00

Amics, aquest escrit està molt lluny de la gran qualitat estilística i de profunditat de coneixements que demostreu els que participeu en el blog (i per descomptat els que el llegiu!), però vaig tenir el “mal cap” de fer una promesa i les promeses, em deia el meu pare, s’han de complir.

Per un programa de trobades preestablert, vaig tenir la immensa sort de rebre la visita d’alguns membres del grup que gentilment van venir a Vilanova. Com podia explicar-los què és Vilanova pels vilanovins? és maca, menys maca, lletja, interessant, poc interessant ... tot depèn de qui en parli i “del color del cristal con que se mira” .

Molta de la gent que ens visita es centra a la platja, suposo que influïts per la gran quantitat de publicitat amb la que ens bombardeja la TV. Allí, a la platja de la petita pantalla, tot sembla meravellós, fantàstic... els nois i les noies són “bollicaos” que juguen i riuen, i tots calcen la mateixa talla ... com si la platja fos el reialme de la joventut, l’alegria i el paler. Res més lluny de la realitat. La platja que tots ens imaginem en el somni de la publicitat d’un minut, és de fet, un lloc on els olors de bronzejador / protector, es barregen amb els plors del nen que no vol sortir de l’aigua mentre la mare l’escridassa, el clic-clac matxucador dels jugadors de pales, el senyor que ens trepitja la tovallola omplint-la de sorra, les picabaralles de parella que s’esbomben entre els assistents i un “solet” impenitent que crema fins i tot els pensaments....

Visc a Vilanova, i confesso que fa anys que no en trepitjo la platja ! Ja no hi és aquella immensitat blava, calma o brava, un espai que feia olor de iode, de sal marina, de brisa fresca i humida ... on anàvem a fer volar la imaginació de jovenalla, els primers pensaments profunds, i on d’amagatotis robàvem els primers petons. No ens enganyem, aquella platja ja només la podem trobar si som valents i burlem el despertador biològic que de matinada ens aferra al llit, si som capaços de llevar-nos amb el sol i anar a saludar-lo, a donar-li el “bon dia” en la intimitat del clarobscur entre el cel i el mar. És un moment molt curt perquè de seguida apareixen les brigades de neteja amb els seus “cucs de ferro” (deia en J.M. Serrat) i comença el dia i s’acaba la pau.

És per això que no vaig portar els meus amics a visitar la mar de Vilanova, els vaig dur a la Geltrú. La Geltrú és un racó encara amagat dels turistes i respectat i estimat pels vilanovins. És la llavor de la nostra vila, des d’on es va gestar el que havia d’esdevenir al cap dels anys en un nucli humà de prop de 65.000 habitants.

Si us he de ser franca la llegenda que us explicaré no l’he pas comprovat, perquè a mi ja em val el que m’explicava la meva avia a la vora del foc, i tampoc us podria dir a quina època pertany perquè aleshores, agafada a la seva faldilla, tan se’m donava quin any era quan passava la “història”, ni em preocupava el més mínim per si tant sols ens pertanyia o si potser no era més que una copia de tantes i tantes histories de les viles-noves.

La Geltrú era un antic nucli emmurallat, amb els seus carrerons estrets, cases baixetes i petites, totes ben amuntegades al voltant del castell que ocupava el senyor. A l’època, com un més dels molts beneficis que el senyor tenia sobre els seus serfs, existia el “dret de cuixa”, tot i que era poc habitual que s’exercís de manera fefaent. Val a dir que el nostre senyor no acostumava a prendre massa interès en aquests afaires, suposem que perquè com a personalitat important que era no devia tenir gaires problemes en obtenir el gaudi carnal que volia i quan volia, però ahh... vet aquí que .... (així m’ho explicava la iaia) va passar que una noieta, la més maca de la vila, es resistia a caure en la seducció del senyor perquè estava bojament enamorada d’un vailet. L’assetjament del feudal es va convertir en una diversió que va durar temps i la resistència de la pubilla va ser aferrissada, mentre la parelleta de vilatans creixia en edat i enfortien el seu amor, fins que finalment van decidir de casar-se. Ahhh, aquest moment era crític ..... calia demanar-li permís al senyor per poder-se casar i estava clar que no els deixaria fer-ho si no passava la primera nit amb la núvia..... El senyor volia jugar amb la noia i demostrar la seva superioritat i domini sobre els serfs; així que va reunir familiars i amics dels nuvis i els va dir que els deixaria casar si la noia primer s’allitava amb ell.... Ohhhhhh!!!!! Quins plors! Quin guirigall ! els xicots de la vila en grupets s’enfadaven i malparlaven contra les lleis injustes, les noies s’esgarrifaven de pensar si també elles haurien de passar pel llit de l’amo. Això no es podia permetre ! Si ara acotaven el cap mai més serien lliures i el senyor faria de les seves vides el que volgués! (com era a l’època).

A la part oest de La Geltrú passava un torrent que recollia les aigües baixants de les muntanyes i a l’altra riba una esplanada, les terres de Cubelles, on ja començaven a treballar els conreus. Els xicots casaders de La Geltrú van decidir sortir de la protecció dels murs del senyor i travessar el torrent. Allí van instal·lar les seves petites barraques i allí es van fer forts per començar una nova vida en una nova vila, Vila-Nova de Cubelles..... I van ser feliços i van menjar molts anissos!

Es clar que Vilanova també va anar creant després la seva pròpia història, com tots els pobles... però això ja no entra en el compromís que vaig agafar i la meva avia no me’n havia explicat res.

Carme Gàlvez

La Dama del Sicòmor (24)

2009-07-18T10:32:00.000-07:00

"Quan hem deixat l'ombra salvadora, amb l'ampolla d'aigua a la motxilla, i la càmera a les mans, hem emprès el camí que recorre una lleugera baixada, protegits, ells ho creien així, per la filera d'esfinxs amb cap de boc, les banyes ben recargolades, i les potes del darrera marcant la corba de la cuixa i soportant tot el pès de la figura.
Sensació de solemnitat. M'imagino que estem arribant a un punt, a una construcció que té alguna cosa d'especial respecte a les que hi ha de l'època no gaire lluny d'aquí. Una vegada acabada la baixada, a peu pla, al peu del primer piló, la imatge encara és més majestuosa. L'alçada de les parets impressiona, i s'acaben molt amunt, en una cornisa que acabà agafant el nom d'egípcia, perquè, suposo, que es deu repetir a la majoria dels temples de l'època.
Des d'aquí el passadís central es veu, igualment rectilini, però amb una lleugera ascensió.
Entrem al primer pati i ens apropem a la primera ombra que trobem, malgrat que ja comencem a estar avesats a les inclemencies d'un Re que presiona, però no esclafa. Per uns instants hi ha un petit rebombori, i la pobre Mari, acalorada, s'ha d'asseure uns moments en un racó ombrívol per evitar que el petit mareig que li fa voltar el cap, segueixi el seu curs. No hi ha massa problema, sembla que una estona asseguda li pot anar bé, i els grup, malgrat tot, segueix el seu curs habitual.
Em va sorprendre que no anéssim de pet a la sala hipòstila, la gran sala per excel.lència, la bellesa màxima d'aquest temple segons els llibres de text dels nostres batxillerats, i de molts reportatges que corren per les diferents cadenes de televisió. Però no; no és aquest el nostre destí. El temple de Karnak és quelcom més important que una sala decdorada amb motius jeroglífics, amb una estructura majestuosa i una alçada considerable. No podem oblidar que estem a l'Egipte Antic, milers d'anys abans de Crist, marca històrica que sembla ser l'únic indicador del temps a occident.
A mà dreta, amb el sostre descobert, ens espera el temple de Tutmosis III. I doncs, Karnak qui el va fer? Ja ens ho havia avançat en Josep a l'autocar, i fins i tot el dossier ens dona unes quantes explicacions de les diferents fases de cosntrucció, i de diferents faraons que hi vàren participar.
Efectivament, estem a l'interior d'una estructura religiosa, de culte a Amon, el capdavanter de la tríada tebana, i que a més a més és una mostra dels diferents esdeveniments que varen anar succeint-se a llargs de diferents dècades. No hi ha un cosntructor de Karnak, no hi ha un sol estil al temple, no hi ha una uniformitat arquitectònica en tota l'estructura cultual. És un seguit de les diferents manifestacions, dels diferents faraons, de les petites variacions en els cultes. Només hi ha una cosa que unifica tot el conjunt: el misteri d'Amon. El seu culte, la seva veneració, l'haboitacle que contenia la seva imatge, invisible per al poble, i només accessible al summe sacerdot que, segur del seu poder i del seu privilegi, guardava gelosament el gran tresor de la figura que representava al déu.
Em van sorprendre les diferents "capelles", les diferents sales de culte; fins i tot l'espai destinat al descans de la barca, medi de transport celestial per excel.lència, però que també necessitava el seu descans i les seves oracions rituals.
La barca, una representació que ara veurem molt sovint, havia estat des del principi de la cosmogonia egípcia antiga, era el gran medi de transport; Nil amunt i Nil avall, o a través de la cúpula celeste, per anar del més enllà cap a l'infinit gronxant-se suaument engtremig de les onades estelars d'un univers ordenat.
No eren els únics déus que existien al planeta. Ells però, els egipcis, ho desconeixien, i tot i que ja eren conscients en aquesta època d'habitants d'altres terres més enllà de la península del Sinaí, no sabien que altres déus, eterns també, protectors dels pobles del caos, i per tant també garants de l'ordre, atravessaven el mantell de Nut, però a cavall, o muntats dalt d'un carruatge. Els pobles de l'Àsia Central, els altaics entre altres, també teníen creences on la dualitat era un concepte important, i on el caos era el gran perill. Per això els chamans, els únics que podien posar-se en contacte amb el més enllà i amb els esperits, marcaven les pautes de conducta i ajudaven a mantenir els rituals específics per evitar que tot acabés en un no res.
Karnak, però, era diferents. A la mateixa alçada, perquè tampoc podem desigualar el nivell d'evolució, ni la culturització d'uns i altres pobles, els egipcis teníen tant interioritzada les seves creences i els seus símbols, que eren capaços de construir quelcom semblant a Karnak, i mantenir-ho viu malgrat els faraons canviessin, i les condicions socials variessin amb el pas del temps.
El Nil feia la seva feina. Els donava, ja ho he dit tantes vegades, l'exemple de desplaçament i de continuitat, que marcava la pauta, el ritme cultural d'un poble que vivia a la seva llera.

Mique

La Dama del Sicòmor (23)

2009-07-18T10:09:00.000-07:00

Aquest migdia he rebut una trucada a la feina d’un failiar molt proper. Per l’hora i la persona que era, ja he suposat que m’havia de comentar alguna cosa diferent a les que habitualment parlem.
Efectivament, com en certa manera ja es temíem, la seva amiga de l’ànima, des d’adolescent, amb la que havia compartit els moments més íntims de la seva vida particular, ha mort a primera hora del matí. El dia 16, precisament el de la seva onomàtica, ens ha deixat definitivament, víctima d’un càncer traïdor que, descobert fa molt pocs mesos, no havia tingut cap pietat de la major part dels òrgans vitals del seu cos encara jove, just passats els cinaquanta anys, i amb l’esperança estadística de mantenir-se actiu encara uns quants més.
La meva cosina sanglotava per telèfon. No ha `pogut evitar aquella veu trncada i interrompuda per les llàgrimes i la respiració alterada, de la tristor i la ràbia dels fets.
Tota la vida amb ella, Miquel – em deia entre plors – tota la vida compartint els secrets, els comentaris dels primers amors, de les desavinences adolescents amb els pares, dels problemes amb els companys de feina; les sortides juntes de vacances, els menjars compartits amb la meva família… Tota una vida juntes i ara ja ha marxat
Des de l’altra banda de l’auricular jo l’he animat a tranquil.litzar-se, i a esplaiar-se, a treure tot el neguit que porta entortolligat a l’estómac, i que l’oprimeix el diafragma impedint que la seva respiració sigui acompassada i normal. Ella ho fa. De tant en tant es fa un silenci i l’endevino tapant amb la mà el mòbil, per evitar que senti el seu plor angoixat. M’espero pacient a que torni a parlar, deixo que el silenci ens mantingui comunicats, com si els dos, sense dir-nos res, ens comprenguem i ens abracem ben apretats per transmetre’ns aquesta força que dóna el contacte humà malgrat la distància.
- No és perquè se n’ha anat que estic trista – em diu – és per l’aspecte que tenia els últims dies, per la degeneració del cos que he observat i que m’ha deixat una imatge molt desagradable…
Quan he penjat el telèfon, no he pogut estar una estona sense fer res, reflexionant sobre el que acabava de viure. He tancat la porta del despatx, he dit que no em passessin trucades i, assegut a la meva butaca, m’he quedat mirant per la finestra una bona estona, reflexionant, amb la mirada perduda, i evadint-me del meu entorn per uns minuts.
Ara ja fa temps, vaig conèixer una persona que sempre em deia que quan tingués moments com els d’avui, de tristor, de necessitat d’evasió momentània, em fes venir al cap alguna imatge o algun fet agradable.El cert és que des del primer moment li vaig fer cas, i no m’ha anat pas malament.
Per uns instants he recordat el viatge de l’estiu passat a Egipte. La mort i els sentiments van ser un dels nostres companys de viatge, donat que si una característica especial tenien les nostres visites, era la contemplació de l’expressió constant del món funerari, i dela concepció de la vida i la mort que els habitants de la conca del Nil van mantenir durant tres mil.lenis com a mínim.
D’entrada he pensat que en l’essència no han canviat tant les coses. La meva cosina em parlava de la imatge, de l’última imatge que s’emporta de la seva amiga, com un motiu de decepció, o de tristor profunda. I clar, ben mirat podem trobar-hi una bona analogia amb la creença, no amb l’obssessió, de momificar els cossos un cop finits.
L’aspecte d’un difunt és important, o com a mínim li donem certa importància. Quan exposem el cos d’un familiar mort al tanatori, el presentem arreglat, amb un bon vestit, amb les mans creuades sobre el pit, i amb la cara degudament maquillada, per així transmetre la sensació que se’ va cap a un altre món bé, com si hagués de participar en un cerimònia de presentació o recepció, com aquell que va a una entrevista de treball i vol donar bona imatge.
Però el tema important no és aquest. Quan la meva cosina em diu que la seva tristor és per l’aspecte, em dona per entès que ella la recordarà sempre, i que la mantindrà en el seu pensament mentre sigui conscient dels seus actes; i aquí és on hi ha la transcendència del concepte de la mort.
Els egipcis no es prenien les molèsties de seguir tot el procés de momificació com un pur tràmit de revestir de bellesa l’aspecte del faraó. Quan deixaven que el desert i el sol fessin la feina de mantenir el cos en unes certes condiciones, per després aplicar les substàncies determinades que asseguraven que la mòmia quedés en un estat semblant ala perfecció, estaven seguin un pur ritual, un més de tot el seguit que havien fet durant la vida d’aquell ser suprem, per tal de garantir la seva eternitat.
El pas de la vida a la mort no era, per aquells homenets habitants de la llera del Nil, un fet tràgit, ni una desgràcia insuperable; senzillament era una etapa més del seu quèfer quotidià, un graó més de la seva existència.
De ben segur que quan un familiar, o un faraó, moria, els egipcis ploraven, i estic convençut que sentien la pèrdua profundament, i trobaven a faltar la presència física del difunt. Però per altra banda, “sabien”, així ho havien après des que tenien un de raó, que seguia “viu” al seu voltant, i hi parlaven, feien una trobada familiar propde la seva tomba, i, segons he pogut llegir en algun text, li demanaven consells sobre temes quotidians relacionats amb la família.
Aquesta és una de les grans diferències de concepte entre aquells egipcis ancestrals, i la nostra concepció actual de la vida i de la mort. El concepte d’eternitat, el de que formem part d’aquesta natura que ens envolta, de que som una peça més d’aquest meravellós engranatge que és el planeta, del que depenem , i del que en som responsables. En un dels llibres que he llegit de Frankfort, un historiador que es fa molt entenedor en temes egipcis, s’expessa la idea de que la mort del faraó afecta sempre a dues generacions, el pare i el fill. El pare que segueix el seu camí per retrobar-se amb els estels, i el fill (o el successor), que parla amb el seu pare i li demana els primers consells sobre aspectes referents a les terres que ara haurà de guiar en l’ordre perfecte.
Aquesta sensació de normalitat en el trànsit senzill, natural i necessari a la vegada, de la vida a la mort, com un pas més en el procés de l’existència, em va captivar des del primer moment que el vaig descobrir. Mentre hem estat per la zona de Saqqara i Giza, n’he estat conscient, i he pogut veure i entendre moltes de les expressions funeràries fonamentals del món egipci antic. Però és ara, des del balconet de l’hotel, contemplant el pas incansable de l’aigua, la franja verda que la separa de l’austeritat de la muntanya tebana, i el record de les primeres imatges de l’arribada de nit, amb la visió il.luminada del temple de Luxor, que m’adono que la transcendència d’aquest concepte funerari vital era molt més important del que em pensava. Aquí però, les formes canvien. Precisament perquè la importància del mont funerari és tan essencial, puc endevinar un increment de la religiositat, i una major presència de construccions destinades al culte, a Amon i a la seva tríada, així com una relevància de la funció del temple i dels sacerdots en tota la ritualitat de la vida quotidiana dels vilatans.
Tant se val, des del balconet de l’hotel, o des de la finestra del meu despatx. El lloc no ens ha de permetre perdre la visió de les coses, ni ens ha de privar fer volar la imaginació, i deixar que els sentiments es desplacin d’una banda a l’altra, com les gavines que veig des del balcó de casa a Barcelona, es deixen portar pels diferents corrents amunt i avall per arribar al seu destí.
La meva cosina s’eportarà a la seva amiga de l’ànima amb ella allà on vagi. Els egipcis vivíen sempre amb aquesta idea, però anaven una mica més enllà, segurament molt més enllà, i creien en l’eternitat.
De fet vaig parlar quan em referia a la piràmide graonada de Djoser, del primer símbol d’eternitat: la pedra. Ara puc afirmar que el segon símbol d’aquest concepte és la momificació, i com diu H. Frankfort, encara n’hi ha un tercer, però encara no l’he descobert i ja el comentaré quan ho faci.

Descobrint noves coves

2009-07-15T09:29:00.000-07:00

Sembla ser, millor dit, és segur que els antics agipcis manejaven una cosmologia molt diferent de la que ens plantegem nosaltres. Per ells, la mort era quasi bé el fonament de la vida i la continuació d'un cecle universal d'infinitut.

Fins ara els temes dels que hem parlat es circunscribien a pensaments filosòfics i noves teories científiques que els questionaven, respecte a aixó us voldria mostrar un escrit que vaig fer aquest curs passat i crec que hi pot lligar; es tracta d'una reflexió personal sobre el que debatiem, què sèriem sense els nostres condicionants? i també he mencionat la cultura egipcia perqué crec que hi ha una relació respecte a la mort i la espiritualitat. L'escrit és en castellà, per questions de la mateixa asignatura

La Naturaleza humana II

¿Que queda de nosotros si nos vaciamos de las influencias recibidas?

Algunos estudios científicos y “anciennes” filósofos, (David Hume) tendían a proyectar la idea de la Tabla Rasa, para explicar la naturaleza humana; esta tabla es el elemento sobre el cual vamos escribiendo nuestro modo de ser, desde la nada, rasgando con nuestras sensaciones, emociones y demás, esta tabla impoluta que conformará nuestras particularidades y nuestras peculiaridades. Sobre ella, se señalan los efectos emocionales recibidos de nuestros padres, del entorno, de las ideas vigentes cuando nos educaron. La historia de nuestra vida es la historia de los aconteceres de nuestro entorno. Ya Rouseau indicaba que no existe la maldad, es la información de la maldad lo que nos hace malos; su Buen Salvaje trascendió, pero nuevas voces anunciaron que habría que pensar en efectos innatos, algo que ya está en nosotros antes de nacer, elementos genéticos que arrastramos desde generaciones.

Los intereses políticos no tardaron en apropiarse de la convicción que más útil podía ser a sus aspiraciones ideológicas. Si no tenemos nada aprendido, somos maleables e iguales entre nosotros, nuestro modo de ser será el resultado de los estímulos y a las circunstancias emocionales a los que hemos estado sometidos. Si en cambio, llegamos al mundo con una carga determinada, podría desaparecer la igualdad, cabria pensar en grupos determinados con características semejantes que pueden, en un momento dado, capitalizar e influir en otros grupos sociales, con la debida coerción.

Cuando nos atrevemos a mirarnos, a mirar la Tabla donde se supone podríamos ver lo que “creemos” que somos, no existe ninguna tendencia ni científica, ni política que pueda darnos la clave de tal jeroglífico al cual nos enfrentamos. Funcionamos en la vida sometidos a pulsiones muy fuertes de índole emocional, creemos que vemos con claridad y, como Platón anunciaba en su manida teoría, son solamente sombras.

Es muy difícil abstraerse de todo lo que conforma nuestro modo de ser, podría asemejarse al juego de muñecas rusas, donde cada una esconde a otra semejante pero más pequeña; al final solamente queda una, es la última y ya no puede reducirse más, es el final, la esencia misma. ¿Pero de que está hecha esta esencia?, hay que romper la muñeca para saberlo.

Es evidente que estamos formados por los comportamientos educacionales recibidos, por las palizas emotivas que nos ha tocado aguantar y por las satisfacciones que hemos obtenido o nos han regalado, todo esto recubre nuestro espíritu y lo modela, le da forma y como siempre se ha dicho, la naturaleza es muy sabia, y esta forma, más que menos, se amolda a nuestras necesidades y si no es así, empieza el sufrimiento. Quisiera pensar, no obstante, que antes de la nada, existe un recuerdo genético de mis antepasados que se vehicula a través de rasgos y recuerdos que flotan en ocasiones de añoranzas. Es gratificante verse reflejado en los hijos o decepcionante cuando el reflejo nos envía señales grotescas, en todo caso, en el reconocimiento de estos rasgos, reside una conexión genética y familiar.

Retomando el ejercicio de vaciado de contenidos de nuestro modo de ser, valdría la pena reconocer que es probable que no estemos preparados para llegar a ver o sentir la vacuidad espiritual de la nada, la transcendencia que significa liberarse de todo para poder encarar la esencia de uno mismo en conexión a otros elementos fuera de “nuestro círculo de amistades”. Debe ser costoso, duro y, probablemente llegar a este punto de desprendimiento de nuestra coraza, debe ser lo más similar a la muerte, y a eso le tenemos mucho miedo.

Quizá en la muerte para siempre seremos,
cuando el polvo sea polvo,
esa indescifrable raíz,
de la cual para siempre crecerá,
ecuánime o atroz,
nuestro solitario cielo o infierno.

Jorge Luis Borges, Alguien

Rosa Carné

Las portes de la cova

2009-07-14T01:12:00.001-07:00

La cova va tenin més entrades i més finestres per tenir nous punts de vista, depenend de qui hi miri i on miri, podem dir d'aixó evolució?. De fet el Miquel té raò quant diu que els contextos històrics marquen pautes determinans en els progresos del pensament humà, la cultura és l'eina imaginaria que utilitza l'èsser humà per configurar una identitat. Però penso jo, que actualment hi ha una forta crisi en molts sentits i noto que els pensadors, els artites, els polítics (guardant distencies!) i la mateixa gent del carrer troven a faltar quelcom que està relacionat amb la cultura. Alguns símbols ha perdut valor i molts valors ja no tenen cabuda en la mateixa cultura.

L'exemple de la cova ens portaria a polemitzar sobre moltes teories històriques de moviment pendular, representades en símbols o en vertaderes teories filosòfiques, començant per el mateix Plató (caverna) que ja l'esmenta per la seva tesi de la teoria de les idees, aixó sí, en aquesta teoria no hi surten per res les dones. Crec que aquesta reflexió de la cova, pretend ser una explicació a determinats comportaments de gènere. Partin però, d'aquest pensament poden sortir moltes paraules clau, que podrien , de fet ja ho han fet, obrir un debat.

Per questiosn acadèmiques he hagut de llegir sobre evolució, genètica, etc.. és per aixó que platejava questions afins a aquests temes, ja que per molt que ho debatesim, jo particularment encara no m'he format una ideea clara. Per altra banda, cada vegada m'adono que existeix una intenció d'esborrar la forta barrera que hi habia entre les disciplines de lletres i de ciències, feia falta ser conscients de les impliccacions que existeix entre totes dues. És possible que els temps en els que vivim siguin èpoques de grans cambis, pot ser estem a la part central del moviment del pèndul que és quant més a prop de terra s'està.

Rosa Carné

Més variacions a la teoria de la cova

2009-07-13T11:24:00.000-07:00

Hi ha una cosa que em preocupa, i és quan parlem de les "millores" evolutives. Podem parlar de millores, o de mentalitats més obertes a mesura que han anat passant els anys? És possible afirmar que ara la dona és més lliure, perquè té accés al treball, i perquè pot compartir les tasques domèstiques amb la seva parella?

Ovide Deécroly, pedagog belga, al meu entendre encara no superat per ningú, va deixar escrit que aprenem "per la vida i mitjançant la vida". Aquesta frase, posada en un context escolar o casolà, té tot el sentit del món, i una profunditat inimaginable per a la nostra capacitat d'abstracció.

L'home, l'animal que potser té més dificultats per desenvolupar-se després de néixer, no és un llibre en blanc; però al mateix temps tampoc té escrit genèticament totes les característiques de la seva personalitat, del seu tarannà, del seu caràcter. Per això els grecs, quan parlaven de pedagogs, es referien a les persones que "porten", "guien" als infants, ransmetent trets culturals, i fent treure de dins, les capacitats cognitives i d'adaptació al medi. D'això se'n diu evolució, no millora.

L'home pr sí sol no seria viable, necessita el grup, però sobretot necessita, segons diu Clifford Geertz, la cultura. Una cultura reprersentada per uns símbols, que anirà aprenent i anirà assimilant, i que el ferà pertànyer a un grup determinat. Per això aquesta necessitat, sempre, de buscar els orígens, i sobretot en l'actualitat, on la movilitat geogràfica és el pa de cada dia.

Recordeu quan ens parlaven del "fet primordial" a la cultura de l'Antic Egipte, aquest és un dels conceptes. Hem de pensar que la història que nosaltres comencem a llegir, té una durada molt minsa davant dels mil.lenis de temporalitat de l'existència de les espècies i de la terra.

Igual que ara la genètica és cabdal en ciència, de la mateixa manera que el colonialisme fou una manera d'entendre el món i les relacions interculturals, també arribarà un moment que quedarà desfassada, o en segon terme, perquè la ment humana haurà entrat en una altra dimensió.

La cultura, però, l'home, i els símbols, seran, en bona part les úniques icones que es mantindran vives malgrat els canvis de contextos.

Miquel

Variacions sobre la teoria de la cova

2009-07-13T02:47:00.000-07:00

Ja veig que aquesta teoria dona molt de sí, no és extrany, parlem d'un tema que ja fa molt de temps que està en constant debat. Les igualtats o millor dit, el mateix concepte, el podriem entrocar dins múltiples disciplines, encara que totes elles, finalment tenen més en compte aspectes polítics que pensaments ètics o morals.

És evident que els homes i les dones som diferents, genèticament estem pensats per realitzar feines diferents i això fa que la mateixa naturalesa, per conceptes o condicions d'evolució ens doti de diferències.(Darwin) Altra cosa son aspectes socials de jurisprudència o simplement d'igualtat d'oportunitats, aquí ja varien les coses... aqui ja entren idees com he dit avans tenyides de fonamentalismes dels més variats.

Per altra banda i partin de termes o proposicions cientifistes, existeix un debat obert en el qual es dirimeix sobre la genètica o l'entorn (Steven Pinker) Podem parlar que venim amb un codi genètic determinat que ens fa ser el que som i que poc influiex la nostra educació, la nostra cultura, els nostres pares...? O és el que ens envolta, el que ens fa ser d'una forma determinada?

O sigui, neixem com una llibreta en blanc o portem a sobre tota una informació procedent de les nostres millores evolutives??? Alguna cosa d'això va apuntar l'Asensi. Ahhhh!!! no noteu un tuf a preposicions polítiques; si naixem sense cap informació, és la cultura que s'ens doni la que ens farà ser com som, no? i evidenment serem tots iguals. Som tots iguals????? i quina és aquesta cultura?..... A qui convé?? Endevant ja podeu disparar!!!!

Rosa Carné

La Dama del Sicòmor (23)

2009-07-12T12:41:00.001-07:00

"Aquesta era una de les visites que amb més ànsia esperava. Tots els comentaris que havia rebut de companys, amics i coneguts, em parlaven de la sala hipòstila, i jo, sense saber massa bé què era, tenia moltes ganes de poder-la visitar. La intenció era bona, però jo desconeixia, fins a pocs dies abans d'arribar aquí, a la zona de Luxor, que les visites habituals es fan des dels creuers durant un període reduït de temps.

Després de passar el "control" habitual de tickets, i acabar de passar comptes amb en Hamdy, em dirigeixo a l'única ombra que hi ha en tota l'esplanada, no recordo de quin tipus d'arbre era, però en definitiva era l'únic punt on podíem deixar de sentir les lloses d'alenades calentes que ens queien al damunt.

Educat , he estat escoltant el que ens explicava en Josep; però la meva curiositat, xafarderia segons en quins moments, m'ha obligat a girar la vista, sense deixar d'escoltar, i mirar de front, cara a cara el gran temple d'Amon.

El primer contacte, només visual, amb aquesta construcció mil.lenària m'ha deixat a la retina un conjunt complex de roques, estructures i figures, castigades pel pas del temps, i reduïdes a una exposició, simplement interessant, de l'activitat realitzada en un temple de l'Egipte Antic.

Però el segon exercici, el de fer passar la imatge invertida que queda al fons de l'ull, fins a les neurones de la imaginació, i de la construcció del raonament, m'han portat a descobrir l'essència de la vida dels ciutadans de l'època, un dels pilars més importants de les creences a partir del Regne Mitjà.

El temple, cobert, tal com en orígen havia de ser, és un ampli recinte que interpreta al món, a la vida i a la mort en tota la seva plenitud. L'avinguda d'esfinxs, amb dues fileres milimètrimcament alineades a banda i banda, entre el símbol i la protecció, en forma de boc altiu i perenne, convida a arribar a l'entrada principal. A partir d'aquí, passat el primer piló, engalanat amb els màstils i les banderoles subjectades des de les "finestres" que hi ha a ambues bandes, un corredor, rectilini, que xucla cap a l'interior del recinte, indica que el camí és molt senzill, que el recorregut, similar al de la nostra vida, porta fins al misteri més ben guardat, el de la imatge d'Amon, del déu, del que vetlla per l'equilibri de totes les forces per mantenir aquesta terra ferma i viva.

Malgrat semblar que és un recorregut senzill, i la complexitat està en els diferents racons, la impressió que m'emporto és ben al contrari; és a dir, la complexitat està en entendre aquesta longitudinalitat, aquest recorregut misteriós, en comprendre perquè s'estreta i fa una lleugera pujada cap al final, de manera que la naos, el punt culminant del temple, queda per sobre de totes les coses, i aïllat de la terrenalitat, donada la seva eterna omnipresència. La resta, els diferents racons, les diferentes sales, són senzillament els rituals, els passos a seguir, les activitats a realitzar per seguir el "recte camí", com diu la Bíblia, per aconseguir els favor de la deïtat, i en resum la felicitat que havia de dur als homenets egipcis de mig cos descobert, cap a l'eternitat.

Deixant de banda els comentaris inicials, oblidant la ironia inicial, en aquests moments, a l'ombra de l'arbre, escoltant l'explicació, sento les ganes immenses d'entrar, de barrejar-me amb l'ambient, de conviure amb aquest cúmul d'història, de sentiments, símbols i creences, que s'amaguen darrera d'aquest impressionant primer piló.

Per uns instants he recordat d'on venim. Seguim estant a Egipte, el Nil, Re, i la terra roja i negre en segueixen éssent la base, però alguna cosa és diferent, va ser diferent en el seu moment, perquè les estructures de culte i funeràries havien canviat d'una manera radical.

Això és bonic, això és bò. Ni millor ni pitjos, senzillament, forma part d'aquesta evolució del planeta, de l'home, de la cultura, dels símbols; però també fent pensar que no tot és definitiu, potser el que fem amb les nostres mans, el que construïm, el que creem, és temporal o fugisser; el que sí que es manté, canviant les formes, i adaptant-se als conceptes és l'home, que en un inici tampoc era com nosaltres.

Karnak, un dels temples més visitats per excel.lència, és un llibre tancat davant nostre, del qual n'hem d'obrir la tapa aquest matí i, una vegada llegit el pròleg, endinasar-nos en la seva lectura llarga i profunda, que ens faci meditar".

Miquel

La Dama del Sicòmor (22)

2009-07-07T13:55:00.000-07:00

De bon matí, a l'hora que estem acostumats que a Barcelona ens arriba el sol als balcons, a Egipte, a Luxor concretament, ja fa estona que l'astre governa.

Obro de bat a bat la finestra de l'habitació, i davant meu se'm presenta un espectacle nou per mí, diferent, agraït, i exquisit.

L'amplada del Nil és considerable. A aquesta hora encara es manté un tò blavós, brillant, donat que no hi ha onades, i que dona la impressió d'una gran massa aquosa que es va desplaçant lentament, al ritme que sempre ho ha fet, mostrant-se altiu i serè davant dels ulls d'un novell com jo. La Mercè està encantada. L'apassionen els rius, ja siguin de gran fondària, o bé rierols del Pirineu; el cas és que allà on anem, si té oportunitat d'observar-los, s'hi entreté una estona i els contempla complaguda. És l'aigua, font de vida, de riquesa, de "prosperitat" en un món on el capitalisme, més o menys aressiu, prima la producció davant de l'anar fent per viure. Una de les fonts de riquesa del país, actualment, fou en el seu moment una de les vessants més venerades de la natura.

Mirant a trenc d'alba el Nil, em puc imaginar perquè bona part dels actes funeraris començaven amb el transport del cos del faraó en la seva barca riu avall. Segurament també entenc que, fent treballar la imaginació, s'ingenyiessin sistemas de transport basats en les barques, por portar pedra i materials d'una llera a l'altre o d'un "nomus" a l'altre.

La vista, però abasta molt més que el riu. Precisament l'alçada de l'habitació permet observar molt més enllà, i apreciar la tricoloritat del terreny, passant de llarg la franja verda, conreuada, viva d'arbredes de palmeres autòctones, i d'altres espècies arbòries, i arribar a l'aridesa del desert i dels propers altiplans de la Muntanya Tebana .Des de l'alçada d'un egipci antic, en un punt de mira molt inferior del nostre, i sense la possibilitat d'enfilar-se al segon o tercer pis de l'hotel, des d'aquesta banda es deuria veure el Nil, com a primera línia que marcava el territori, la fertilitat de la llera contrària, i per sobre de tot, comsortint del no res, i amagant un desert feréstec i agressiu, el cim més alt de la muntanya, que, curiosament, té aquest aspecte de turó enfilat sobre la carena que, segons les seves creences, podia semblar a qualsevol habitant de Tebes, una representació simbòlica del fet primordial, d'aquellmontícul que sorgí de les aigues, i que va ser l'inici de tot l'ordre còsmic.

Però el que sí sobta d'entrada, o en tot cas crea una altra sensació de diferència després de tot el viatge a través del wadi, és que no hi ha cap piràmide. Com és possible? es pregunta el visitant curiós. Què ho fa que en un territori diferent, tot i estar conectat física i espiritualment, amb la zona de Saqqara, els símbols, les imatges, les estructures que fins ara hem vist, i comencem a endevinar, tinguin poc a veure amb el que hem observat fins ara.

Certament l'essència cultural no ha canviat. La religiositat, els rituals, i les creences es mantenen, però sí que és cert que a partir d'ara certs conceptes canviaran, de la mateixa manera que ho fan els contextos, i els habitants, potser amb la gran influència dels summes sacerdots, i la necessitat de canvis en certes estructures, modificarn part de l'imaginari egipci, traduïnt aquest canvi en una sèrie de manifestacions religioses i cultuals, que es feran més complexes, i faran un gir important, de manera que el sol, Re en definitiva, seguirà éssent essencial, però la terra, el subsòl, el culte ctònic prendran molta més relevància i canviaran la direcció de les estructures de culte i funeràries.

Re ja no serà una de les úniques referencies essencials. A partir d'ara Osiris entrarà en escena amb força, i Amon prendrà un protagonista imprtantíssim. Mentuhotep, Amenhotep... noms faraònics que passen més desapercebuts en els llibres de la història que ens fan aprendre a occident, tenen la seva importància, perquè estan anunciant una nova concepció religiosa, i el culta a Amon passa per davant d'altres actuacions, i serà la figura cabdal,misteriosa, però bàsica de l'època de la brillantor tebana. Només els anars i venirs dels vint anys que durà l'aventura d'Akenaton, del que en parlaré en propers capítols, trencara una de les etapes de més esplendor de tot l'Egipte Faraònic.

Tanco el balcó i deixo elspensaments a la motxilla. La curiositat, i la il.lusió de veure el temple de Karnak, poden més que la curiositat i el paisatge, i a més a més m'obsessiona no arribar tard a esmorzar per evitar retardar la sortida de l'autocar.

Miquel

Teoria de la cova

2009-07-06T00:13:00.000-07:00

Complin les indicacions dels nostre lletraferit Miquel, intentaré narrar la teoria de la cova, la dona, la cacera i l'home. Tots aquests elements tenen relació entre ells ja que segons alguns autors son els que determinen els nostres comportaments des de el principi dels temps.

Si situem a una familia a l'era paleolítica, convindreu amb mi que cal sortir a caçar quelcom per alimentar-nos, per realitzar aqueta missió, cal tenir bona vista i un estat físic, digem acceptable, un mamut no és poca cosa!. L'home desenvolupa una qualitat determinada a través del seu sentit de la vista,ja que per poder ser efectiu en la seva cacera, cal que la seva visió sigui de llarc alcanç i una sigui capaç de ficsar la seva atenció en un punt concret oblidant'se del que passa al seu voltant.

La dona, per altre banda, queda confinada a la cova, on té com a deure la criança de la canalla, la confecció del mengar i altres feines que impliquen una forta colaboració amb altres dones veïnes; d'aquesta manera la visió que desenvolupa la dona té un caracter molt més global, és capaç de precebre moltes coses que estan passant a la vegada al seu voltant. Els nens ploren, mentre el foc s'està apagant i de cop entra un animal perillós a la cova, la dona ho soluciona, però li cal aquesta visió simultanea de tot.

Aquesta és la teoria de la cova, que a vegades és fa servir per marcar algunes diferències entre les percepcions que tenim del món els homes i les dones, evidentment tot aixó trufat de una mica de broma por portar a grans farts de riure.

Que sigueu feliços

Rosa Carné

MOCADORS

2009-06-24T14:09:00.000-07:00

Quan estava visitant l’exposició del Sorolla, vaig veure que la majoria de les dones duien alguna mena de mocador al cap. Això em va fer reflexionar de l'aiguabarreig que fem de les cultures que no coneixem i son diferents de les nostres. És la visió d’Espanya entre 1912 i 1919 que va fer el pintor. ¿Qué en podem dir del mocador? A vegades penso que és en part un problema de desfasament en el calendari, la meva àvia als anys 60 encara anava amb mitges negres, roba negre i mocador negre al cap, avui la meva dona que també és àvia no s’hi assembla en res, ¿com vestiran al Magrib dintre de 50 anys?. Altres vegades és un símbol d'afirmació nacionalista, com he vist a Palestina; pot ser quelcom antropològic, ja hem vist al desert líbic que tots van tapats per protegir-se, molt abans del naixement de Mahoma; i també potser una imposició indesitjada en molts països. He afegit unes fotos que vaig fer durant la visita per il·lustrar el comentari. Els trobareu també a:

http://picasaweb.google.es/rorcau/SorollaIElsMocadors

Fotos i escrit : Ramon Orcau

Els mocadors són una peça més de roba que, per un motiu o altre, ha estat present en molts moments de la història. Us imagineu les primeres cristianes a cara descoberta, i amb la melena als quatre vents? O potser, com diu molt correctament en Ramon, no recordeu les àvies als pobles i ales ciutats de casa nostra, sense banyar-se, mitges negres, tapades de dalt a baix amb vestits negres? O dones orientals, que abracen creences hinduïstes, o busistes, cobertes d'alguna manera o altra cobertes?

Moltes d'aquestes actituds són d'orígen preislàmic, i en molts casos pot respondre a una qüestió nacionalista, o a un costum del grup social, o a una moda que evoluciona, de la mateixa manera que ho fan les nostres passarel.les.

Em sembla molt interessant l'aportació d'en Ramon, que ajuda a ampliar una mica les mires de les nsotres ments molt mediatitzades. És molt fàcil estigmatitzar a les dones que prefessen la religió islàmica, i confondre els termes. Aquests dies, amb motiu dels aldarulls que s'estan produïnt a l'Iran, veiem clarament que tant les dones d'un bàndol, com les de l'altra, porten mocadors al cap, malgrat que unes estiguin reclamant reformes democràtiques importants.

Molt encertada l'aportació fotogràfica.

Miquel

La Dama del Sicòmor (21)

2009-06-20T00:45:00.000-07:00

"El viatge d'avui ha estat molt llarg i feixuc, però si fem un recorregut retrospectiu del que ha anat passant al llarg del dia, ens podem fer a la idea de la riquesa de tot el que ens ha passat.

A primera hora del matí, la més primerenca de tots els dies fins ara, hem sortit amb l'autocar, al mateix temps que el sol, en forma de bola de foc, apareixia darrera de l'infinit per començar a donar llum a la vida i a la quotidianitat. Em ve al cap la bellesa del creuament del l'esfera solar, rogenca i potent, ravessada pel minaret de les mesquites. Aquest punt d'encreuament m'ha recordat la Història, en majúscules, el pas del temps, i l'evolució de l'home, de les seves creences i del seu dia a dia. És com viure el retrobament de la consciència religiosa d'un poble al llarg de segles, des que adoraven a Re, omnipresent tot el dia, fins a les pregàries encarades a la Meca, com a símbol de respecte i submissió a Al.lah, Déu per nosaltres, i centre de les creences de la majoria dels habitants del país. Senzillament íntim i espectacular a la vegada.

Poc més tard he descobert el mar. Aquest contrast entre la suavitat sorrenca d'un desert auster, sec, extens i infinit amb la frescor, suavitat també, i lluminositat de l'aigua blava, oscil.lant suaument vers la terra, i amb un horitzó que marca lleugerament la corba de l'esfera terrestre, indicant també on és l'infinit. Sòlid i líquid, terra i aigua, dos elements que es complementen, en moviment consant, però en una suau armonia que relaxa.

L'experiència del dinat al vaixell, amb les visions submarines dels més privilegiats, ha estat un bon punt de trencament després de la càrrega de sol, desplçaments i visites al recorregut pel Regne Antic d'aquest Egipte tan ric en història. Ha estat com una desconexió del dia a dia, que em sembña que tots hem araït ostensiblement.

D'aquesta manera hem començat la segna part de la ruta, amb la caravana per recorregut del wadi, escoltant unes explicacions puntuals, introductòries d'en Josep, que han esta interessants. Poc després, però, aprofitant el seu silenci, la caiguda del dia, i el cansament arrossegat, la majoria dels ulls dels viatgers s'han aclucat i, durant una bona estona, hem aprofitat per reposar, tot i que els somnis han seguit viatjant per les nostres ments, ves a saber si per entre les rampes, o els corredors de les piràmides, o entre els anars i venirs de les masses de persones que ens hem creuat aquests dies a El Caire.

Però en la vida, tot el que és bò s'acaba, o tot el que és bò es fa esperar. Aquí cadascú es posiscionarà en funció de la seva manera d'entendre-ho. Jo m'apunto a la segona opció.

Poc a poc el xiuxiueig va anar "in crescendo", fins que la major part dels viatgers estavem desperts i més relaxats. Tot estava controlat, com la guineu que espera a la seva presa amagada arrera uns rostolls, hàbil, pacient, segura del seu objectiu, en Josep va esperar el moment clau per fer sentir de nou el seu crit de guerra, i el "Ial.la! Ial.la!" va recórrer tots els racons de l'autocar, activant les poques neurones que podien estar en procés d'hivernació.

A partir d'aquest moment, i amb la imatge diàriament repetida d'en Josep dret amb el micròfon a la mà, i recolzat amb el braç dret al maleter superior del vehicle, va començar el que per a mí va ser un dels moments màgics de tot el viatge d'enguany.

Amb aquella seguretat que dóna saber, i tenir assumits com a propis, les explicacions i els arguments que es donen, i també certesa absoluta que l'auditori, malgrat les hores de viatge, estava entregat al contingut i a la forma de la informació que rep; el Mestre va començar a deixar anar un seguit de comentaris, ensenyaments i reflexions que ens van encisar de manera abrumadora. Van ser dues hores del que anomeno, quan ho explico als amics, "classe magistral", a l'estil dels grans catedràtics que antigament es presentaven a l'aula i oferien els seus coneixements als oients.

No tinc concsciència de que el temps passés. Les explicacions derivaven d'una banda a l'altra, i com que el professor està tan immers en els continguts, és inevitable que faci un parèntesi per concretar un aspecte, i abans de tancar-lo n'obri un altre que tanca finalment, per poder seguir amb l'altre i, una vegada tancat aquest, proseguir amb el fil de l'exposició. De la història, a la llingüística, de l'italià al llatí, dels musulmans als egipcis del Regne Antic, preposicions, sufixes, expressions, curiositats històriques, anècdotes personals d'altres viatges, llista dels Antonins, l'orígen de la paraula Badajoz, la pujada al Sinaí, la p i la b dels àrabs, rialles, Amenhotep, Amon, Osiris, l'orientació tectònica, estones de silenci amb expectació, interès pels continguts, i sobretot l'agraïment d'un esforç realitzat per un home que viu, sent, pateix i explica la història amb una passió de tal intensitat, que fa arribar, al més incrèdul, la informació, de manera que cadascú n'agafa i n'aprofita alò que per a ell personalment és necessari.

Així ens ha passat l'última part del viatge, ja de nit, creuant la ciutat de Quena, i arribant finalment a l'esperada Luxor. Després d'un recorregut per la "corniche", a la nostra esquerra, la dreta d'en Josep, comencem a vislumbrar una de les moltes meravelles que ens depara la zona. És el moment de canviar el "xip", i deixar a Luxor de banda, per entrar de plè en la bellesa i 'excel.lència de l'antiga Tebes, ciutat rica i pomposa al seu temps, i que ara ens disposem a descobrir.

La imtge del temple de Luxor, harem com ens expliacrien més tard, molt ben il.luminada i vista a la velocitat ralentida de l'autocar no té definició possible. És una construcció coherent, és a dir, es veu on comença, on s'acaba, i el recorregut que s'endevina més ric en l'interior, però que transmet la sensació de recinte important, de culte, que segueix un procés des de l'entrada majestuosa amb el piló principal i l'obelisc, la columnata al descobert que condueix cap al seu interior culminció d'un camí que acosta al misteri final, guardat gelosament a l'última sala del recinte. El pas del temps queda reflectit en el cansament de les pedres que, feixugues, compleixen cada una amb la missió que els va encomanar l'arquitecte, que a la vegada seguia les directrius del faraó o d'Amon, que a partit d'ara serà el gran protagonista de la història.

L'eternitat, aquest concepte que no m'he cansat d'anomenar al llarg de tots els escrits, torna a ésser present en aquest primer temple que observem. Sense entendre aquesta voluntat, possiblemnt no podrem entendre res del que veurem aquest dies instal.lats a l'antiga Tebes.

Miquel

La Dama del Sicòmor 20

2009-06-13T23:45:00.000-07:00

"Pensar és gratuït. Pensar, però, porta sovint a treure alguna conclusió, i a poder arribar a entendre algunes situacions.

Ara escric aquestes ratlles, però no sé ben bé els moments que m'han vingut les imatges, ni les estones que m'han fet reflexionar. El cert és que des del dia que vàrem visitar la piràmide Romboidal, vaig quedar impressionat per alguns aspectes de la seva construcció; així com del temple de culte al fararó Snofru.

La construcció en sí, i els detalls de perquè té aquesta forma, diferent de les que l'envoltaven, no em preocupa en excés. Com que a més a més sembla que no està prou clara la realitat de la forma romboidal, no hi he dedicat massa minuts, només aquells necessaris per recordar com anècdota una forma curiosa i diferent, que sempre és interessant de conèixer.

Però lluny d'aquestes anècdotes formals, recordo que em va impressionar molt la perfecció de l'execució, així com la possibilitat de que a mig construir, s'hagués de canviar la inclinació de les arestes, i s'acabés l'obra, d'una manera o altra amb aquesta simplicitat majestuosa de línies rectes i refinament d'acabats.

Peuplantat davant d'una de les quatre arestes, no vaig poder evitar quedar-me una estona contemplant la imatge. Primer el contrast de la pedra, amb el seu color sorrenc envellit pel pas dels segles, amb l'infinit blau intens d'un cel orfe de núvols, i el reflex dels braços de Re que enlluernen la vista, malgrat les ulleres de sol, al donar llum a la construcció eterna. Cap museu d'art, pagués el que pagués pr una exposició, podria transmetre tanta bellesa a la vegada, amb la intensitat que ho fan els tres elements que he esmentat abans.

Després, un cop s'ha fruit de l'espectacle, del quadre extàtic, hom pensa quina tècnica deurien aplicar aquells homenets, que es creien habitants de l'unic món que hi havia a la terra, i amb quines eines treballaven. Sens dubte cap manual els va donar idees, ni indicacions de com arribar a aixecar tant magnànima construcció. Només el seu aprenentatge, explicat de pares a fills, la investigació rudimentària de petits intents d'obres menors, i quatre eines fetes amb el "sentit comú"; acompanyats dels càlculs de geometria i altres tècniques que ara en diem ciències matemàtiques, astrologia, ...; només aquesta base de coneixements, va permetre aixer la piràmide Romboidal.

Si no recordo malament en Josep, en una d'aquelles expressions que nosalres li recordàvem que "escombrava cap a casa", va fer el comentari de que "gairebé tot estava inventat. No m'atreveixo aquí a reafirmar-m en aquesta posició, bàsicament donada la meva falta de coneixement, però sí que penso que poc hem innovat en alguns aspectes des d'aquelles èpoques ancestrals. Una altra cosa és que volguem reconèixer aquest fet, i ens agradi, consolidant la nostra història, la història occidental, recordar qui i quan van inventar un o altre aparell, una o altra tècnica per realitzar segons quines tasques.

I perquè aquesta obsessió en la perfecció, i en la exactitud de les construccions? La resposta la tenim al peu mateix de la piràmide, on unes restes de tovot ens deixen endevinar el que va ser el temple de culte de l'únic faraó que va ser recordat, i per tant venerat religiosament, al llarg dels res mil anys aproximats de la vida de l'Egipte Faraònic: Snofru.

No és ell qui fa aplicar les tècniques. No és ell qui inventa o qui renova la manera de treballar buscant aquesta perfecció majestuosa. És el fet de que una piràmide és la tomba del faraó, en defnitiva la tomba del déu que ha guiat els destins del poble, i ha mantingut l'ordre al món, durant el seu regnat. I per tant, els homes que habiten aquesta terra han de correspondre amb el mateix ordre, amb la mateixa precisió que el seu rei, el déu, oferint-li entre tots la millor de les construccions possibles.

Només aquesta creença en la deitat del faraó, pot explicar la magnitud del que vaig contemplar, la precissió i perfecció d'aquesta aresta que es difumina entre la roca i el cel, enre el color sorrenc i el blau celest, de la mateixa manera que el faraó passa una línia, molt similar a l'aresta, per seguir la seva vida, ara lluny dels humans, la imatge sorrenca, i entre els seus correligionaris, deus eterns que es confonen amb la blavor del cel net i pur d'un dia qualsevol, i que només es deixen veure de nit, quan Re travessa les tenebres, brillant, exultants i orgullosos dels habitants que els estan oferint culte constantment.

És possible que haguem millorat tecnològicament, i que ara sigui més fàcil fer una construcció. o cada vegada necessitem menys mà d'obra i fer menys càlculs manuals per seguir aquesta cursa, per a mí fora de lloc, a vure quina ciutat té l'edifici més alt. Però hi ha una cosa que ha canviat, i que, al meu entendre, occident ha deixat masa de banda. En cap de les construccions que fem actualment, se'ns passa pel cap construir-hi un petit temple per a la veneració. No passa res, no em sembla malament, els contextos van canviant, però l'home, la seva essència, la seva consciència, és la mateixa ara que fa cinc mil anys. Possiblement una de les coses que més ha canviat és el sistema de creences, i en conseqüència, ens falta la cohesió, la necessitat, i la voluntat de treballar com ho feien els egipcis del Regne Antic. No he dit que no en tinguem de creences, però no és casual la crisi econòmica, ni que se'ns esfondrin edificis sense massa antiguetat. Us imagineu que passarà d'aquí a tres-cents anys, fixeu-vos, només tres-cents anys amb l'esplèndid Camp Nou a Barcelona, centre de culte quinzenal?

La història està repleta de fets i de canvis provocats per una normal, crec jo, necessitat d'evolució entenent-la com a adaptació al medi. No som millors ni pitjors, però es possible que la religió, aquest sistema de creences del que parlava fa uns moments, ens estigui passant factura. Les nostres concepcions actuals a occidents són fugisseres, no van més enllà del benefici a curt termini, per a una glorofocació personal, o per un guany econòmic momentani. És així, no es pot dir que sigui dolent, però ens costa, sobretot a l'occident "amo i senyor de totes les coses terrenals", poder enreveure en la llunyania, la possibilitat d'avançar cap a una societat més equilibrada que passa, d'una manera o altra, per tornar a conceptes de creences més interioritzades i a més llarg termini.

Mentrestant Snofru se'ns mira satisfet. Ell sí que pot estar orgullós. Tres mil anys és un període més llarg que el portem comtabilitzat a occident des de l'era cristiana. Us imagineu quina satisfacció personal deu sentir? O potser està angoixat perquè veu que l'ordre que ell vaa judar a mantenir a canviat de formes? No ho sé pas, peròcada vegada que recordo la imatge del petit temple al peu de la piràmide Romboidal amb l'aresta perfecta, penso en el treball d'aquells homenets creients i en la vida del faraó: en definitiva en l'eternitat.

Miquel

La Dama del Sicòmor 19

2009-06-13T09:18:00.000-07:00

“La caravana automobilística ja s’ha posat en marxa. Al davant un vehicle de l’exèrcit egipci, un 4x4 desfassat, on un grup de soldats amb les cassaques mal posades, obren camí a la vegada que, això ens han dit, tot i que no ho sembli, vigilen que no hi hagi cap interferència, ni cap intervenció de tipus terrorista que pugui afectar als turistes. Al darrera hi va un altre vehicle de les mateixes característiques, i que tanca la comitiva de tres autocars i quatre furgonetes, tots i totes repletes de turistes, tots mig endormiscats.després del bany a la Mar Roja.

Tots els autorcars?

No! N’hi ha un que resisteix!

A l’autocar que condueix n’Osman, un home amb samarreta de ratlles horitzontals, vermelles i blanques, micròfon en mà, incansable, i un estusiasme d’aquells que fan mantenir la ment desperta als oients, fa un resum escuet de la zona per on estem passant.

Haig de dir que, malgrat les precaucions de seguretat que es prenen, en cap moment he sentit cap neguit per si hi havia algun perill en concret. Tampoc em dona cap garantia de seguretat els dos cotxes que ens custodien, donat que en cas d’alguna actuació ben organitzada, per part d’algun grup experimentat, no crec que hagués tingut massa problemes en dominar la situació.

El paisatge canvia completament del que hem vist fins ara. Segueixo amb la sensació d’haver entrat en una altre territori ben diferent, com si ja haguéssim deixat enrera les piràmides i tot el seu entorn espiritual i cosmogònic. De fet, i en part és així, encara no sé què trobarem al final d’aquesta carretera, però molt em temo que, tot i mantenir la coherència cultural i vital de l’època faraònica, entrarem en una altra dimensió ben diferent.

L’asfalt és bò. Sembla que a l’hora de facilitar els recorreguts dels turistes s’afanyen i es posen al dia amb certa facilitat. Tot sigui pel bé de les arques del govern ( o dels governants). L’aspecte dels terrenys que observo a través de la finestra de l’autocar és molt específic. Per una banda seguim el tram asfaltat que segueix la plana, que serpentej

a entre rocallams, i muntanyetes absolutament verges de vegetació, donant un aspecte àrid, sec, i dur a tota la zona.

Però és curiós com anem corrent sobre el plà llis i sorrenc, que s’acosta, ara més a prop, ara més lluny, a la muntanya, i de sobte, sense més canvia el color i s’aixequen les muntanyes, com si estiguessin posades artificialment en una enorme esplanada sorrenca, com en una maqueta.

Em recorda, tornant al meu país, les valls extremadament planes de la Garrotxa, una zona volcànica on, més de dos-cents volcans van deixar anar una quantitat important de lava, que va anar baixant pels vessants, i que un cop solidificada va crear diferents valls extremadament planes, on és molt plàcid fer-hi una passejada.

És curiosa la comparativa entre aquestes dues zones. Ara, el Wadi Hamammat, el recorregut més curt des de la Mar Roja al Nil, és desert muntanyós, erm, on la vegetació n’és absenta, i la fauna, fora d’alguna espècie d’insectes, aràcnids, o rosegadors que s’han adaptat a les temperaturas, són ben escasses. En contrast la Garrotxa, és una de les zones més humides, riques en espècies vegetals, plena de vida animal al subsòl i a terra ferma, i amb racons encara força verges de turistes.

Si fem un esforç, i intentem retornar uns cinc mil anys enrera, veurem com possiblement les tornes canvies, i les situacions possiblement eren bn diferents. La zona volcánica segurament estaba força deshabitada, i la rigurositat i duresa de les altes temperaturas, no permetien la bondad actual. En canvi, aquest pas, que rep el nom de wadi perquè és un riu que s’ha assecat, era poblat per petites arbredes, i permetia certa habitabilitat als egipcis, fins al punt de que servia com a ruta de comerç entre la Mar Roja i el Nil. Més ben dit des del mar fins a la ciutat de Koptos, el nucli urbà que dominava comercialment aquest nomo de l’Alt Egipte.

Al cap i a la fí, els cicles naturals segueixen el seu curs. Si bé, però, ens ho hem de mirar des d’una perspectiva realment histórica, del pas del temps, de temps realment antic. No ens serveixen de gaire les reflexions de fa dos-cents o tres-cents anys, per entendre l’evolució dels llocs i dels països; cal anar milers i milers d’anys enrrera, per comprendre que, entre aquestes muntanyes desèrtiques, puguin trovar-se en l’actualitat, una gran quantitat d’esteles amb noms i representacions d’animals que podien poblar la zona aquelles èpoques. En resum, que hi havia vida, i que en conseqüència l’home hi va deixar la seva empremta.

També és ben cert que si no hi hagués hagut una certa font d’abastiments, o de riquesa, el comerç hagués estat menor a través d’aquest corredor. Però les canteres de pedra, de basalt, d’alabastre, però sobretot de pedra calcària i sorrenca, van donar moltes possibilitats de produir i comerciar amb la matèria prima que servia, sempre amb la concepció religiosa de rerafons, per a les construccions més emblemàtiques de la zona de Tebes.

Actualment Luxor és el nom que substitueix la Tebes exultant de les èpoques més brillants i riques de tot el cicle faraònic egipci; però això no li dona l’opció de ser la ciutat més important econòmicament parlant. Al sortir del wadi, arribarem a la ciutat de Quena, la que regenta la categoria de capital de la provincia, malgrat no tenir cap resta histórica transcendent, però sí tenint una bona activitat comercial i económica.

Se’m fa difícil veure la vida que trancorria quatre mil anyes abans. Però amb una mica d’imaginació puc veure els petits arbres, i homenets amb el tors destapat, cuidant bestiar, i aprofitant la fusta de tecaque després, un comerciant amb escrúpols o no, com sempre ha estat, li compra per portar-la cap a Tebes i oferir-la als arquitectes o mestres d’obres de les grans construccions. I dic que se’m fa difícil, donat que se’ns a ttransmés sempre, des dels mitjans de comunicación, o des del cinema, una imatge ben diferent del món àrab i dels deserts.

Recordo de petit pel.licules en blanc i negre, on una “expedició”, normalment de components anglesos, amb un señor amb “salakov”, i una dama amb barret i ombrel.la, feien un recorregut semblant al nostre amb tota tranquil.litat. Això sí, escortats pel davant i pel darrera per un bon grup de fornits servents armats, a l’agüait de qualsevol incidencia. El que segueix no variava massa, de sobte, a la carena d’una de les muntanyes, un cabdill àrab, muntant un excel.lent cavall negre de raça ben pura, el feia aixecar les potes del davant, i blandint un sabre enorme, corvat, i amb la punta bífida, donava l’ordre, inexcusable, diligent i definitiva, d’entrar a l’atac.

El desenllaç podía ser de maneres diferents, però tòpicament eren escenes de sang i fetge, on els caps corríen amunt i avall, i els crits de joia esclataven quan dos dels jenets atacants, duien entre les dues montures, un cofre enorme amb les joies i el material de valor de l’expedició. A tot això, la dama era especialmente protegida pel seu marit i els dos o tres guardians de més confiança, a la vegada que no parava de fer esgarips a tort i a dret, esglaiada pel perill que li venia a sobre. Molt probablement, formaría part també del botí, i passaria a formar part de l’harem, aquest grupúscul d’esclaves, ens deien, que vivien tancades i amargades a la voluntat del seu amo,poderós i extremadament malèvol. El seu aspecto, el del cabdill de la tribu, era el d’un guerrer fornit, engalanat amb xil.laves llüents, un turbant que li donava poder, ulls ben negres, la cara afinada, i una barbeta punxeguda que li donava un aspecto ferotge i estremidor. D’aquesta imatge, el pensador del psicoanàlisi, aquell home de d’aspecte centreeuropeu i barba blanca ben retallada, anomenat Sigmund Freud, en deia “projecció”, com una manera de fer arribar la imatge que volem transmetre, des d’un punt de vista cultural, de l’”altre”, del que considerem inferior i en mostrem les característiques que més rebuitg ens proporcionen als occientals.

Fixeu-vos que n’és de diferent que ens expliquin les coses, a viure-les de prop, de tocar-les, de conèixer-les a través de l’experiència i de la vivencia. I em ve al cap que encara ara, just començat el segle XXI, els europeus, els occidentals, estigmatitzem en excés a les cultures que fan les coses diferents que nosaltres. De fet, estem fent un recorregut per un país “diferent”, no “extrany”.

En fi, tot plegat aquest recorregut m’està servint per anar reflexionant sobre l’home i la seva manera d’actuar, a la vegada que aprofito per fruir de la bellesa del sol que comença a amagar-se darrera de les muntanyes, i canvia els colors de la sorra i dels petits cims. Poc a poc la penombra s’apodera del wadi, i s’incrementa la sensació que he comentat abans d’estar en un pas de transició de l’època de les pirámides a la propera. El mar ha estat com un parèntesi, important, perquè també forma part de la vida dels egipcis, que ens ha de consolidar mentalment el que hem après els darrers diez, i obrir-nos de nou els ulls per a les properes descobertes. Fins i tot he pensat en el sol, que ara ja ha iniciat el seu viatge pel món de les tenebres, no com una dificultat, o una molestia calurosa, sinó com un agradable company de viatge; de fet, comdiu un company de sobretaula de certa edat, “hem de fer com les gallines, quan el sol es pon anar a dormir, i quan surt llevar-nos”. Filosofia popular de la més básica, però en el fons elemental i seguidora de la propia naturalesa; si a més a més Re és qui dona vida, llum i força a la natura, i com a components d’aquesta als homes, hem d’estar contents de tenir-lo cada dia com a un component més del grup.

Tot acompaña, la foscor, el cansament, i sobretot que l’home de la samarreta de ratlles havia promés de no explicar gaire cosa més i s’ha assegut a la seva butaca privilegiada, i s’ha endinsat, m’imagino jo i no crec equivocar-me massa, en les seves reflexions personals, que repeteix any rera any, i que cada vegada li aporten algún valor més, o una descoberta nova.

Jo aprofito, haig de ser sincer, per fer una petita capcinada i perdre’m en els somnis particulars”.

Text i vídeo: Miquel

Fotografia: Ramon

La Dama del Sicòmor 18

2009-06-01T00:16:00.000-07:00

“Amb molta probabilitat aquest ha estat un dels desplaçaments més exemplars de tot el viatge. Havíem recorregut un fotimer de quilòmetres, teníem les esquenes encarcarades, després de més hores de les previstes dalt de l’autocar. Les ganes poden més que les forcs al límit del cansament, i la il.lusió de l’activitat que anem a fer ens empenta amb força.

Per uns instants, com si de rebobinar una cinta dels antics vídeos Super 8 es tractés, ens trasl.ladem a un món més modern, motoritzat, fins i tot m’atreviria a dir amb un cert luxe.

Davant nostre, el iot, ben ancorat es mou suaument seguint l’anar i venir de les onades que, tendrament arriben al moll, per tornar enrera mar endins.

No podem perdre temps. El retard causat per la reparació de la roda de l’autocar, ha destarotat totes les previsions horàries, que sembla han de ser bastant estrictes, donada la gran demanda que hi ha de l’activitat, i de la curiosa rigorositat que mostra el responsable del vaixell.

Pugem a correcuita, i comencem a agafar els peus d’ànec que tenen preparats, i enfilem les escales que ens porten fins a l’interior de l’embarcació. Els homes a dalt i les dones a baix; una qüestió és la confiança, l’interculturalitat, i l’altra és perdre les formes. En un altre escrit parlarem de la vestimenta de les dones musulmanes.

El cert és que recordo tot el procés amb un cert estrès, donat que el monitor té molta pressa en saltar a l’aigua i mostrar-nos els encants de les profunditats marines de la Mar Roja. Posats els peus d’ànec, un dels altres inconvenients és fer encaixar unes ulleres de visió submarina, moltes a estrenar, comprades més d’una al Decathlon, i que, o bé apreten per sobre les orelles,o la goma està massa laxa i no hi ha manera de que s’aguantin. En tot cas, són uns moments de relaxació, riure i ironia amb els aspectes que tenim uns i altres.

De seguida s’han fet tres grups. Els que han seguit al monitor, llençant-se de cop a l’aigua; els que baixem per les escales i intentem seguir el ritme del primer grup fent glopades d’aigua salada, i els que, també baixant per les escales, opten per quedar-se nedant, com si d’una piscina es tractés, prop del iot, sense deixar-se endur massa més enllà, per poder tornar si les onades es compliquen.

Recordo haver fet un esforç important per atrapar als privilegiats. Esbufego sovint i faig alguna glopadeta més que m’ennuega. Arribo a veure una estona el fons marí, i engre alguna cama, o algun copet de peu d’ànec, observo meravellat una varietat impressionant de peixos i coralls multicolors. Espècies per a mí absolutament desconegudes, però d’una bellesa cridanera, movent-se entre coralls i roques, amagant-se a tort i a dret i tornant a aparèixer pel darrera d’un roc cobert d’espècies úniques.

Puc gaudir poc de l’espectacle, el meu medi natural és la terra ferma, i em costa mantenir el ritme que marca el monitor. Les onades s’animen una mica i em comencen a dificultar encara més el meu desplaçament. Com vinguda del cel, trobo una companya que gira cúa i m’anima a seguir-la per arribar junts al iot. Ella arriba abans que jo.O té piscina a casa, o ha anat molt més que un servidor a la platja.

En tot cas, després de fer unes quantes capbussades prop de la barca, pujar les escales i ruixar-se amb una manguera per treure’s la sensació de sal de sobre el cos, m’assec relaxat a babor per contemplar el paisatge. Relaxant. La brillantor del sol reflexat en el blau turqesa de les iagües m’enlluerna. Em poso les ulleres de sol i segueixo contemplant l’horitzò, i les zones on el coral està més proper a la superficie, i blanquineja les onades, al mateix temps que el vaixell es mou amb aquest balanceig agradable que, recordant molts anys enrera, quan encara el meu avi vivía a casa, seia arraulit, amb les seves cames primes i febles, en un balancí de fusta que feia anar amunt i avall, amunt i avall…, amb el cap ves a saber on, però tranquil i ben acotxat

Poc a poc va arribant tothom. Els que primer s’han tirat són els últims en arribar.

Al primer pis ens espera un dinar exquisit, per la presentación i per la fam que ens acompaña a tots. Un per un, amb disciplina europea, anem servint-nos els plats i agafem la beguda, esencial durant tot el viatge, per començar a dinar. Hi ha una prèvia , però que cal tenir present: les escales per pjar al pis de dalt. Tan sols és qüestió d’anar calçat adeqüadament, o desaclç amb els peus secs, i tenir un bon sentit de l’equilibri. Pel que recordó a ningú va perdre ni una sola part dels components del plat.

Una vegada a dalt, cadascú assegut a la banda que ha volgut, aprofitant part del sol, o buscant desesperadament l’ombra, ens disposem a fer un dels àpats més agradable que recordo.

Sempre he pensat que les ulleres de sol és un d’aquests invents pràctics i realment útils en mil i una situacions. La força de Re durant aquestes hores del migdia implica durles posades i facilita el benestar general. Però hi ha una altra funció, més terrenal, primària si voleu, caraterística de la nostra essència com a persones humanes, que és la facilitat de la xafarderia.

Tècnicament, el que acabo de fer és un “travelling circular”, és a dir, una repassada de dreta a Esquerra, i després de tornada mirant a tots i cada un de nosaltres escudat darrera la foscor que no permet veure la dirección de les pupil.les escrutadores i xafarderes.

El primer concepte que he tret clar, és que hi ha, sobretot pel que fa als homes, una certa relació entre l’edat i la figura del cos humà. Des de cossos estilitzats, alguns treballats per la gimnàstica o les maratons, passant per pagesos que suen molt però també recuperen amb la cansalada, o per homes d’edat ja tardana que encara es mantenen perquè fan molta activitat, però no poden evitar una certa prominencia a la panxa, encara prou discreta; fins als qui ja gaudim de prominències abdominals molt semblants a la cúpula de la mesquita d’alabastre. Però vet aquí que hi he trobat l’especímen que trenca els tòpics i les estadístiques, l’home que donada la seva immortalitat eterna, que potser és descendent directe dels faraons del Regne Antic, i tenint en compte la seva hiperactivitat professional, malgrat l’edat,manté encara un bon tipus, això sí, fidel al seus principis, ha canviat la seva samarreta de ratlles per un banyador, no podía ser d’altra manera, també de ratlles.

Respecte a les dones què voleu que us digui. Hi ha de tot. Suposo que deu ser un factor relacionat amb el pas del temps, però cada vegada diferencio menys les edats i, com diu un bon company de feina, cada vegada el ventall d’admiració del cos femení és més ampli. He observat que n’hi ha que porten bañador, unes amb ratlles, les altres llisos, amb tires creuades a l’esquena, més escotats, més apretats, amb la cintura marcada, amb banyadors marcats per la cintura; i altres que porten bikini, independenment de l’edat, amb topos, ratlles, llisos, de copa triangular, de gran copa; de cadera ampla, de cadera estreta, de cul sortit,de cuixa farcida, de canya estreta; en tot cas totes de bon mirar, i ara que hi ha més confiança content de que n’hi hagi més que homes.

Tot plegat, com veieu, és un dia de relax. El iot ha començat a refer el camí de tornada, i ens deixa de nou al port, al costat d’altres iots que han transportat a turístes, i tota la colla baixem per tal d’apropar-nos de nou a l’autocar i reprendre, si és que algú l’havia deixat, el nostre recorregut històric cap a una etapa nova d’aquest período espectacular de la historia, com és l’Egipte Faraònic.

Miquel

La Dama del Sicòmor ( 17 )

2009-05-30T01:59:00.000-07:00

"Avui hem hagut de llevar-nos més aviat, i estar molt puntuals a l’hora establerta a l’entrada de l’hotel d’El Caire.. Un per un anem deixant la tarjeta de l’habitació, i els que han fet ús d’algun extra paguen l’import que correspòn. Aques fet endarrereix una mica la sortida de l’autocar, donat que la manipulació dels billets, les monedes i els canvis é pro peculiar i enrebassada.
Des del primer dia, vist des del punt de vista de la meva professió d’empleat de banca, vaig veure clarament que en aquest sentit tot funcionava diferent, des de la manipulació dels bitllets, passant per la forma de fer els pagaments, fins a la manera de guardar-los. Però això ocuparà les línies d’un altre capítol de la nostra Dama, que ara reprèn el relat de la sortida.
Aquest sigui, possiblement, el recorregut més llarg que fem amb autocar. Estem tots avisats i conscientciats de les sis hores, una amunt una avall, que trigarem per arribar a Urgada. En la línia de la filosofia del viatge, és una ruta que no fan tots els turistes que venen a Egipte, però sembla prou segura com per no haver de prendre certes mesures preventives.
El cert és que fa una temperatura força alta, malgrat el sol encara està sortint. A la nostra esquerra, com un doll de vida, comença a aparèixer el déu dels egipcs faraònics, començant a il.luminar la terra, l’única que deuria existir ordenada en el seu temps, i que ara està repleta d’edificacions inacabades. La sortida de la gran ciutat no és pas fàcil. El trànsit, veritable maldecap pels que vivim en la quadrícula urbana de Barcelona, ordenada pautadament per uns semàfors que la majoria respecta, ja és dens i sorollós, però comencem a estar-hi avesats.
Imatges del cercle solar, encara amb aquella llum matinera entre el roig i el groc, passant per darrera del minaret d’una mesquita; o brillant per entre un grapat de palmeres em treu la son, i em retorna al pais que fou i que és diferent. Els tons de la verdor s’animen a mesura que avancem. La sorra, la que podem contemplar a la dreta, darrera de les últimes palmeres regades pel Nil, comença a recobrar la seva brillantor i suavitat acollidores. La nit va quedant enrera. Pels qui adoraven a Re, Nut ja li ha deixat pas amb la seva barca, i es guarda el llençol negre, plegat d’estels brillants, tot amagant-se sota terra, a l’espera de que el seu amo, el Déu dels déus, li donés de nou l’ordre de sortir, i així acabar el cercle vital diari. Qui sap quants anys fa que repeteixen el mateix recorregut, qui sap quants anys passaran encara fent-lo. El cert és que els contextos canviaran, i les formes, i les maneres de dir les coses, i malgrat a casa meva diem que el sol surt per l’est i es pon per l’oest, que la terra dona voltes incansablement al voltant del sol, els faraons, i tots els que van creure-hi i venerar-los, encara veuen passar cada vint-i-quatre hores, a Re per la bòveda celeste, embarcat, de l’ordre al caos, i del caos a l’ordre, passant de la llum a les tenebres i a l’inrevés.
Nosaltres, humils viatgers en aquestes terres per la majoria desconegudes, estem anant tranquil.lament asseguts a les nostres butaques,amb la sensació de que anem a una velocitat superior a la que deuríem. Es deixen sentir els primers comentaris, però això sí, discretament, de seient a seient, i sense atrevir.nos a dir res en veu alta per no ferir cap sensibilitat. Quan ja fa estona que circulem per una carretera en força bon estat, però repleta de corbes, les sensacions de temeritat van creixent i un rumor general s’apodera de tots, fins arribar a en Josep. En aquell moment, crec que més per educació que per convenciment, el professor parla amb el fill de n’Osman i li comenta que hi ha comentaris, entre nosaltres, que va massa ràpid. Sembla que el comentari ha reeixit, tot i que al cap d’uns quants quilòmetres ens trobem de nou en la mateixa situació que fa mitja hora.
Ja fa estona que anem circulant prop de la Mar Roja. Els que tenim la costa a prop, i estem avesats a veure les costes marines, segurament que no ens quedem tant sorpresos per la visió d’un o altre mar. L’entorn és el que els fa diferents. La blavor fresca de les seves aigües em frapa. Just allà on acaba la zona desèrtica, sense vegetació, sense res que separi la terra del mar, tot plegat fa un conjunt d’amplitud inacabable, on l’horitzó s’endevina i es confon amm la terra, donant a entendre la forma esfèrica del nostre planeta. Hi veig contrastos de colors. En alguns moments endevino aigües més profundes, i en altres, la foscor del blau m’indica que hi ha alguna fossa. És una imatge preciosa.
Però la carretera, una vegada ha deixat les corbes, s’allarga en línia recta, i esdevé com una inacabable recta d’enlairament, separant-se un xic de la costa, i apropant-se més al desert, protegit per un seguit de montículs rocoses que amaguen, així ho intueixo, una enorme extensió de terra de ningú, oberta a l’infinit, lluny de rius, d’oasis, i inhabitable per la condició humana actual.
Enmig d’aquesta sensació de desert, però, trobem alguna població, petita, amb alguna construcció dedicada a l’allotjament de turistes, però em sembla que en mal estat de conservació, com si el negoci no hagués anat bé ñes últimes temporades. En un d’aquests enclaus mig urbanitzats l’autocar s’atura. Sembla que hi ha un problema de pressió en una de les rodes, i hi ha possibilitat de canviar-la o reparar-la. En tot cas ens va bé a tots que, amb permís del mestre, entrem de cop a un bar per prendre alguna cosa fresca i deixar descansar una mica les esquenes.
Quan baixo de l’autocar veig a la Mercè que es dirigeix cap a en Josep i li diu,

- Però…, no li pots dir al conductor que com a mínim respecti els senyals de circulació?

Tinc tant present encara l’esclat de riure que va fer en Josep, amb aquella satisfacció que ho fa quan ha trobat la gràcia especial en algun comentari o acudit, ensenyant tota la dentadura i forçant la musculatura facial al màxim, que no puc evitar un petit somriure quan escric aquestes ratlles.

- Aquesta gent són així, Mercè!…. - li diu – que respectin els senyals?… Ells condueixen a la seva manera – i va seguint caminant comentant la jugada amb la Mercè, intentant fer-li entendre que hi ha fets consumats i costums massa arrelats que hem de comprendre com a propis de la seva manera de fer.

Tot plegat, res especial, hem entrat al bar, hem consumi una pepsi-cola i hem esperat ben bé una hora a que la reparació de la roda arribés a bon port.
Començant a entendre ja una mica el tarannà dela zona, he pujat de nou a l’autocar sense preguntar si tot estava resolt, o encara hi havia algún problema. És com aprendre a improvitzar constantment, deixant que els fets i els esdeveniments vagin passant prop nostre sense voler-los canviar a la nostra manera, no paga la pena i fins i tot no sé si és prou lícit fer-ho.
El recorregut es fa ara més monòton. Les rectes predominen en el grajecte, i el mar i el desert ens protegeixen a banda i banda, invitant cada vegada més a la reflexió. M’imagino de nou com deu haver estat de dura la vida en tots aquests territoris; per altra banda, cal tenir present també cert privilegi, si en podem dir d’aquesta manera, del fet de tenir tant espai, el Nil, el mar, el desert per recorrer, per contemplar, per pensar, encara que des del meu punt de vista d’”urbanita” acomodat, penso que em costaría molt adaptar-me a una vida nòmada enmig de tanta extensió de món.
El que sí que tinc molta consciencia de la meva ínfima presencia en aquest cosmos tan inmens, i a la vegada desconegut. Enmig d’aquestes esplanades hom se sent petit, minúscul, insignificant ; però també es pot notar la sensació de pertinença, de ser una peça més del gran engranatge natural que és el nostre planeta. Un sentit de pertinença que a vegades oblidem quan agafem el metro a corre-cuita, o sortim desesperats de la feina, amb tot d’un garbuix de d’anades i vingudes de les nostres neurones. A Barcelona, enimg de tot l’aldarull, ens sentim integrats en una societat “civilitzada”, per emprar expressament un adjectiu discutible. Tenim el sentit de que tenim, de que fem, de que som, i de que mantenim unes normes i unes estructures bàsiques per a que el món funcioni.
Oblidem, pero, i massa sovint, que l’engrantage és molt més gran que el que marquen les línies frontereres dels països europeus i americans del nord. Possiblement no volem arribar, o no interessa que arribem a plantejar-nos espectatives mentals que passin més enllà d’una col.laboració económica amb una ONG, o amb el comentari, políticament correcte, amb els companys de feina, defensants els “pobres immigrants” que es desplacen al nostre país buscant allò que el nostre màrketing, excel.lent arma de batalla, que crea espectatives allà on potser no fa falta, i, el que és pitjor, sense saber amb certeza que podrem fer-les realitat quan s’arribi a casa nostra. I tampoc estem avesats a pensar si tot el que ens han contat dels nostres orígens és tal com va ser realment; ens costa meditar i intentar admetre que, a mesura que s’investiga més es van trobant més dubtes, o alternatives a explicacions diferents a com hem arribat a la nostra situación actual, i d’on es donares les primeres passes per de la nostra Europa actual. Àfrica, aquest continent tant divers, desconegut i manipulat, pot haver aportat molt més del que sembla a la nostra “civilització”, però admetre segons quins temes és un excercici d’autocrítica que ens és molt difícil de fer donada la comoditat, i si em permeteu la mediocritat, en la que ens podem haver instal.lat. Segur que no hem tornat, ni de bon tròs, tot allò que el continent africà ens ha donat des de temps immemorials, al contrari, ens n’hem aprofitant abastament.
El desert segueix present a la dreta, i el mar a l’esquerra. Davant, entrellaçant-los ambdós, l’horitzó, la línia on res acaba, sinó que cambia de forma, i que enriqueix la nostra terra amb les diferències.
L’autocar segueix, a la velocitat que creu oportuna el conductor, i poc a poc veiem com el paisatge canvia, allunyant-se cada vegada més dels contraforts que amaguen el desert al darrera, i ens apropem més a la costa.
El paisatge canvia en pocs instants. Estem arribant a la ciutat d’Urgada, la carretera a millorta, i comencen a veure’s edificis. A primer cop d’ull em dona la sensació d’entrar a poblacions com Lloret o Sitges, on una gran part de la ciutat és dedicada al turismo. De sobte comencen a aprèixer carrers asfaltats, quadriculats, amb fanals, entre els quals hi ha, o bé terrenys preparats per a la construcción, o llargues fileres d’apartaments per a turistes. A mesura que ens anem acostant al centre, els carrers perden l’entramat linial i es fan més anàrquics, a la vegada que comencen a aparèixer botigues, bars, gent caminant amunt i avall, i soroll de botzines avisasant del pas dels automòbils. Hem passat ja un parell de mesquites, petites però molt ben pintades i decorades, i ens perdem pel garbuix, ara sí normal pel que estem vivint aquests diez, on predominen les botigues amb material de platja, però sobretot de buceig, el que la immersió lingüística globalitzada ens fa anomenar “snorkeling”.
De sobte em veig amb l’obligació de canciar de “xip”. Tinc la impressió d’haver deixat enrera una experiencia mística, religiosa, histórica, cultural, trascendent, veient les pirámides, i recorrent els carrers d’El Caire, per fer una parada en el recorregut històric i acostar-me més als nostres temps. Podriem dir que estem en un momento de transició del viatge, com si ens de cop i volta haguéssim entrat en un período intermedi, un espai històric més caòtic, però més conegut per nosaltres, entre l’ordre espiritual i cultual del Regne Antic, per anar cap a una altra fase del viatge, desconeguda, interessant segur, però m’imagino ben diferent a la viscuda fins ara.
Però a banda de pensaments i de reflexions, deixem que es relaxi el nostre cervell i deixem-lo volar i descansar una mica fruïnt d’una mica d’activitat lúdica.

Miquel

La Dama del Sicòmor ( 16 )

2009-05-29T01:59:00.000-07:00

Viatjar en un autocar no presenta, a priori, gaires alicients. Per això, quan vàrem anar a la primera xerrada del viatge a la UOC, on se'ns en van explicar abastament totd els detalls, la Mercè i jo vàrem pensar que les nostres esquenes patirien, i que seria dur.
Com sempre, amb aquesta obsessió que tenim molts humans de creure preveure el què passarà, abans de tenir-ne l'experiència, ens va dur a un pronòstic del tot equivocat.
Igual que a l'escola és important que els nens aprenguin a base de viure, tocar i veure tot allò que manen els temaris oficials, és important, sempre que es tingui un objectiu clar del què es vol fer, i què es vol aprendre, tenir-ne la vivència, experimentar-ho en pròpia persona. Val a dir que els comentaris, o les referències que teníem del professor i de la infraestructura, ja ens feia fer confiança a l'aventura.

Assegut al meu seient, envolcallat per l'aire acondicionat que m'aïllava de les altes temperatures, no vaig patir gairebé gens cap mal d'esquena, ni cap sensació especial de cansament.
S'ha de dir que, tot i que les dones tenen aquesta fama, unestigma social dels molts que ens marquen, de xafarderes, jo, home fet i dret, trobo una enorme satisfacció en anar mirant amunt i avall i observar constantment el que passa al meu entorn; i de pas, si puc agafar alguna frase al vol d'una conversa aliena millor.
La meva visió del grup era limitada, donat que estava assegut a la part davantera, però ja donava prou prespectiva per veure de tot. També estava més a prop de l'enorme visor que es el mirall davanter de l'autocar.
Ningú em molestava la vista. Just davant meu, amb una alçada prudent, una noia morena amb el cabell recollit amb una goma em permetia tenir camp de visió. La Mercè ho tenia més malament, perquè, també amb el cabell recollit, però amb més alçada i amb bastanta més movilitat, la passatgera del seu davant li interceptava amb certa freqüència algunes vistes. Al davant d'aquestes dues noies hi era l'altra, que no tenia ningú al costat, i amb la seva discreció passava desapercebuda en els viatges en autocar.
A l'altra banda del passadís, a la nostra mateixa alçada, inquieta, incisiva en els comentaris, xerrant pels descosits, i repleta de penjolls recopilats després de llargues xerrades amb els nens que ens avassallaven, una noia de pell molt blanquinosa, aragonesa fins a la mèdula, i molt interessada en les explicacions, substituia el fil musical amb la seva veu constant, inacabable, que malgrat tot recordo amb afecte. Al seu costat, fidel a qui la va portar al viatge, discreta, il.lusionada, com una nena amb sabates noves per tot el que anava vivint, la oia, tot i l'edat que no sembla tenir, passava les hores de viatge mirant el paisatge per la finestra.
Just al seu davant, amb un estil de vestir, caminar, i comunicar-se amb els altres peculiar, madurs tal com denuncien les cabelleres blanques, una amb més pèl que l'altra, la parella vivia amb interès gairebé professional tots i cada un dels continguts, i en feien comentaris d'interès amb el seu català amb deix francès, que a mí em resultava molt agradable, com a variant dels sons de la meva llengua materna.
I just darrera les dues noies aragoneses, la parella feliç, romàntics els dos, suposo, ell amb un petit excés abdominal, molt inferior al meu, discret, entre el català i el castellà, amb unes ulleres i un aspecte que a mi em donaven sensació de persona que està constantment processant la informació. I al seu costat, més bellugadissa, amb una energia que va anar mostrant a mesura que passaven els dies de viatge, que movent la mitja melena de cabell negre ha animat les festes que posteriors al viatge hem fet.
Dels primers seients què voleu que us digui, en Osama i en Hamdy negres de cabell, jo els veia d'esquena, un més que l'altre, amb un contrast radical amb l'altra banda del corredor, on una calva lluent i blanquinosa que protegia en el seu interior una capacitat increïble de coneixements, i una passió impossible de dissimular per tot el que ens va ensenyar durant quinze dies.
El conductor gairebé no el veia, estava en un nivell inferior, més aviat el sentia quan en Josep, provocant de nou una situació de distensió, li acostava el micròfon i n'Osman deia: "falta uno, falta una!", i tots rèiem empesos per aquesta picaresca còmica i subtil que, ben portada, és extremadament agradable.
Dels que estaven més al darrera ja en parlaré en un altre moment, que potser n'haurem de fer més d'un capítol, i potser seria bo entrar més a fons i matxacar-los una miqueta més.

Miquel

La Dama del Sicòmor ( 15 )

2009-05-24T14:44:00.000-07:00

"Ja he perdut una mica la noció del temps. Bona senyal. Tot i que fa poc que hem arribat, dia a dia, i des del mateix punt de partida, hem anat descobrint un espai, una estructura o més persones noves, que ens han anat aportant vivències i coneixements.
El Caire no hem pogut veure’l massa a fons. N’hem tastat algunes zones, i sobretot n’hem soportat les botzines i la bogeria, al nostre entendre, d’una circulació automobilística anàrquica i excitant. Els vianants esperen prop de les voreres que arribin les furgonetes que, malgrat anar plenes fins al capdamunt, paren, obren la porta i indiquen el recorregut que fan. El vianant decideix si hi puja o no. També he vist freqüentment baixar, encara amb l’automòbil en marxa, a més d’un home o dona que, havent arribat al seu destí, amb un salt sobre l’asfalt en mal estat del carrer. Creuar una plaá, una rotonda, sense semàfors, és una altra sensació que m’ha cridat l’atenció. Camions, camionetes, furgonetes, vianants, taxis i cotxes particulars, s’entrecreuen en un intercanvi de direccions, a primer cop d’ull aleatori, fent zigues-zagues arriscades, superant els obstacles i els vianants que van de banda a banda de la calçada, esquivant al seu temps els paraxocs dels cotxes. El parc automobilístic, en la seva majoria envellit, ajuda a donar una imatge constant de caos i d’anarquia conductual preocupant.
De totes maneres, passats aquests primers dies, observades les conductes, he arribat a pensar que no es tracta d’una inconsciència de mobilitat, ni manca d’educació viaria; senzillament es tracta de la seva manera de conduïr i d’estructurar el seu espai de moviment urbà.
Fins i tot, quan jo he intentat imitar-los, he baixat de les voreres, he creuat entremig dels cotxes, i he anat per allà on arribava abans al meu destí, ningú m’ha mirat malament, i fins i tot he notat una primera impressió de llibertat. Segurament només es tractava d’això. Aquella primera imatge que vaig apreciar des de l'’utocar, el primer dia, sortint de l'’eroport, ara ja ha començat a canviar, en el sentit de comprendre que és la seva manera, que aquí, a la capital d’aquest país amb costa mediterrània, nosaltres som “els altres”, els que estem desubicats i hem de saber comprendre la seva manera de fer.
Més enllà de la part urbana , les nostres sortides han tingut destins diferents, a les diferents necròpolis de l’Egipte Antic, intentant seguir d’una manera acadèmica la cronologia dels fets, i la de la construcció dels diferents monuments funeraris. Des de Memfis, passant per Saqqara, i arribant fins a l’esplèndid conjunt de Giza, hem anat descobrint, un per un, els diferents estadis evolutius d’una civilitació, d’un poble, que, ara fa cinc mil anys, va crear el primer estat polític, mantenint-ne la unitat, i la uniformitat cultural i cosmogònica al voltant d’un dels rius més llargs de la terra.
El recorregut no és pura casualitat, Metòdicament estudiat, en Josep ens ha plantejat una primera part del viatge com la presentació dels grans canvis culturals que a partir del neolític es van dur a terme a la zona nilòtica. La unificació de l’Alt i el Baix Egipte, el canvi cosmogònic, de manera que el sol passa a ser el principal element de la concepció religiosa dels egipcis, són exemples d’una evolució. No és l’única part del planeta on es van produir aquests canvis, però sí que en aquesta zona va aconseguir una gran implantació, i van ser l’inici de tres mil anys d’una història rica en art, construcció, tradició oral, batalles, rituals, organització social, escriptures funeràries, estructures cada vegada més complexes, model d’una simbologia de la victòria de l’ordre sobre el caos.
Des del Museu Egipci, resum inicial d’un recorregut molt ràpid, però iniciador dels “intríngulis” i dels petits secrets i motius que motivaven les diferents actuacions, passant pels primers intents de la Dinstatia III fent piràmides graonades, passant per l’interès en fer cada vegada més estables i consistents les construccions amb la intenció de poder garantir l’eternitat faraónica, fins al canvi de proporcions de volum entre la pirámide de Micerí i el seu temple, i la complexitat dels espais funeraris amb llacs, temple alt, temple baix, i rampa; la historia ha anat evolucionant, la nostra, igual que va evolucionar pels homenets que habitaven la llera del Nil durant aquests milers d’anys.
Tot i que, n’estic segur, la importancia que li donem no era tanta com li donaven ells. El pas de les hores, la cronología dels naixements, morts, accions i esdeveniments, no tenien el mateix sentit que estem considerant nosaltres. Cada hora que contem nosaltres, era com una alenada de vent enmig del desert sense temps pels egipcis del Regne Antic; la distribució de les hores, dels dies, dels mesos, tot i que existía, teníen una directa relació amb el conreu, amb les crescudes del Nil, amb les sortides i postes de sol, i en conjunt marcaven aquesta cosmogonía solar, vital i mortal a la vegada, que donava sentit a totes les activitats. Egipte, en el seu moment faraònic inicial, estava regit per un temps indeterminat, per les voltes del sol, un espiral intemporal de vida més enllà de la mort, transportat amunt i avall per la barca, l’estri imprescindible per qualsevol desplaçament, més que exemplar, etern i garantidor de l’ordre còsmic.
A partir d’ara, una vegada visitades les principals manifestacions d’aquesta religiositat, reprenem el viatge, com si d’un període intermedi es tractés, ens desplacem de ciutat, per arribar en unes quantes hores fins a Luxor, la Tebas que va lluir esplendorosament en el seu moment de màxima importància cultual.

Text: Miquel
Foto i comentari adicional: Ramon

LA Dama del Sicòmor (14)

2009-05-21T14:03:00.000-07:00

"Recordeu la barca de Keops? Jo encara hi dono voltes. Primer la imatge de les tres piràmides, una darrera l’altra, la tercera més petita, deixant una seqüència d’estructures arquitectòniques perfectes.

En Josep ens va fer pujar a una mena de turó amb el seu “ial.la!, ial.la!, la samarreta de ratlles horitzontals vermelles i blanques, els pantalons piratesi les sandalies de desert. Vam trigar una estona a reunir-nos. La temptació d’agafar la imatge, el conjunt monumental complet, des del vessant correcte, era massa forta com per arrbar massa d’hora a turó.

Des d’allí dalt, condensat, espès, com inacabat, es podia veure bona part dela ciutat del Caire. Molt a prop de les primeresdunes de sorra, un esplèndid espai verdetrecreuant arbredes, gespa, i alguna font, els jardins d’un luxós hotel deixa, als observadors el record encara present d’una considerable ocupació colonial, europea per cert, amb interessos imperialistes, que va aprofitar els recons més insòlits i bells de la zona de Giza.

El contrast de l’edificació hotelera, ordenada, reforçada i selectiva,amb els desgavell de centenars de cases, casalots, i pisos sense acabar de l’altra banda del carrer és inevitable. S’endevina una important aglomeració de carrers sense asfaltar, racons abandonats i allotjaments destartalats, que fan reflexionar massa sobre les diferències, per uns inevitables, pels altres necessaries, i per a mí demostració clara i concisadel daltabaix que està causant l’ambició humana, la intransigència i la manca de respecte entre les mateixes persones.

Fa molts anys, milers d’anys, l’esplèndid espai colonial era ocupat per un gran llac, el llac que corresponia per principì, per naturalesa, per creença dels habitants d’aquest petit pais que es creia el centre del món. Segurament tampoc eren justos, possiblement tenien prou aspectesa amagar des de punts de vista conductual o moral, com tothom penso jo; però per sobre de tot teníen el dret de mantenir viu el seu llac, espai religiós, ritual, i preludi de l’accés a les grans piràmides.

Per entremig se’ns barregen una colla de camellers que mig vaguejen aclaparats per la calorada de tantes hores atenent turistes. Els camell, asseguts amb les potes doblegades, remuguen tot un grapat de vegetals que els proporcionarà la força suficient per atendre els turistes que vindran a l’horari de després de dinar. Un d’ells renega escandalosament, mai n’havia sentit cap, i realment em va causar sensació l’estridència amb la que expressava el seu estat d’ànim.

En Josep mentrestant, ens explicava la importància que tenia la dona en el proces de successió dels diferents faraons.

Uns metres més enllà, després d’un d’aquells desplaçaments exemplars, que vàrem arribar a fer amb un nivell de perfecció realment admirable, arribem a la fossa, l’espai, la carcassa rocosa on es va trobar la barca de Keops, uns esructura naval de tamany considerable, que curosament, els ritus s’han de seguir amb exactitud precisa, s’havia guardat durant milers d’anys desmuntada, com si es tractés d’un d’aquells jocs de construccions que recordo haver vist de petit per casa, i se n’havien mantingut totes les peces en un estat prou adequat.

De nou el treball, la perfecció, l’ordre, les seqüències dels fets una darrera l’altra, sense deixar de banda cap detall, tot per garantir els viatges, les anadesi vingudes dels faraons en la seva eternal vitalitat, una vegada havien traspassat, com qui retira una cortina, la vida dels vius de la dels morts.

La barca, el llac, el Nil, el transport habitual i lògic, per la importància de l’aigua per aquesta terra tan àrida, acompanyen I engrandeixen els complexe funerarsdels que quiaven el destí d’un poble, obedient, respectuós, i temerós, perquè no dir-ho de no ser fidel al fet primordial i a la inmortalitat del maxim mandatari. Les grans ingenieries actuals, els millors arquitectes, els tècnics més valorats de l’actualitat, han d’estar admirats d’aquestes petites peces d’ingenyieria que, amb material molt rudimentary, een capaços de realitzar un grapat d’homenets, enmig del desert, protegits per Re, i delerosos de que l’ordre segues regnant.

Només el fort convenciment, potser la part religiosa de la seva consciència els permetia fer aquestes obres. Com diu Jan Assmann en un llibre preciós i agradable titulat “Egipto, historia de un sentido”, “solo quién representa la eternidad puede llevar a cabo obras tan grandiosas”.

Miquel

La Dama del Sicòmor (13)

2009-05-17T03:27:00.000-07:00

"Giza és molt a prop de l’hotel on ens allotgem. Hem sortit d’hora per evitar aglomeracions, i hem hagut de negociar amb la policia turística l’accés al recinte. Sortosament, n’Osama té un parent amb un càrrec en aquest cos d’ordre, i amb un parell de trucades han quedat tots els tràmits arreglats.
L’arribada a la zona de Giza és ben bé com l’entrada a qualsevol centre comercial turístic de casa nostra. Les botigues amb un enorme mostrari d’estatuetes, imatges, imitacions de papirs; venedors ambulants amb figuretes, postals i mocadors, i els qui ofereixen fer un tomb al llom dels camells.
Des del meu seient no puc veure-ho, però m’imagino la cara, i no vull pensar en els comentaris interns que es deu estar fent en Josep, en veure tot l’espectacle. A més a més han fet uns murs nous que tanquen el recinte, i es fa difícil no seguir la ruta prevista pels autocars turístics que han decretat les autoritats. En tot cas fem un parell de passades per davant de l’esfinx, per aprofitar la llum del moment que, segons sembla és la més adequada per trobar-hi els tons més vistosos i bonics.
Una vegada hem aparcat el bus, en Hamdy, diligent com sempre, fa l’intercanvi de les entrades pel grapat de bitllets de lliures que comporta pagar l’entrada per a quaranta persones.
La piràmide, les tres piràmides, perquè des d’aquí ja es poden veure les tres, són impressionants. L’alçada, l’enorme perfecció de les seves formes i la vistositat de la seva estructura deixen bocabadat a qualsevol dels visitants que s'hi acosta. La pedra, aquests grans blocs que es sobreposen uns als altres amb milimètrica disposició, estan desgastats. No en va el pas del temps, el vent, la sorra, i perquè no dir-ho, l’acció humana, les han deteriorat lleugerament, però es mantenen allí, fermes, consistents, donant fe de la seva construcció i de la seva fidelitat al faraó que les va fer construir.
Ens enfilem per les escales que arriben fins a la sortida, entrada segons el dossier, i deixem el material fotogràfic a cura de l’home que, entre feixuc i avorrit per la quotidianitat de la seva funció, resta assegut a l’ombra de les roques.
En Josep ens acompaña pel primer passadis. Podem caminar drets i s’hi està fresc. Ens mostra un corredor que està vallat, i al qual no hi ha accés al públic, i que hauria de portar a una cambra subterrània. Uns metres més endavant ens fa una petita explicació del que veurem, i ens deixa per retrobar-nos una estona més tard a la sortida. El camí segueix per una rampa que es pot pujar força bé, més estreta, i que dona pas a la gran galeria.
Sense paraules. L’alçada, la grandiositat, el volum, la llargària, l’avís de que alguna cosa gran ens espera al final de la gran rampa. I tot gràcies a l’expressió màxima d’aquesta tècnica d’"aproximació de fileres", idea elemental, però tenint en compte el moment en que es va construir aquesta piràmide, la de Keops, una demostració més de que la tecnologia, si té un sentit coherent i profund al darrera, arriba a la nostra ment i és capaç de consolidar grans estructures.
Ara l’accés està adaptat amb unes baranes i uns graons de fusta que faciliten l’ascens, tot i que els genolls se’n ressenteixen considerablement, un cop arribes al capdamunt.
Una mirada enrera em dona la impressió d’estar en un estadi superior.
El pas per l’avantcambra és delicat per la meva esquena, però es fa l’esforç amb la il.lusió d’arribar al punt final de recorregut. Tots, un per un, anem creuant el pas que ens duu a la cambra reial, i a mesura que arribem, ens asseiem en un racó de la sala. Abans però ens apropem al que queda del sarcòfag. Jo no m’atreveixo a tocar-lo; miro el seu interior, l’observo en silenci i en faig una fotografía mental de com podía estar depositat el cos, i com podía estar decorat tot plegat, però sóc conscient que són pures imaginacions, no em crec capaç de saber realment com era.
Al seure a terra, sense recolzar l’esquena a la paret, creuo les cames i desconecto de l’exterior.

Escolto el silenci.

Deixo marxar els sentits volant per tota la cambra, m’apropo al sarcòfag, hi dono voltes, i em disculpo per haver profanat aquest espai, només creat per a un faraó, només creat per a Keops, segellat després de que el seu cos fos depositat, i que el summe sacerdot pronunciés les paraules adequades. Les ofrenes, els vasos canòpics, recipients especials on es guardaven certes vísceres, per tal d’evitar la descomposició del cadáver, i on hi havia una solució líquida a base de natró, i només amb el nom i títol del difunt, s’encarregaran de fer la resta, de proporcionar tot el que necessiti el faraó pel seu gran viatge. És a dir la màgia ha fet la seva funció. Qui sap si encara l'està fent.
I és en aquest viatge silenciós dels cinc sentits, per l’avantcambra, per la gran galeria, i tornant a les restes del cofre que reposa encara dins l’estructura piramidal, que entenc per primera vegada, com si d’una forta fiblada hagués punxat el meu cervell, la resposta a la gran pregunta que em va portar a seguir estudiant el món funerari egipci, i després l’antropologia de les religions; la frase la formulava el manual del curs de Prehistòria i Història Antiga que, a través de la UOC vaig poder gaudir. Deia així: “el faraó és un rei o és un déu?”.
Tan senzill, simple, esencial, però difícil de respondre amb contundència, si no es viu l’experiència en la pròpia pell, si no es surt del cercle viciós que la formació occidental, constantment obssessionada en fer-nos veure una realitat millor i inalterable, ens té tancats.

Només la religió, el sistema de creences coherent, els sacerdots, els rituals, el Nil, el sol, el desert i els temples de culte, i aquests moments de silenci que hem de saber escoltar, ens poden confirmar que el faraó era considerat realment un déu".

Miquel

La Dama del Sicòmor (12)

2009-05-16T03:53:00.000-07:00

"Des de Barcelona, abans d’iniciar el viatge, un dels moments que pensava havia de ser molt prioritari, era la visita que farem avui. Ara, tot i que segueixo tenint lleugerament aquest sentiment, mentre l’autocar ens acosta a les piràmides de Giza, vaig tan plè d’emocions i de descobertes, que només crec que d’aquí a unes hores farem tan sols un pas més en aquest recorregut, sorprenent i a la vegada excitant, per la història de l’Egipte Faraònic, o potser, qui ho sap, de la nostra pròpia història.
Mentre veig passar cases i mes mases, a mig fer, amb obertures sense marc i cortina per finestra, antenes parabòliques i terrats a mig edificar, repasso des de la primera visita totes les impressions.
En Josep explica, clar, contundent, deixat anar per aquella passió que fa sortir discursos coherents i interessants, què és el que veurem aquest matí. Qui més qui menys ja ha vist les fotos de les tres grans piràmides, meravelles del món que Heròdot va descobrir ja en els seus viatges. Els que som més grans, estudiants del bachillerat de l’època de la dictadura, segur que teníem la foto de les tres construccions en alguna pàgina del llibre d’història de l’editorial Vicens Vives, o potser de la Teide. En tot cas, recordem perfectament les explicacions i els dibuixos de rampes infinites, amb un grapat d’esclaus que, sudorosos i fuetejats brutalment, pujaven enormes blocs de pedres, per satisfer l’afany de poder, i l’ambició narcicista de faraons vividors, envoltats d’harems esclavitzats i escoltats per dos esclaus, d’una bellesa bisexual, que feien anar amunt i avall uns enormes plomalls per ajudar, ordres del protocol, a soportar les enormes temperatures del moment.
Jo haig de ser humil, i reconèixer que no tinc encara els suficients coneixements per arribar a certes afirmacions, però sí prou senderi, després de les explicacions rebudes aquests die, algunes lectures, i l’experiència visual i presencial viscuda aquests últims dies, com per entendre que, una vegada més, la voluntat, o potser hauria de dir la necessitat, de mantenir una estructura cultural a occident, ha fet deteriorar abastament infinitat d’informacions que ens han arribat com a certeses inamovibles.
Segueixo mirant per la finestra. Escolto l’explicació però observo tot el que passa a l’altra banda de la finestra. Ara les cases ja s’han fet més espaioses, el trànsit ja no és tan dens, però les botzines no deixen de sonar, i els homes i les dones van amunt a avall amb aquest ritme de caminar que ja em comença ser familiar.
Faig un repàs ràpid als tres o quatre primers dies. Em ve al cervellla imatge d’una progressió, d’un seguit d’imatges i sensacions que són correlatives, que s’enllacen unes amb les altres, i que tenen sentit si així les interpretem. La pirámide graonada, per sí mateixa no és res, només un grapat de tovot i pedra amuntegats que formen una estructura curiosa. El complexe funerari complert de Djoser, explicat, dóna sensació d’una consistencia lógica que fa apreciar el conjunt de pedres amuntegades. La pirámide Roja, Dashur, la Romboidal, demostren uns canvis, una complexitat superior, un graó més en l’estructura cultural i ritual, però que arriba allí enllaçada amb coherència amb el que donava sentit a la vida del poble egipci. L’essència i la base eren les mateixes, però d’alguna manera s’havia de consolidar, de conservar aquest sentiment, aquestes ganes de viure del poble; i aquest era el sistema de creences, transmeses una darrera l’altra, generació darrera generació, de paraula, de pares a fills, assegurant-ne lapermanència, pensaven ells, que eternament.
Suposo que avui veurem un pas encara més endavant en aquest llarg fil històric que estem vivint dins i fora de l’autocar.
Però per altra banda, hom no pot deixar de seguir fent-se preguntes, o així crec jo que hauria de ser. Estem parlant de 3.000 anys abans de l’era cristiana, i aquesta no era l’única zona on hi havia vida humana a la terra. Què feien els pobles que, a vista de satèlit no habitaven gaire lluny del riu. Teníen el seu sistema propi de creences? Quins símbols feien servir? Eren conscients de que el món era l’espai que ells ocupaven i prou?
Estic convençut que sí. Llavors em pregunto, són el egipcis que creen un sistema concret de símbols, de creences, d’estructures? O és una condició humana la de ser religiós, i d’organitzar tota la seva vida al voltant d’una creença concreta?
De fet els sumeris i els acadis feien construccions, els zigurats, elevades cap al cel; fins i tot l’exposició de la Torre de Babel que es dóna a la Bíblia cristiana, no deixa de ser la visió d’una estructura que s’eleva per arribar el més alt posible.
Llavors, segons el que acabo d’exposar, pot ser que el que ens han explicat fins ara, punt de vista occidental, de que la civilització, el progres, l’evolució, són aspectes que s’originen a la zona del creixent fèrtil, però que de seguida són absorbides pels grecs, els romans, i posteriorment es va mantenint fins arribar als nostres dies.
De fet recordo, quan estudiava Història Antiga a la UOC, que em va sorprendre un concepte, el de “sustrat cultural africà”, que en certa manera donaria una visió diferent a la que fins ara hem tingut dels inicis del que hem anomenat historia, i que pels egipcis no tenia el mateix sentit. D’aquesta manera, si trobem representacions, figures, estris, semblants, en zones nord-africanes, des del Sàhara fins al Nil, podem establir una conexión hitòrica anterior, que enllaçaria perfectament amb les dinasties anteriors a la Djoser, però potser faria pensar que el nostre origen, estic parlant dels europeus que racionalitzem tot el que se’ns posa al davant, tindria més a veure amb els grups humans neolítics africans que no pas el que ens han explicat sempre.
Mentre veig el perfil imponent de les grans pirámides de Giza pensó en la historia, sóc d’arrels europees, però què era important pels que feien aquestes obres? No pas la historia, sino la permanencia, l’eternitat. I les grans cues de personatges que portaven pedres amunt i avall, organitzats en grups, i preparats per la feina, no feien res més que cumplir amb les ganes de donar al faraó, l’home que els manté l’ordre front al caos, i construir la gran pirámide que l’ajudarà a pujar al cel.

Miquel

La Dama del Sicòmor (11)

2009-05-09T09:18:00.000-07:00

"No cal ni que esmenti que fa un sol de justícia. Quin dia no el va fer, dels quinze que vàrem estar a Egipte?. L'autocar, però ens porta carretera enllà, protegits per un aparell d'aire acondicionat que funciona a la perfecció, i que ens manté aïllats d'un exterior molt dur per a nosaltres.

Tenia moltes ganes de sortir aquest matí. Ahir, per raons intestinals i escatològiques, la Mercè i un servidor ens quedàrem a l'hotel per recuperar-nos i poder fer la resta del viatge en condicions. La veritat és que va funcionar.

El cas és que ara ens trobem a l'autocar, xerrant amb les veïnes de seient, donat que l'Helena i la Mercè han descobert que tenen orígens familiars propers a l'Aragó. No deixa de ser un motiu de conversa, i, no sé perquè, però a tothom fa gràcia trobar alguna relació amb amics o familiars, que coincideixin en alguna cosa amb nosaltres. Deu ser com una sensació de pertànyer més al grup, p a una constant necessitat d'apropament amb gent desconeguda.

L'autocar ens deixa en plè desert, i molt a prop de la piràmide, la Roja, una de les tres que es va fer construir Esnofru.

Per darrera es pot sentir una veu que crida: "l'autocar una mica més lluny de la piràmide?, és que així podria agafar una perspectiva millor per a la foto". La resposta és negativa. Sembla ser que ja està molt pactat amb les autoritats, o el servei de vigilància turística, els punts concrets d'aturada, per tenir la situació controlada. Així doncs, en Ramon s'haurà de buscar una altra perspectiva.

De nou la imatge que se'm mostra al davant m'impressiona. És una construcció tant perfecta, equilibrada en tots els angles, i malgrat el pas dels anys, mantenint aquesta sensació d'exclusivitat divina, enmig de l'extensa planura del desert.

Una altra vegada un canvi, una nova visió cosmogònica, que evoluciona de la que vàrem observar fa dos dies a la piràmede graonada. Deixem de banda la idea de l'escala per pujar al cel, per consolidar la soteriorlogia solar, aquest concepte religiós etern, només reservat al faraó, i que simplement, com si es tractés d'un sentiment de nostàlgia cultural, recorda abastament el montícul primordial del mite heliopolità.

Aquí, a l'interior de les piràmides d'aquesta època, és a dir a partir aproximadament de la IV Dinastia, l'estructura general de l'arquitectura funerària es comença a fer molt més complexa. A l'interior de les piràmides es comença a assajar un nou mètode per tal de mantenir estructures interiors elevades, com pot ser l'aproximació de fileres, i que més endavant es consolidarà com una clara forma de grans construccions interiors.

Però el que més m'interessa de les explicacions que estic rebent avui, és la sensació de que la piràmide en sí no és el tot de la tomba del faraó, sinó la culminació de tot un ritual funeraria, molt estructurat, i que ha de consolidar el destí etern del mandatari.

La veritat és que finalment no he entrat a l'interior. Hem estat cinc persones, quatre noies i jo, que, per evitar sensacions claustrofòbiques, hem preferit quedar-nos just a l'entrada on, assegut a l'ombra de les roques, al costat de la petita porta metàl.lica que tàpia l'accés a les nits, un home passiu, tranquil, amb la xil.lava grisosa, i les mans escardalenques, fa deixar un per un, i de pas vigila, els aparells fotogràfics que portem al damunt.

La visita no és excessivament llarga, i al sortir tothom es doleix dels genolls, dels bessons i del quàdriceps, pel desnivell que s'ha de salvar per arribar fins a la campbra finerària. Les edats no perdonen, i la manca d'exercici fa que, en alguns casos, el ressentiment muscular sigui major.

No hi fa res. tot són cares de satisfacció. Una altra novetat, una altra meravella, una nova experiència, méd que per explicar als amics, per anar acumulant en algun raconet del cos, per retrobar-lo de tant en tant i tornar-lo a assaborir.

Reunit de nou el grup, i sense gaires licències per entretenir-nos, ens enfilem ràpidament a l'autocar i recuperem l'estat refrescant sarisfactori que a estones trobem molt a faltar.

El recorregut ara és curt, uns centenars de metres, amb la sensació de que encara ens endinsem molt més en el desert. M'agrada aquesta sensació. Cada vegada veig més horitzó i més lluny per totes bandes. Al baixar de nou prop de la piràmide Romboidal, em sento lliure. Miri on miri veig espai, profunditat, més enllà, infinitat, en definitiva pau espiritual.

No recordo exactament si se'ns ha explicat el motiu de que Esnofru es fes fer les tres piràmides, però sembla ser que es considera que fou enterrat en aquesta, per tot el complexe funerari que s'ha conservat.

Ja he comentat unes línies més amunt que la piràmide era tan sols el punt final de tot un ritual funerari que, amb el pas de les dinasties s'havia fet cada cop més complexe. Amb un desplaçament molt més que exemplar, i amb en Josep com a capdavanter, ens allunyem uns meres de la piràmide

Ens aturem en un punt determinat des d'on es pot contemplar una mica de vall i, fixant-se bé en el color de la sorra, es pot veure ben delimitat un ampli camí, una rampa, que puja (aquesta era la direcció utilitzada en el ritual), des d'una estructura llunyana, però que està feta de tovot i encara es deixa força des d'on estem.

Impressionant! El desert també segueix pr aquesta banda. Per uns instants m'imagino una construcció a la part baixa de la rampa i tot un sèquit de sacerdots i familiars pujant, a pas lent, i recitant les frases, els versos, o els textes corresponents a cada un dels instants.

El temple baix, o temple de la vall, era el punt on es purificava i embalsamava del cos mort del faraó, i també se li feia el "ritual de la boca", una forma que més tard se'ns va explicar, al meu entendre molt gràfica del pas que feia el difunt cap al més enllà.

Però a Egipte tots els elements havien d'estar sempre presents i relacionats. Per aquest motiu, les estructures anomenades, el temple de la vall, la rampa, el temple alt i la piràmide, segueixen estrictes, un eix est-oest, éssent fidel al recorregut del sol, de Re, que dominava les hores d'ordre i vida de cada dia.

La terra, la sorrra, el desert; juntament amb el sol eren fonts bàsiques de vida, sempre acompanyats del vent, aquest constant pas d'aire que s'enduu les paraules, però no pas les experiències que som capaços de retenir.

I per arrodonir el cercle de la vida i de les creences el Nil. Constant font de vitalitat, era per on arribava, ajegut a la seva barca funerària, el faraó ja difunt, a l'espera de que acabat tot el procés, i depositat amb molta cura i ofrenes al sarcòfag, quedes lliure definitivament, i pogués veure la llum de la sortida, en direcció nord, a retrobar-se de nou amb els seus eterns companys de vida.

No hi ha res més al meu voltant que aquest quatre elements. No necessitem res més per viure. Tot el que hi afegim és accessori, secundari, fins i tot penso que en moments prescindible. Però estem capficats en evolucionar, entenent malament, segons el meu parer, aquest mot. Evolucionar és sinònim de canvi, res més. Sovint, però creiem en l'evolució per si mateixa, com una forma segura de millorar, d'ampliar mires, i de comportar-nos socialment com uns éssers que pensem més i millor. Ens oblidem de que el cercle, el moviment cíclic que sovint ens mostra la natura, també ens afecta a nosalres com a persones. Això sí, en la mesura que ens sentim identificats amb aquesta natura, si com a membres que hi vivim, o com a part component, i per tant regints per les mateixes lleis.

El desert és un bon lloc per pensar...

Miquel

La Dama del Sicòmor (10)

2009-04-29T03:36:00.000-07:00

"Recordo amb una claredat meridiana, la meva primera experiència al desert. Segurament hi ha algú de vosaltres que ja havíeu viscut experiències d'aquest tipus, però un servidor era fins aquest més d'agost, "verge" en el món àrab, i extensions desèrtiques africanes.
Fins ara, des de l'autocar només havia pogut veure la multicolorositat dels camps conreuats, i el verd altiu de les palmeres i, de lluny, l'estructura de la piràmide de Djoser, que contrasta entre el blau del cel i el verd de la terra.
Ara l'autocar ja s'ha aturat dins del recinte de Saqqara, en Hamdy té els bitllets d'entrada a les mans, i els comença a repartir; els d'estudiants d'un color, i els que no ho són, actualment, d'un altre color.
Baixo les escales de l'autocar, motxilla a l'esquena i mocador blanc entortolligat al cap, després d'un intent desesperat de seguir les instrucciones donades per la Montse des del passadís. Qui no havia comprat el mocador? Ningú! L'efecte dominó, ni UOC ni històries, i el fet de que encara no hi havia confiança va donar de nou una satisfacció al venedor, donat que ningú es va atrevir a dir que no.
La primera impressió al sortir a l'exterior és difícil de definir, però és com la sensació de que un impressionant envolcall de calor m'abracés tot el cos, com fent-me seu, al mateix temps que una lleugera cremor em rostia els dits dels peus, lliures dels lligams de les sandàlies.
He seguit el grup, no m'he queixat de que el sol estigués tan alt i m'arribés amb aquesta intensitat, a la que no estic avesat. No he gosat treure la càmera de vídeo, i he seguit amb ritme diligent el caminar del grup, ningú vol quedar malament, i tots tenim a la ment l'adís* d'en Josep que deia: "heu de pensar que tots els desplaçaments que fem amb el grup han de ser exemplars. Som quaranta persones i si no ens movem amb certa agilitat es fa molt pesat, i es pot perdre fàcilment el fil dels continguts; a més a més, quan Re està al seu zènit pica força. Enteneu el què vull dir?".

Als afores del gran complex funerari, les primeres explicacions. És la novetat, hi ha molt interès i tothom acosta l'orella el més possible per no perdre cap comentari. Al voltant comencen a aparèixer alguns personatges que, habituallats amb la seva indumentària de cada dia, ens ofereixen la possibilitat d'adquirir algun objecte, o unes postals, algunes antigues, on es veuen imatges de la zona. Les instruccions havien estat clares des de l'inici de la visita, es tractava de que en Hamdy parlés amb tots ells per evitar que ens estiguessin perseguint tota l'estona, i respectessin al comunicador.

En aquells instants, i procurant que ningú s'adonés del moviment, m'he desplaçat uns metres apartat del grup, l'espai suficient per seguir encara les explicacions, però que em permetés, a la vegada, trobar un cert silenci interior. Ho aconsegueixo. També és cert, i que em perdoni el responsable del grup, que inevitablement estic perdent algunes de les seves frases.

Faig un gir de cent vuitanta graus, dono l'esquena a la piràmide, i dirigeixo la mirada, amb l'obertura màxima que em permeten les meves pupil.les, cap al desert.

Immensitat, duresa, canvi i llibertat. Aquests són els sentiments que, un cop captats pel globus ocular, m'arriben a la part més sensible del cervell. L'espectable és impressionant. Per uns instants torno a retrobar aquella sensació que us he explicat abans del mantell d'escalfor que m'abraça com volent-me fer seu, i m'atrapa en l'espai i en el temps.

He contemplat estones el mar des de llocs privilegiats, o he estat a més de 4000 metres d'alçada, als Alps, observant les valls i els cims més alts imposant-se majestuosament; però el que ara estic visquent és absolutament diferent. El mar canvia constantment, cada onada dona una imatge diferent cada segon que passa, trenca a la sorra i retorna de nou cap a casa; els cims més alts es mantenen ferms, inamovibles, impertorbables al pas del temps, donant sensació de rigidesa.

El desert és diferent. Està sempre present, al seu lloc, ocupant l'espai que la mare natura li ha demanat, durant aquests últims milers d'anys. És immens, inacabable, transtement una sensació de que mai es pot acabar, al mateix temps que mostra una duresa expressa, per evitar que sigui destorbat o pertorbat per l'acció de l'home. I sobretot, enmig dels rebufos de les ventades que van i venen constantment, aquesta llibertat que traspúa la seva extensió i la seva simplicitat. L'obertura cap a un més enllà, o un infinit inaccessible.

Però el desert també es mou. Els petits grans de sorra es desplacen, ara cap al nord, ara una mica a l'est, però sempre n'hi ha un altre que ocupa el seu lloc. El moviment, però, és gairebé imperceptible als ulls humans en segons. No és com el mar, ni tan sols com l'aigua del Nil que llisca cap a la Meditarrània prop d'aquí. És un moviment lent, que podrem copsar si l'observem un dia darrera l'altra, o al cap d'una setmana, quan veurem que en el mateix lloc, no hi ha la mateixa forma, que els grans de sorra, com si d'un joc d'amagatalls es tractés, s'han anat desplaçant.

Aquestes característiques del desert, han d'influir, a la força, en les persones que hi viuen, o que viuen prop de la seva llera. Però la influència, a part de ser en el color de la pell, les esquerdes de les galtes cremades, o la negror dels peus sovint descalços, és en la manera de fer, de pensar, de cuinar, de caminar, de conreuar, d'entendre què hi ha més enllà de l'infinit;i sobretot, si retrocedim cinc mil anys, si som capaços de fer-nos petits, despullar-nos fins quedar-nos amb la roba que ens cobreix des de la cintura fins al genoll, entendre un sistema de creences concret específic, només possible en aquesta zona, i que representi el "modus vivendi" de tota una cultura. I sobretot, en el ritme de la cultura, en la seva velocitat, en els diferents processos d'evolució, que marquen grans diferències amb la nostra cultura occidental.

Tot d'un plegat torno a fer el gir de cent vuitanta graus. Impressionant! Allà està ella, la piràmide graonada, feixuga i fatigada pel pas de milers i milers d'anys, com una senyora gran que comença a encorvar l'esquena per l'edat, perquè les seves arestes ja no són tan perfectes com les va manar acabar Imhotep en el seu dia; però orgullosa, satisfeta, desafiant, sabent-se guanyadora del repte d'eternitat que li va proposar el faraó que va manar construir-la.

A més a més juga amb nosaltres a fet i amagar, mantenint els misteris del seu interior; qui sap quantes hores s'hi va quedar Djoser en el pou interior, que sap si després de retrobar-se amb el sol, va retornar una o vàries vegades per parlar amb els sacerdots, o a agrair les ofrenes que, devotament, els súbdits d'Horus li havien deixat. Potser no ho sabrem mai, possiblement aquesta sigui la grandesa de tot plegat, potser formem part més directe d'aquest passat, que se'ns amaga dins d'aquestes pedres, del que ens pensem. Potser Djoser, que va preservar a Egipte del caos, observa amb tristesa alsguns devenirs de la seva població actual.

El misteri i la creença, enmig del desert, aquesta font de vida i d'oportunitats, ens ha d'arribar a fer entendre als "altres", la primera estructura de pedra que poder hauríem de fer nostra per acostar-nos a un món cada vegada millor.

Text: Miquel

Fotografia : Ramon

Capítol adicional de "Hem fet el cim!"

2009-04-28T05:12:00.000-07:00

"Quan repasso alguns vídeos, encara hi ha coses que em fan voltar el cap. I concretament aquests dos m'han fet agafar el Diccionari de la LLengua Catalana, editat per l'Institut d'Estudis Catalans, i buscar la definició de la paraula paraigua. A la pàgina 1351 diu textualment: "m. estri per a resguardar de la pluja que consisteix en un tros de tela cosida a unes barilles d'acer articulades a l'extrem d'un bastó, que permeten d'estendrela o de plegar-la amb facilitat".

Pluja? Muntanya Tebana? Vall dels Reis? Deir-el Bahri? i un paraigua? He arribat a la conclusió que hauré de fer un escrit a l'Institut d'Estudis Catalans, per donar-los a entendre que la definició no és del tot completa, i que s'hi ha d'afegir alguna utilitat més, com per exemple "resguardar del sol".

En tot cas he volgut fer un capítol a part dels vídeos de l'arribada de la Muntanya Tebana, perquè paga la pena.

A Barcelona, dins el recinte del Parc de la Ciutadella, hi ha una escultura romàntica obra de Roig i Soler, un escultor de Reus, que es coneix amb el nom de Dama del Paraigua. En un principi vaig pensar en titular aquest article amb aquest nom, tenia la dama, tenia el paraigua, però els dos elements junts no, i per tant vaig buscar títol per altres bandes.Tinc clar qui va ser un dels herois de la jornada, i òbviament, per aquí havia d'anar la cosa.

Vaig pensar, ho titularé Sant Pere, però de fet, revisant el personatge i veient que va acabar martiritzat abans de que l'enterressin a Roma, no em va semblar prou digne. Calia trobar una cosa més propera, més de casa.

Pere I de Castella, se'm va ocórrer! , però és clar tampoc m'encaixava massa, li deien el Cruel, i entre baralles monàrquiques i fratricides, va acabar també derrotat i mort abans d'hora. No s'ho mereix. Fins i tot crec que hauríem de fer més pais i buscar un nom que el dignifiqués molt més. Bé, el 1196, pujà al tron de Catalunya i Aragó un tal Pere, I de Catalunya i II d'Aragó. Tenia de sobrenom el Catòlic, que no sé si s'adiu amb el nostre personatge, en tot cas, es va aliar amb Castella (qui no ha llegit als llibres d'història de l'editorial Vicens Vives la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212) i també fou finalment derrotat i assassinat a la batalla de Muret.

Doncs la solució era clara finalment. Fill de Jaume I, Pere II de Catalunya i III d'Aragó fou un bon sobirà, casat amb Constança de Sícília, va ampliar el seu territori d'influència, i aconseguí més privilegis pel seu regnat. Per això se'l coneix com a Pere el Gran.

En Pere Mestres, un home sacrificat, amb un paraigua que el protegia del sol, casat amb "la Mari", la dama, aquest dia no es mereix altre qualificatiu, per l'esforç, pel patiment, i pel sacrifici, altre nom que el de Pere el Gran.

Miquel

La Dama del Sicòmor (9)

2009-04-26T04:14:00.000-07:00

"Un servidor és d’aquells que als matins li costa molt agafar el ritme habitual d’activitat. Generalment esmorzo molt poc, i fins al cap d’una horeta llarga no tinc tots els sentits al seu lloc, i no estic en condicions normals per realitzar qualsevol feina seriosa.
Haig de reconèixer, però, que aquests dies, tot i que segueixo esmorzant poc, no puc evitar entonar-me de seguida, i agafar el nivell de prestació d’atenció adeqüat per estar pendent de tot el què passa.
Superats el ial.la-ial.la!, el uàhit-itnin, i l"agafeu el dossier", estic pendent de l’explicació, però no deixo de mirar a banda i banda de l’autocar, atent a qualsevol detall que m’aporti una imatge diferent.
A la nostra esquerra, les cases dels afores ciutadans cairotes es veuen passar, a la velocitat que n’Ossman apreta l’accelerador fent avançar vertiginosament l’autocar, cada vegada més espaiades, i amb signes més evidents de deixadesa i, m’atreviria a dir de certa pobresa.Inacabades, sense finestres, deixen entreveure entre els dintells, un seguit d’estris mal endreçats, o endreçats a la seva manera, fent-me recordar algunes imatges antigues de la Barcelona marginal que vaig conèixer fa un trenta anys. Cotxes en mal estat parats davat dels portals, rètols amb el dibuix d’una xixa, sota del que un parell de figures humanes seuen impassibles, xil.lava grisa ben posada , i ens miren sense esma, com qui veu passar un autocar més d’aquests turístics que, segons els diuen els seus governants, aporten una bona part de riquesa al país.
L’únic edifici que veig ben pintat, fins i tot guarnit, agradable a la mirada per la cura que n’han tingut els vilatans, és la mesquita que, discreta, amb minaret no tant enlairat com els de l’interior dela capital, marca el lloc de trobada per la pregària del divendres.
Per descomptat no es pot divisar ni un metre quadrat d’asfalt, totsl els carrers enpolsinats per les ventades que aixeca una mica de sorra, i per l’anar i venir d’algunes dones que carreguen, mocador al cap i cos engreixat, algunes bosses repletes de fruita que han anat a buscar al botiguer de sempre uns carrers més amunt.
Contrasta malgrat tot, la riquesa de la visió que tinc mirant a través del vidre de la meva finestra, a la dreta, on la verdor omple el paissatge i dóna un missatge de vida i frescor que reconforta. S’alternen les palmeres, els camps conreuats, i els camins que el pas de les mules i els pagesos han anat marcant.
Dos nens, endevino que no tenen més de dotze anys, estan ajupits enmig d’un camp, recollint el fruit de la sembra realitzada fa un temps, o bé treient les espècies descontrolades que han crescut aquests últims dies, i que poden perjudicar la collita. Un xicot ens veu passar, ens mira encuriosit, mentre estira, encara amb força una mula carregada amb dues cistelles, una a cada banda, que seguint el fill del seu amo segueix el corriol que l’ha de dur a la barraca on es guardarà el grà.
Un contrast curiós. La vida a la dreta, i la vida a l’esquerra. Una depèn de l’altra. Una, la dreta, és, ha estat, i serà la que correspòn a la vida de la zona; és la vida natural, la que el faraó cuidava i mantenia ordenada, cíclica i constant, per tal que la de l’esquerra, l’organització humana que correspòn a aquesta zona cultural ha escollit per passar els dies i les nits; i que milers d’anys enrera, feia ofrenes, lloava i admirava ala seus déus.
Dins de l’autocar n’Osama i en Hamdy xerren amb veu molt baixa, intercanviant-se els papers dels permisos i fent càlculs del que ens costaran les entrades als recintes que visitarem avui. N’Osman segueix gaudint de l’accelerador, i en Josep ens introdueix al món d’aquest canvi ritual funerari, que representa la Dinastia III, amb el seu faraó Djoser al davant.
Com us anava dient – explica el professor – l’equilibri entre els dos rituals funerals reials s’acaba a l’inici del Regne Antic (2700-2200 a. C.) (parafrejo el dossier1); Dinasties III i IV, amb el triomf de la soteriologia solar.
Es produeix un silenci, i ajupint una mica el cap per veure-hi millor a través de la finestra de l’autocar, comenta serè i satisfet:
- Ara, si us hi fixeu una mica, de seguida podreu veure la primera imatge de la Piràmide Graonada.

És un d’aquells moments en que hom nota un neguit immediat als seients del darrera, i algun del davant, amb soroll de cremalleres i canvis de posició, perquè els més aficionats volen treure laprimera imatge amb la seva càmera digital.

- Mira! – diu algu que no reconec – allà al darrera es veu!
- On? – pregunta un despistat
- Ara no la veuràs, espera a passar aquest grup de palmeres i podras veure-la!

Passades les palmeres el propi Josep afirma que efectivament aquella és la piràmide que esperàvem.

- És molt interessant… - fa una pausa – deixeu de fer fotos i escolteu un moment que és important – recrimina el mestre – és molt interessant us deia veure aquesta imatge, perquè és la que realment veien els pagesos que estaven treballant el camp en aquesta zona. Era una presència constant en la seva vida quotidiana, enteneu el què us vull dir?

Jo crec que ho vaig entendre, i vaig agrair el comentari. La primera sensació va ser d’impacte, de contrast entre la forta verdor, viva, intensa; i una estructura sòlida, viva igualment perquè creix cap al cel, però impactant i frapant. M’imagino aquesta imatge a trenc d’alba, quan el sol just encara no ha sortit però ha enrogit el cel des de l’infinit, la piràmide faraònica brillant, dominant el territori i enfilant-se cel amunt, de a mateixa manera que, primordialment, el mateix sol va pujar al cel des d’un turó que deien els que explicaven la tradició dels avantpassats, havia sorgit d’entre les aigües.

Per uns moments vaig desconectar de l’explicació. Vaig intentar fer-me petit i posar-me al peu d'una palmera contemplant el paisatge. Havia de ser tant bonic, havia de fer tanta por que el dia següent aquesta bellesa no tornés a sortir, que no m’extranya gens que els petits egipcis, els homes que vivien en l’ordre perfecte, s’aferressin als seus rituals i a les seves ofrenes per mantenir aquell paradís.

Miquel

Un harem qualsevol

2009-04-24T02:18:00.000-07:00

Si us fixeu bé en tot el vídeo, veureu realment en què perdíeu el temps algunes dones del grup, enlloc d'estar estudiant a l'habitació de l'hotel.

També és cert que totes teníeu el consentiment de l'home que sembla ser l'amo d'aquest harem, no el venedor, que és un bon home amb una capacitat pels idiomes impressionant; sinó per aquest homenet que veieu assegut com un visir a la cadira més guarnida (llàstima que es veu poc), i que respòn al nom de Noel.

Miquel

Diada de Sant Jordi 2009

2009-04-23T04:03:00.000-07:00

Com que avui és una festa assenyalada:

Bon dia de la Rosa...

... i bon dia del LLibre

Miquel